VEF Blog

Un article extraordinari

"

aume Queralt                                                                                                  

Matar De Gaulle", entre història i ficció

No ho dubtem, l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, nascut l'any 1963, volia celebrar el seu cinquantè aniversari amb un llibre dedicat al cinquantè aniversari de la mort tràgica del coronel francès Jean-Bastien-Thiry, jutjat a Versalles i afusellat al Fort d'Évry, per atemptat (fallat) contra el General de Gaulle del qual era l'instigador. El llibre porta el títol de "Matar De Gaulle" (Empúries) i de fa poc es troba a les llibreries. Un llibre no tant per a reduir el prestigi d'home d'Estat de De Gaulle o rehabilitar el coronel, d'uns temps d'O.A.S.

Cinquanta anys després l'un com l'altre estan col·locats pels seus admiradors o els seus detractors un nínxol històric on se'ls idolatra o se'ls blasma. Joan Daniel Bezsonoff no és pas un historiador revisionista. És un escriptor que no sap fer una obra de ficció desconnectant-la de la memòria i de la història. Aquesta història (de França), no li proporciona pas només un decorat, un marc d'inscripció, és de fet l'aliment principal, el nervi i el múscul, temporal i espacial, de la seva dramatúrgia. Car l'autor és, amb armes pròpies: llengua, cultura, imaginació, observació i reflexió, un investigador en el camp, tant de la psicologia com de la sociologia, tant dels valors (patriotisme, paraula donada, fidelitat) com de les passions (extrems o relatives) i, en una temàtica política específica, de retirar-ne els tels de les propagandes i de les ideologies que l'encobreixen per tenir-ne una visió sinó més afinada i justa, almenys més aclarida i moderada. Més de cinquanta anys han passat. Una distància prou suficient per mudar els qui foren actors d'una història en personatges d'una història novel·lada i de posar en perspectiva, com en una reconstitució cinematogràfica, una societat i una època. Una societat induïda a través d'una família. Una època: la descolonització, que l’autor segella irònicament "de moda".

És cert que Bezsonoff camina, literàriament parlant, amb una cama d’historiador i una cama de novel·lista, hesitant a emprendre una via o la novel·la històrica, o la pura ficció. La pregnància de la història, la seva fascinació es nota dins del relat que fa de l’atemptat –amb un rigor policíac- o la biografia detallada, i quasi canònica del Jean-Marie Bastien-Thiry, i també amb tot el que revela d’una passió per l’arqueologia. L’esperit novel·lístic palesa d’una banda dins la seva manera de contar, discursivament i sòlidament, la història, i d'altra banda en els passadissos que faciliten, sense artifici, connexions amb les parts temàtiques, els personatges i fets que l'autor posa a la llum. Si, Bezsonoff s'interessa per la història, és per què, en ella, s'hi oposen sinó únicament el didactisme corrent d'unes forces d'ordre i d'unes forces de moviment, també el fatalisme -del sens de la història- i unes resistències al mateix fatalisme que, no són pas estrictament conservadorisme, però defugint els extremismes, claven, al final, el seu punt de triomf en un pragmatisme, dit republicà sinó democràtic. Considerat de "mendre mal" pels uns, de derrotista o de covard per d'altres.

L'astúcia de l'escriptor, per transcendir un punt de polèmica, ha sigut d'obrir gràcies al recurs a tres germans (Anatole, Robert i Gilbert Vidal) el ventall sobre tres postures principals, cosa que li permet d'assumir-les totes, de copsar i d'entendre més subtilment les realitats, molt més complexes que eslògans o veritats partidàries, d'aquell llavors. Per a Bezsonoff, Algèria no és pas un territori nat d'un joc d'abstraccions per a justificar una lluita. És, aquí es nota la força de la seva escriptura, és una part del seu cos. Millor dit del cos de l'Alain, i de la seva constel·lació familiar a la qual també "pertany" l'estimada Sylviane, morta a Alger en un atemptat i ferida indeleble que guarda en el seu cor, trasplantat a França. Si la pèrdua de l'Algèria (viscuda com amputació física) constituí un enorme trauma col·lectiu -amb seqüeles avui dia encara perceptibles- també ressona al pla familiar i personal, en el qual se situa l'autor. Amb morts, ferides, sofrences, humiliacions, vexacions... Degudes a la guerra, a l'abandó, a la instal·lació com a... refugiats (repatriats, Pieds-noirs). Al Sud de França, al Rosselló, i més enllà. Els personatges de la novel·la, els de ficció almenys, no són pas individus esquematitzats, tenen una realitat de carn i d'ossos. Viuen. Són creïbles. I els seguim. Com l'Alain segueix el seu oncle Anatole, membre del commando organitzador de l'atemptat o el seu condeixeble Lucien, militant de "Jeune Nation"... Fins a un cert punt, segueix, més enllà del qual... Més que d'altres llibres de Bezsonoff, "Mata De Gaulle" ofereix profils humans i femenins ben pintats, menys desimbolts. Com Marie-Aline, la germana de l'Alain i la tia Maria Therèse que viu a Paris.

No hi ha pas sols una Algèria. Són moltes: l'Algèria d'abans dels "Evénements" (mitificada?), l'Algèria dels « Evénements » (amb moments punyents, la mort de Sylviane), l'Algèria francesa (dualista, violenta, i bàrbar), l'Algèria dels Francesos (dels indiferents com dels qui no s'adhereixen ni al F.N.L. ni a l'O.A.S.), l'Algèria dels que se n’han anat (les diferències socials dels que marxen), l'Algèria d'una eventual "reconquesta" (armada per la desil·lusió, l'odi, la venjança, París), l'Algèria vista d'una terra d'"exili" -en la qual costa integrar-se (A Provença, a Rosselló). La novel·la explora diversos sentiments, lligams, solidaritats o conflictes. "Matar De Gaulle" posa en escena, no pas per fer una anul·lació de judici, una seqüència de vida, mou consciències i itineraris, indiferències, extremismes i desil·lusions. Bezsonoff, basteix la seva obra en deu capítols i quatre pols principals amb interconnexions: l’abandó de l’Algèria, l'atemptat del Petit-Clamart, l'Anatole i l'Alain.

L’Alain, l’adolescent narrador, ens descriu la seva evolució (sentimental, intel·lectual, política) investiga i « restaura ». Amb ell migrem d’Alger a Marsella, de Provença a Banyuls i al Rosselló, de Perpinyà a París, de rodals coneguts a rodals incògnits. La prosa de Bezsonoff no immobilitza mai el lector. La seva marca d’economia narrativa és el va i ve. La mobilitat. El lloc i el trajecte d'un lloc a un altre. Com si fos un escriptor viatjant. D’un viatjant amb una curiositat quasi bulímica. Freqüentant biblioteques i museus. Visitant paisatges. Atent a les restes arqueològiques així com a un clima bucòlic, o a un to pictòric i pintoresc (belles pàgines sobre la Provença i l'entorn de Malhana). Sensible, fins a una mena fetitxisme, al fet lingüístic (la mort d’una llengua, el desfà, el menyspreu de qualsevol llengua el revolta, l'agonia d'un accent l'atabala, l'aprenentatge d'un nou idioma l'enjoia).

El més bo de Bezsonoff és potser en tot el que pot semblar o anecdòtic o sistemàtic. Allí on és sent el més l’egotisme de l’autor amb sa faç sàvia (el professor no s’amaga) i sa faç popular (el lletraferit no es talla de l’arrel popular). Descriu i compara (Marsella i Alger: característiques comunes i diferències, Provença i Rosselló, París i la província), fent-ho millor que la guia turística. Assenyala, es beneficia i ens indica punts d'interès, amb ancoratges històrics, culturals, sacres o afectius (romànics, gòtics...). Però també (altra marca Bezsonoff): llibreries (insaciable estudiant), diaris (papiròleg) restaurants (insaciable llaminer), cinemes (font icònica on agafa trets, semblances i emocions útils al retrat dels seus personatges cada vegada més treballats, si « encarnats ». "Matar De Gaulle" ens obre la porta a un drama històric, a una gesta tràgica del segle XX que no pot oblidar-se amb un cop de raspall i restaurat, i alhora ens endinsa en una arquitectònica narrativa que es pot qualificar, prosaicament, de policíaca, tot i ser alleujada de tota estratègia de suspens: el fracàs de l'atemptat, el judici, la condemna a mort, i la seva execució. "Matar de Gaulle" també pot semblar, i de fet ho és, una cordial defensa i il·lustració dels "Pieds-noirs". També és una radiografia familiar. I, englobant tot el ja dit, "Matar De Gaulle" ens passeja per les naus d'una catedral rica en vitralls i quadres d'erudició literària, visual i musical.

Bezsonoff acostuma a dotar cada novel·la d'un "cinta so". Amb músiques i cançons, de la cançoneta de cabaret a la cançó d'òpera (l'etern Luis Mariano!), i també uns "dandismes" lingüístics com, en el present cas l'afrikaner. Ens incita a la descoberta d'un carnet d'identitat d'autor més íntim i enciclopèdic, a buscar i tastar belleses de boca com d'orella. Les del moment com les passades. La nostàlgia és un camp cultivat l'autor, però no ho fa pas ni d'una manera melodramàtica i llagrimosa, ni d'una manera cínica o ximpleta. Totes les "sèries" de noms que trobem, llegint el llibre, ofereixen, entre altres coses, unes "mostres" d'una època, i són "vinyetes" d'un passat, o "senyes" de la realitat d'ahir i del que, avui, en resta. L'onomàstica, les guies telefòniques i les guies turístiques també ens parlen de vida, que és, que fou...En tot cas, "Matar De Gaulle" s'imposa com potser com el llibre més personal, dens, humà, amb una estructura molt hàbil, una escriptura ajustada i un estil que controla subtilment els riscs tant d'un classicisme feral com d'un anticonformisme burleta. LLegir Bezsonoff no només fa bé, també incita al diàleg i a la convivència. La literatura, figura de lligam social i de company de conversa, que demanar de més ?