VEF Blog

Grandeses i febleses d'un mestre

REVISTA DE GIRONA  juliol-agost 2017 

    No sé si el lector gironí coneix l’escriptor Lev Tarassov, àlies Henri Troyat, escriptor francès d’origen rus. Ens ha deixat una novel·lística abundant i una sèrie de biografies de la cultura russa com Tolstoi, Lermontov, Caterina II. 

Salvant les distàncies, considero que Pere Verdaguer era el nostre Henri Troyat. Nascut el 1929 a Banyoles, refugiat deu anys més tard a Illa, va descriure el seu exili en un dels seus millors llibres : Pàgines d’un exili ordinari.

Qualsevol persona, interessada mínimament per la nostra literatura, ha llegit El cronomòbil, obra que s’ha envellit molt com la resta de les seves novel·les. Parlem clarament. Un autor que ha publicat contes, ciència ficció, diccionaris, assaigs, antologies, memòries, novel·les eròtiques, manuals de lingüística i milers d’articles és un geni o fluixeja de tant en tant. Horaci ho sabia : ‘’ Quandoque bonus dormitat Homerus ‘’ 

Amb la perspectiva del temps, aquestes febleses apareixen sota una llum crua si es menysté el context de l’època. Quan Pere Verdaguer va decidir amb abnegació de moblar tots els buits de la nostra cultura, la Catalunya del Nord era un Kamtxaca cultural.  Josep Pla havia constatat que ‘’ Al Rosselló només els capellans saben escriure el català. ‘’ Amb totes les seves forces, el senyor Verdaguer va mirar de recrear una literatura agonitzant. Malauradament no tothom té el geni de Mistral. 

Si bé les seves obres de ficció deceben sovint, recordo Pere Verdaguer com un divulgador apassionat de la nostra cultura, un ‘’ passeur de cultures ‘’ que diuen en francès, un pont entre França i Catalunya. No oblidem que va ajudar l’occità Bernard Lesfargues a traduir al francès La plaça del diamant.  

Durant cinquanta anys, va redactar a L’Indépendant de Perpinyà milers i milers d’articles, únic contacte escrit amb la llengua catalana per la majoria dels lectors del diari.

Què quedarà de la seva obra ? Les antologies compostes amb amor com Lectures escollides rosselloneses, quasi totes les obres de divulgació i sobretot el seu extraordinari manual d’iniciació a la llengua catalana amb la seva portada blava de l’editorial Barcino. Sense aquest petit llibre, potser mai jo no hauria pogut escriure en català, aquesta llengua que Verdaguer va estimar i servir sense defallir.