VEF Blog

La traïció del general De Gaulle

La traïció del general De Gaulle                    Arantxa Bea

Per què Charles de Gaulle, tot un general, va capitular davant d’un enemic vençut? La qüestió rossega el comandant Robert Vidal, inspector de les armes químiques al Sàhara, i també el milió de francesos algerians que hagueren d’emigrar a la metròpoli si volien salvar la pell. És precisament aquest col·lectiu, els pieds-noirs, el que enfoca Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) en Matar De Gaulle, la seua última novel·la, i n’ofereix una imatge complexa, calidoscòpica, allunyada de la visió simplista —«trepa de colons racistes i feixistes»— que presentaven els comunistes ja pels anys seixanta i que, en certa manera, aconseguiren que calara.

Al voltant de la família Vidal, d’origen rossellonès, l’autor crea un eixam d’éssers amb què retrata el país nord-africà pocs anys abans de la independència: «malgrat els atemptats quotidians, els algerians vivien com si res». D’una banda, la crueltat del Front de Libération National no coneix límits, assassinen desenes d’europeus i s’acarnissen amb els musulmans que lluiten al costat de França per tal de despertar «una consciència nacional ben adormida fins ara» —en 1830, l’estat algerià no existia: «Algèria (el mot i tot) és una creació francesa». Per altra part, l’exèrcit francès, capaç de disparar contra una multitud de civils desarmats que es manifestaven en la Rue d’Isly. I un tercer vèrtex de violència, l’OAS (l’Organisation de l’Armée Secrète), que no acceptava que França es retirara d’Algèria. Cent trenta anys de civilització francesa a punt d’ensorrar-se.

Fins aleshores, les dues comunitats «no es barrejaven. Vivien una al costat de l’altra, sense hostilitat ni voluntat d’agermanament». Mohammed, el perruquer d’Anatole Vidal, diu que els francesos mai no acceptaren de considerar-los els seus iguals; de fet, «sense respecte per la cultura local, van mantenir l’aberració del doble col·legi electoral, on un vot francès equivalia a nou vots musulmans». Alhora que un bigarrat tapís de la societat algeriana de l’època, Bezsonoff teixeix una trama sobre el complot d’un grup de militars que volen matar De Gaulle perquè en 1962, quan concedeix la independència a Algèria, traeix les promeses que havia fet el 1958, en accedir al poder. Estretament vinculat als que atempten contra el president de França, es troba Anatole Vidal, germà de Robert, que s’ha fet ric amb el negoci d’embotellar suc de taronja. Un dels millors moments de l’obra és la descripció de l’animadversió del tinent De la Tocnaye envers Armand Belvisi, tots dos components de la cèl·lula terrorista que vol acabar amb De Gaulle: «Llevat del patriotisme, els dos homes no tenien res en comú». Amb pols de bon retratista, Bezsonoff esbossa en pocs traços individus i llocs: el tinent coronel Bastien-Thiry «era un home tossut» que «inventava atemptats amb la prolixitat d’un fulletonista»; Georges Watin, el millor tirador del comando, «molt primitiu, mal afaitat (…) amb maneres d’australopitec, conreava una obsessió, un odi petri, mineral», Joris van Rensburg, de l’ambaixada Sud-africana «va iniciar l’Anatole en les cerveses del seu país. Les van tastar totes»; o la sala del judici «immensa, monacal, trista com un món sense dones». Noms històrics i de ficció en una narració que es mou entre un to més fred, neutre, que recorda el reportatge documental i el punt de vista subjectiu dels protagonistes.

Rere la intriga, identitat i llengua apareixen com els motors del llibre —«Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatol havia nascut filòleg»—; a més de la riquesa dialectal i d’un interès lingüístic explícit, l’obra reflecteix com, al Rosselló, el joves «s’expressaven en francès i esguerraven el català que havien sentit a casa»; l’autor planteja una possible vinculació entre la independència de Catalunya i la defensa de l’Algèria francesa, això sí, amb la precaució de fer-ho a través de la mirada de Lucien Delmas, algú que «amb l’entusiasme i la incoherència de la joventut (…) barrejava dues causes sagrades».

Publicat en Caràcters, 69. Tardor 2014