VEF Blog

La Javanesa 14

Ara de nou sóc al tren de Lió. Avui, però, hi ha una variant en el joc. Ella seu en un altre vagó. Tant de bo vespregi d'aquí a una hora. Quina cara faré si em reconeix en la multitud ? I si saltés del tren abans? Això mateix. Amb aquestes portes que s'obren per qualsevol ventada, no em costarà. Perquè sóc aquí si tot s'ha acabat entre nosaltres ? Ja no vol beure te amb mi, única ocasió de veure-la fora del marc professional. No parli de les reunions pedagògiques dels dimecres.

A l'estació de Sathonay, baixaré abans i podré esbrinar si algú —el pare, la mare, el xicot o el capellà— l'espera. També tindré l'avantatge insigne de saber cap a quina direcció anirà. Cap a la clínica, barri que he recorregut amb en Yann Bretel, o cap a Caluire, a prop del supermercat Mammouth on sol fer compres com ho proven les bosses que deixa a voltes dins del cotxe. Elementary my dear Watson ! El retorn cap a l'estació de Bourg-en-Bresse ha estat una via crucis. En obrir la porta de la seua aula a tres quarts i cinc de cinc, ho he entès tot. Ja tenia posat l'anorak negre.

—Que vols prendre te ?

—No ho sé...

—Si vols, hi ha salons de te molt bé a prop de l'estació...Tens un tren a les sis i deu...

—Ja, però n'hi ha un a les cinc i vuit i m'agradaria prendre'l...

Sóc incoherent. Estic ressentit amb ella perquè no ha vingut i, si hagués acceptat, me n'hauria servit com un argument en contra seu. Les Échets! M'aixequi, obri la porta sota la mirada desaprovadora dels viatgers. El vent em pica els ulls. Salti a l'andana i travessi la via. Un empleat em crida :

—Ep noi! El pas subterrani no és fet pels gossos...

Si tingués temps, li diria que un ca té més dignitat que jo...Davant dels arbres de l'altre dia, un camàlic em vol aguantar pel braç com si hagués matat mon pare i ma mare. Ella encara no ha baixat. No cal que em vegi. Sense cavil·lar-hi, li foti un castanyot. Aquest contratemps pugílistic no em permet guaitar-la. Un solar. M'amagui en un matoll d'on la veuré passar sens dubte. Debades.