VEF Blog

He intentat recrear la mentalitat de la gent que ho veia així. He volgut mostrar els perills d'una independència mal feta. A Catalunya tot s'està fent bé de moment. Hi ha debats, etc. A Algèria sembla que competien per guanyar la medalla del més torturador. A banda, m'he adonat que el llibre acaba quan neix en Bezsonoff, i volia saber què va passar aleshores, i inconscientment he volgut mostrar a partir de quin moment la llengua catalana va davallar a Catalunya Nord. És increïble perquè fa seixanta anys el català era més parlat al Rosselló que a Barcelona, i a poc a poc es va anar evaporant. El cop més fort va ser l'arribada dels pieds-noirs, els potes negres.

És una paradoxa increïble perquè molts d'aquests potes negres eren d'origen català, com l'actual batlle de Perpinyà, que es diu Pujol i és de Mostaganem. El seu retorn a la Catalunya Nord marca la pèrdua de la llengua. És cert que moltes d'aquestes famílies van deixar de parlar català als seus fills i els educaven en francès. Tot plegat, trobo que hi ha hagut una cita mancada.

Volia ser el seu defensor perquè tothom els acusa, diuen que són feixistes i voten per Le Pen... i la realitat és més complexa. He estimat molts potes negres perquè tenen gran sentit de l'humor i alhora una profunda melangia. Enyoraven Alger. El meu padrastre, en Marcel, el segon marit de ma mare, és d'allà. Un dia li vaig portar un amic meu, que de fet és qui m'ha inspirat el personatge d'Alain, i em va dir que no volia que tornés més perquè li removia massa coses del passat.

Vaig ser concebut a Algèria a Bône (Annaba actualment), i crec que aquesta gestació m'ha marcat perquè el meu interès per aquest país no és normal.

M'interessen els mons perduts. A França m'interessa molt més l'Illa Maurici, que es va perdre a la fi del divuit, que no pas la Reunió, que encara és territori francès. La Reunió és com Logronyo, no m'interessa per a res. M'interessa un territori quan canvia de sobirania, és per això que potser un dia seré nostàlgic de la Catalunya espanyola. Des d'un punt de vista personal, cívic i íntim estaré molt content que sigui alliberada, però des d'un punt de vista novel·lesc estaré trist.

Totalment, és arqueologia sentimental. Sóc un botànic del llenguatge i un arqueòleg del temps passat, m'agradaria fer una enciclopèdia viva d'aquella Algèria.

No, perquè no cal, perquè l'Algèria que descric no existeix més, ha desaparegut, és l'Atlàntida. És el que deia Balzac, “vull fer la competència al codi civil”.

M'interessa especialment l'afrikaans, que és un símil del català. Els afrikaners han conservat l'holandès arcaic i això m'interessa molt. Diuen que és la llengua més nova del món. M'he documentat i l'he estudiat, però no en sé tant com m'agradaria. Eugène Marais, per exemple, és un gran escriptor i poeta però ningú no el coneix perquè escriu en afrikaans, una llengua poca difosa.

Amb la premsa. Tota la família Vidal està basada en la del meu amic Alain Bonafos, de Banyuls, i és la seva història. Li he inventat dos oncles, l'Anatole i el Gilbert, de Marsella, per poder fer la connexió amb els atemptats. Al principi volia explicar l'atemptat tal com va tenir lloc i no me'n sortia fins que vaig recórrer a la ficció. Tot el que explico del comando és real excepte aquest personatge. M'agrada especialment, i crec que a ell dec la millor frase de tota la meva obra: “Es va consolar fent-se ric.”

Tenien un gran sentit de l'honor. La cita del general Maurice Challe que obre el llibre va en aquest sentit: “No hi ha cap llei al món que pugui obligar un home a fer del perjuri el seu pa quotidià.” Tenien responsabilitats, soldats algerians a qui els van dir, “tranquil, Mohamed, pots venir amb nosaltres, França es quedarà aquí per sempre”. Poc després en Mohamed és assassinat amb tota la seva família i tu els has donat la paraula. Vull que es parli de les atrocitats de l'exèrcit francès i ja ho vaig fer a La presonera d'Alger. Van matar molta gent d'una manera un xic desagradable, era un exèrcit colonial.

El FLN va matar més algerians que els francesos. Quan posaven una bomba en el tramvia mataven cent algerians i tres francesos. Era gent d'una salvatgeria inconcebible i ho veiem amb aquest pobre ostatge que han degollat. Els francesos no es quedaven lluny, i he volgut mostrar la complexitat de la història. Estic fart de la història oficial, els bons i els dolents.

Sí, ja, és un mea culpa massa antifrancès. Haurien de matisar. Abans celebraven la colonització com l'empresa més noble des de les croades, com si fossin la Creu Roja, vaja. Ara és al contrari, et presenten la colonització francesa com si fos un apartheid o el nazisme... No, home! Recentment vaig examinar alumnes de batxillerat i un d'ells comentava un text d'un poeta africà sobre la colonització. Li vaig preguntar quina era la principal paradoxa del text. “No ho veig”, em deia. “En quina llengua està escrit?” “En francès.” “Ah!” “I qui li ha ensenyat francès en aquest noi?” Kateb Yacine, el gran escriptor algerià, va dir: “El nostre principal botí de guerra és la llengua francesa.” És molt bonic això. La literatura algeriana en francès és molt més interessant que en àrab. I tots encara escriuen en francès!

Molt, perquè no se n'ha parlat. Els francesos d'Algèria no tenen dret a honorar els seus morts. Fa poc a Perpinyà van fer una estela amb les víctimes de l'Algèria francesa. Entre ells hi havia gent normal, però també assassins. Evidentment. Ho van fer en un jardí privat, i tot i així va haver-hi crítiques. Si no pots recollir-te, no pots oblidar. Cal un espai per a la reconciliació. Hi ha els bons i els mals morts, i als francesos no els interessa. L'afusellament de la Rue d'Isly va ser l'exèrcit francès que va disparar i va matar una cinquantena de francesos desarmats. I el govern francès no s'ha excusat mai.

Als anys cinquanta Algèria era molt progressista, votaven comunistes, esquerra. Els partits tradicionals, democràtics, els van trair i abandonar. L'únic partit que es va mantenir fidel va ser el Front Nacional. Al nord de França, però, cada vegada tenen més votants i no n'hi ha cap de pota negra, allà! El Front Nacional és el fill malalt de la democràcia francesa. Hollande és un desastre, Sarkozy un fill de puta, aleshores, què han de fer? Votar Le Pen és una provocació. No volen que guanyi la Marina sinó molestar, enviar un missatge. Actualment, tothom sap que el FN no és cap partit sinó una colla d'il·luminats. Em fa gràcia perquè els francesos sempre van donant lliçons de democràcia, i resulta que tenen un partit neofeixista. Fa gràcia, que callin!