http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-07-2013 23:16

A la recerca de l'ADN de Catalunya

Article publicat a la revista Alberes, juliol del 2013

 

 

 

 


A vegades els geografs i els historiadors s'equivoquen. Descriuen la Catalunya Nord com el conjunt de les terres catalanes anexionades a França el segle XVII. Per mi, la Catalunya Nord és un arxipèlag. El Rosselló, el Conflent i el Vallespir formen illes amb un petit braç de mar que les separa. El Capcir i la Cerdanya, país del muntanyols, voguen més lluny.

 

El visitant vingut de l'Empordà o d'una altra comarca catalana s'ha d'impregnar d'aquesta veritat. Per la immensa majoria dels seus habitants, a la Catalunya Nord, hi viuen els catalans de debò, que se senten francesos i catalans. Els altres catalans són cosins llunyans separats pels capricis de la història. La veritable llengua catalana, per ells, és la seua i no la vostra que trobaran tan castellanitzada com la seua us semblarà afrancesada. ' Vérité en deçà des Pyrénées, erreur au delà...'

 

 

   Al nord del Rosselló viu una gent que parla l'occità, una llengua bessona de la nostra. Li diuen aquí el gavatx. L'occità llenguadocià sol desplaure als rossellonesos perquè s'assembla massa al nostre parlar. L'occità provençal, ja prou diferent, en canvi no molesta a ningú.

 

 

   Fa anys, panys i cadaules que em preocupa l'essència de la catalanitat. Un turista atent que visita un poblet basc trigarà una estona abans de poder afirmar si es troba al País Basc sota administració francesa o al sud. Sense un diagnòstic lúcid no podrem realitzar el nostre projecte de reconstrucció nacional i, a fortiori, restablir el nostre país en les seues fronteres històriques. L'honestedat intel·lectual ens obliga a reconèixer que, de moment, qualsevol persona reconeix amb un minut si passeja per un poble rossellonès o empordanès. Tanmateix, es podria fer la mateixa observació amb els vilatges del Rosselló i els del baix Llenguadoc. En aquest matís, en aquest no res, es deu amagar l'ànima de la nostra terra. De vint anys ençà, vaig amunt i avall dels poblets a cavall de la frontera a la recerca de l'ADN nacional.


El camp, les vinyes i els xiprers a l'entorn de Narbona s'assemblen molt al Rosselló, però no és el mateix país....Mai no me'n vaig adonar com aquella tarda d'estiu del 1990 quan, de retorn de Lió , vaig parar a Valença. Tots els carrers del casc antic, els palaus blancs del temps de Haussmann en els bulevards, em van fer pensar en Narbona.

Per què la passejada de les Barques a Narbona em recorda Valença del Roine? Si pogués copsar aquest misteri. Els felibres com el marquès Folco de Baroncelli us diran que, a Valença com a Narbona, s'hi parla la llengua d'oc. Ja ho sé.

' Me fasiéu esplica mounte, en s'envenènt, coumençavon de li coumprene en parlant prouvençau, e lou cor me mancavo, escoutant si responso, talamen aviéu pòu que Valènço siguésse pas de nosto terro : n'en ere jalous coume d'un fin jouièu e quasimen coume d'uno amouroso. ' 1 ( Em feia explicar on, en tornar, començaven a entendre'ls parlant provençal,i em batia el cor, escoltant les respostes, de tanta por que tenia que Valença no fos nostra: n'era gelós com d'un fi joiell i quasi com d'una enamorada.' )

El parlar de Valença, per poc que el vaig sentir, em va sonar com a provençal amb accent de Lió. Un provençal clafert de ics difícilment entenedor, mentre que l'occità de Narbona poc es diferencia del català de Perpinyà. D'on ve aquest sentiment de parentiu entre Valença i Narbona i de forasteria entre Narbona i Perpinyà?


Avui, us proposaré una excursió a la Gavatxeria propera. El millor camí per anar-hi és la carretera de la mar — la Departamental 81— que us durà, a través de la Salanca, de Canet a Leucata. La Gran Enciclopèdia Catalana i l'Institut d'Estudis Occitans escriuen Leucata, però aquí coneixem aquest poble sota el nom de Llucata.


El municipi es divideix en quatre barris distints. El vell vilatge, la platja, Port Leucata i La Franqui. Tolerat entre un estany, la mar i un penya-segat, el poble sota el castell arruïnat va fer de frontera durant segles. Al barri de la platja, s'hi respiren aires d'antany. Als vells Potes Negres els agrada passejar-s'hi per retrobar les sentors del país perdut.


Les vil·les que escalen el penya-segat, vistes des de lluny, tenen un no sé què de piràmides asteques. A baix, el mateix carrer —Avenue Jean Jaurès a llevant i Avenue Francis Vals a ponent—travessa el poble i passa davant dues places on s'instal·len mercats i encants. Les cases tenen el gust, la flaire, la color de les cases del Rosselló, però ja som en terra occitana. Els pescaires i els pagesos no parlen català sinó occità.


Deu anys enrere es van organitzar dos estius seguits unes trobades catalano-occitanes a l'antiga frontera. No he oblidat els debats interessants a Fitó i Llucata amb Jaume Queralt, Pere Figueres, Ives Roqueta, Gerard Jacquet. Tan de bo que tornessin a preparar nous encontres.

L'estàtua de Françoise de Cezelli, a dalt de l'Avenue du docteur Sidras, recorda el setge del poble el 1590 i la seua resistència als exèrcits espanyols.

 

Oblidem aquesta època tràgica i volem cap a la Franqui. L'estació viu del turisme, però no s'ha prostituït com les altres platges. No em sembla pas xocant que hi hagi rics i pobres. A mi m'agradaria que un ric no es pogués guanyar més de cinc cops la mesada del més pobre. Entre els palaus de Miami i les basses de Calcuta la mida hauria de passar. A la Franqui hi ha restaurants amb productes congelats com a tot arreu, és clar, però pocs. El penya-segat s'esmicola lentament des dels grecs. La cràpula esclavista de Henry de Montfreid hi escrivia les seues novel·les. Algunes vil·les fan migdia abans dels maleficis del vespre. Tots els blaus de la mar s'esvoletegen. Al lluny, les torres de La Novèla es persuadeixen que no pertorben l'harmonia del paisatge. Al peu de la pineda que ha colonitzat el penya-segat, el grau brilla i prova que la vida val la pena de ser viscuda. Als amargats professionals, els nostàlgics malaltissos els convidi a passejar vora aquests estanys. La vida és bonica, no fotem!

 

 

 

 

 

1 Folcó de Baroncelli, Raconte carmarguen, 2003, Editorial L’aucèu libre

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-07-2013 19:25

El meu amic capellà

 

Ressenya publicada a la revista El Temps

 

 

Joan Garí

El balneari

Editorial 3 i 4

Premi de narrativa de la Ciutat de Vila-real 2012

València, 2013

 

 

 

                                                                                                  


 

 

 

 


     Confessi que, després de la perfecció de Viatge pel meu país, tenia una mica de por començant la lectura de El balneari, la darrera novel·la de Joan Garí. Ha esdevingut un joc entre nosaltres, un ' private joke ' d'afirmar que ens agraden més les obres autobiogràfiques del company d'aquesta pàgina que no pas el seu vessant novel·lesc. El balneari és una variació valenciana sobre La muntanya màgica de Thomas Mann amb moltes picades d'ullet. Segurament moltes m'hauran escapat ja que no he llegit aquest llibre i no pensi llegir-lo mai després d'haver suportat l'avorrida adaptació cinematogràfica amb Charles Aznavour que vaig aguantar fins al final per amor...Potser la novel·la de Garí pateix d'aquest homenatge constant a l'obra alemanya. Un escriptor fracassat, separat, desesperat, s'aïlla en un poblet muntanyol conegut per les seues aigües medicinals per tal de refer-se i escriure una guia de pel·lícules dirigida a un públic homosexual. Ha de començar per Casablanca. Fer de Bogart una icona gai no deu pas ser fàcil.

El millor amic del narrador és el rector del poble, amb una ideologia esquerrana bastant allunyada dels seus col·legues espanyols. ' Naturalment, no veuen amb bons ulls les interpretacions evangèliques de Sòcrates Miró. No han paït el Vaticà II perquè encara estan assimilant Trento. ' ( pàg 42 ) Joan Garí sap animar els seus personatges, fer-los simpàtics. Viuen realment, es relacionen amb naturalitat i se'ns fan entranyables. Mentre llegia, esperava amb delectació les intervencions d'en López Marmudella, l'impagable editor. Sense avorrir-nos mai, seguim converses d'un alt nivell cultural entre el mossèn i el narrador que m'han recordat les millors pàgines dels seus dietaris amb citacions comentades àgilment.


Un humor discret, present a tota la novel·la, amenitza el relat on no passa quasi res com a la vida mateixa. ' comentava en veu alta que tots els polítics eren perillosos, però especialment els d'esquerres, perquè « els de dretes ja eren rics». ' (pàg 29) A aquesta història d'homes feia falta una dona. L'autor ens presenta una romanesa enigmàtica, adés riallera, adés esquerpa. No diré res més sobre ella...Un dels grans interessos del llibre i de l'obra gariniana en general prové del seu ús del lapao que parlen a València. No té manies a l'hora d'emprar els localismes més allunyats de la variant central, però ho sap fer amb intel·ligència i bon gust. Tot servant la naturalitat del seu valencià, l'autor no perd mai de vista el lector d'altres terres catalanes. El Balneari, fi i deliciós com un sorbet, constitueix una etapa molt agradable i refrescant en la seua trajectòria.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-07-2013 10:39

La llibertat

E-notícies, 3/07/2013

 

 

 

 


Tots els catalans del Rosselló i els occitans de la plana narbonesa parlen de l'evasió de la Viviane. No es tracta de cap actriu o de cap política empresonada sinó d'una óssa del Tibet que es va escapar de la reserva africana de Sijan a revetlles de Sant Joan.


La gendarmeria, els bombers la percacen i encara no l'han trobada. Aquella bestiota pesa uns 200 quilos i no representa cap perill per l'home ja que està acostumada als visitants de la reserva. Segons els testimoniatges de gent que es va creuar amb ella, ha travessat els estanys de Bages i de Salses. Ara s'està encaminant cap a la Salanca, subcomarca del Rosselló al nord de Perpinyà. L'han reconeguda a les envistes de Sant Hipòlit abans que es dissimulés entre els senills.


Segons alguns veterinaris, és molt possible que torni a Sijan per cuidar-se dels seus cadells. Aquesta història simpàtica m'agrada molt. Em recorda ' Heureux qui comme Ulysse ', la darrera pel·lícula de Fernandel. L'óssa ha conegut la sensació de la llibertat i crec que li costarà molt tornar a la presó ara que ha segat les cadenes.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-06-2013 15:29

Els dialectes en les traduccions


 


 

Al precedent article vaig parlar dels correctors que no respecten els dialectalismes. Avui tractaré d'un tema diferent. Com cal fer servir els dialectes en les traduccions literàries?


Si bé m'enamoren els dialectes de la nostra llengua, pensi que, en la traducció, cal mostrar-se molt prudent. Tinc un mal record de les traduccions d'A la recerca del temps perdut per Jaume Vidal Alcover. La traducció de Vidal Alcover em va semblar pèssima perquè ' mallorquinitzava ' massa la prosa de Proust.


Respecti la variant mallorquina amb les seues conjugacions clàssiques, el seu lèxic granat, però em molesta una llengua massa dialectal en les traduccions de novel·les clàssiques. No conec cap traducció al català correcta de L'educació sentimental de Gustave Flaubert, però segur que hauria sortit pitjor en català rossellonès, alguerès o pallarès.


Acabi de traduir La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi i he emprat un català molt més normatiu que en la meua obra personal. És una qüestió de versemblança i de bon gust. Només la llengua de Pompeu Fabra pot reproduir la majestat del francès de Pancrazi. Traduir Tolstoi, Shakespeare o Balzac en català del Rosselló em sembla una bajanada. I què de l'admirable traducció dels Assaigs de Montaigne per Vicent Alonso ?. Hem de recordar que la variant valenciana no és un dialecte qualsevol. La meitat dels locutors catalans parla valencià i l'hem de considerar tan normativa com la variant central.


Crec que el tresor lèxic dels dialectes (Sóc més reservat per la morfologia verbal.) pot revelar-se molt útil per la traducció de la poesia i del teatre. M'imagini perfectament una bona traducció rossellonesa o valenciana de la trilogia marsellesa —Marius, Fanny, César— de Marcel Pagnol.


A tall de conclusió, crec que una llengua normativa s'imposa en la traducció de la novel·lística amb excepcions naturalment. El dialecte pot aparèixer, amb moderació, al teatre, en la poesia i l'assaig.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. immocap-senegal  le 20-06-2013 à 11:18:15  (web)

Belle photo

 
 
 
el 15-06-2013 22:25

De l'estat català

E-notícies, 16/06/2013

 

 

 

 

 


 

Un dels principals arguments dels partidaris del manteniment de la integritat d'Espanya és la suposada inexistència d'un estat català en la història.


No entraré en qüestions dinàstiques i històriques massa antigues. Només em cenyiré al segle XX.


Acceptant la hipòtesi que mai no hi va haver cap estat català en la història, és fàcil retorquir. I què?Et alors? So what? No és pas necessari tenir precedents històrics perquè aparegui un nou estat en el concert de les nacions.


Una petita comparació amb el cas algerià em sembla interessant. El 1936, Ferhat Abbas, futur president de l'assemblea nacional algeriana, declarava ' “ Je ne mourrai pas pour la patrie algérienne, parce que cette patrie n’existe pas. Je ne l’ai pas découverte. J’ai interrogé l’histoire, j’ai interrogé les vivants et les morts, j’ai visité les cimetières, personne ne m’en a parlé...” ( No moriré per a la pàtria algeriana, perquè aquesta pàtria no existeix. No l'he descoberta. He interrogat la història, he interrogat els vius i els morts, he visitat els cementiris, ningú mai no me n'ha parlat. )


El 1936, efectivament, mai no havia existit cap estat algerià. Per culpa del colonialisme i de la incapacitat dels governs francesos de reconèixer la diferència cultural, Algèria, creació administrativa francesa, va acabar esdevenint un estat independent el 1962.


Si els catalans ho volen i no es desanimen davant tants obstacles, l'estat espanyol haurà de reconèixer algun dia la república catalana com França, ' République une et indivisible ' hagué d'acceptar la independència d'una terra francesa del 1830 ençà, abans de Niça o Savoia.


Un sentiment nacional pot néixer tard. La majoria dels estats contemporanis no havien tingut precedents de sobirania. Catalunya serà independent quan ho voldran els catalans.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Anònim  le 19-06-2013 à 21:12:00

Excel.lent argumentació i documentació. I tot això, com diu el senyor Bezsonoff, suposant que mai abans hagués existit un estat català.

 
 
 
el 09-06-2013 21:05

De la ignorància dels correctors

 

              Núvol, 10/06/2013

 

 

 

Com quasi tots els nord- catalans de la meua generació, no vaig rebre cap escolarització en català. Tots els meus coneixements en català els dec als meus avis i als veïns de Nils que em varen transmetre llur llengua així com a la lectura dels clàssics del segle XX.


Amb els anys, em vaig anar perfeccionant. Em vaig assabentar que la primera persona del present d'indicatiu en —i és tan normativa com la —o central, la —e valenciana i la desinència zero de les Illes. Vaig descobrir també que els possessius rossellonesos ' meua, teua, seua, meues, teues, seues ' es fan servir a moltes regions catalanes.


Fa vuit o nou anys que tinc l'honor d'escriure articles a la revista El Temps. Durant molts anys, em va agradar la feina del seu corrector. Conservava tots els meus dialectalismes, corregint totes les meues/ meves errors, tots els meus errors. Una feina ingrata i admirable. El corrector de l'edició rossellonesa del Punt, en canvi, no en sabia gaire. Esmentant un personatge sinistre, jo havia escrit ' D'ara endavant ja no en parlaré m'estimi comptar les puces del ca del veí. ' (Prefereixo comptar les puces del gos del veí) Aquesta carallada es va transformar en ' m'estimi comptar les puces de cal veí. ' Divertit, fa/oi ?


El nou corrector del Temps no ha arribat a aquestes extremitats, però té el costum de passar per l'endreçador tots els meus dialectalismes bo i respectant els girs valencians dels col·legues. Es deu pensar que els catalans del Nord sem/som catalans de segona. Això rai, si escrivia/ escrivís en català institucional com alguns tot proclamant ben alt que sóc de Catalunya Nord, la gent em felicitaria/ me felicitarien per la puresa del meu català...


Abans de llegir les obres del meu amic Gabriel Bibiloni, el gran lingüista mallorquí, confessi que era un dialectalitzant a ultrança. Amb els anys, m'he anat calmant. Miri de fer servir el tresor lèxic del Rosselló cada cop que és genuí i no dificulta pas la comprensió. Si escric ' Sun arrambat la votura al fons de la parreguera. ' qui m'entendrà? En canvi, si proposi un compromís pancatalà com ' He arrambat al cotxe al fons del pati. ' crec que tots els lectors catalans em poden comprendre. Més enllà en el text, provaré de col·locar ' parreguera ' o ' pati ' perquè el lector entengui que designen la mateixa realitat.


Aquest treball artesanal sobre la llengua li pot donar un caràcter artificial, mes totes les llengües de cultura van clafertes de convencions i d'artificis.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan-Carles Martí i Casanova  le 11-06-2013 à 09:29:35  (web)

Uns comentaris admirables i molt ben fets. Com que sóc d'Elx sé el que vols dir. A València em rectifiquen sovint. Creuen que empre un estàndard 'massa barceloní'. M'han arribat a corregir formes verbals i mots que són ben vius al Vinalopó. A l'hora d'ara, es dediquen molt a fer 'estàndards regionals' i la llengua catalana és una sempre que l'escriptor siga coherent amb les tries que fa. T'entenc Joan-Daniel, i tant que t'entenc!

2. Faust  le 29-06-2013 à 14:50:26

Em sembla que bastans catalans no en sabrien d'arramblar el cotxe al fons del pati.

 
 
 
el 05-06-2013 18:49

A les envistes del Paradís

EL TEMPS  28/05/2013

 

Joan Becat i Rajau

L’indépendance de la Catalogne, quel avenir ? de la dictature franquiste à l’autonomie et à l’autodétermination

Editorial Terra Nostra

Codalet 2013

 

 

 

 

 

A les envistes del Paradís


La Catalunya del Nord és separada de la resta de les terres catalanes des de fa més de tres segles, però tot el procés d'independència al Principat no la deixa pas indiferent. Suscita, ans al contrari, debats apassionats i apassionants. Sense cap pretensió científica, confiant en el meu propi criteri que tantes vegades m'ha enganyat, diré que la majoria dels catalans del nord acullen els esdeveniments actuals amb una incredulitat simpàtica. No s'ho acaben de creure ben ben bé que Catalunya pugui accedir a la sobirania. Estic parlant naturalment dels catalans més afrancesats i no dels catalanistes ja convençuts.

En aquest procés d'alliberament nacional, les comarques nord-catalanes poden aportar llur pedreta per tal de convèncer l'estat francès de la innocuïtat d'una república catalana. Com molta gent, sentia una impaciència neguitosa fins al moment quan vaig descobrir L'indépendance de la Catalogne, quel avenir? De la dictature franquiste à l'autonomie et à l'autodétermination de Joan Becat. Al seu darrer llibre, Becat, conegut catedràtic de geografia a la universitat de Perpinyà i membre de l'IEC, mostra ben bé que res d'important a Europa no pot passar sense l'acord previ de França i Alemanya. ' La posició de França tindrà un pes determinant, i probablement el major dins una eventual accessió de Catalunya a la independència, (…) més que qualsevol altre estat europeu —llevat d'Espanya— ella és directament concernida: tindrà una frontera comuna i, dins els seu territori, té una zona de llengua catalana. ' ( pàg 62 ) Becat, que treballa des de fa tants anys per a la cultura catalana, s'adreça aquí a un públic francòfon. La versió catalana que acompanya el text francès original podria constituir perfectament un decàleg, una Bíblia argumentada pel patriota català. L'autor ha concebut aquest assaig per a explicar elements essencials de la història de Catalunya i la seua evolució actual. Amb un rigor científic, sense cedir mai a l'entusiasme, a l'embadaliment enganyador, Becat observa el fenònem amb la independència d'esperit, la neutralitat d'un habitant de Sírius. El professor Becat, amb la fredor de les xifres i de les estadístiques, aposta brillantment per la independència de Catalunya.

No vull pas divulgar massa la matèria d'aquest llibre riquíssim i convidi tots els nacionalistes catalans a llegir-lo. Si considerem que la línia divisòria dels Pirineus passa per les Corberes i pels estanys del baix Llenguadoc, podem afirmar que aquest assaig de primera categoria aporta un desmentiment al famós pensament de Blaise Pascal ' Vérité en deçà des Pyrénées, erreur au delà. '


http://mitrophane.vefblog.net/


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-06-2013 21:07

Lou mistèri de Gravesoun



 

Avès l'esplicacioun d'un secrèt? Fa quàuqui semano, anère a Maiano e passère pèr Gravesoun ounte vouliéu croumpa libre a l'oustau dóu CREDDO. Troubère l'oustau tampa emé aquelo iscripcioun misteriouso. La clau es au trau. Cèrco que cercaràs, l'ai pancaro atroubado. Sabès quaucarèn subre aquèu mistèri?


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-06-2013 11:59

Mas a París

 

 Núvol, 3 de juny del 2013

 

 

 

 

 

El president Mas sap que el camí de la independència passa per Berlín i París. Res d'important no es decideix a Europa sense l'aval de les dues capitals. La futura república catalana comparteix una llarga frontera amb França i no es pot pagar el luxe de tenir dues nacions hòstils a la vora. Podem suposar que l'estat espanyol, que encara plora per la pèrdua de Gibraltar, no tindrà bones relacions amb Catalunya durant decennis.


He llegit a la premsa barcelonina meravelles sobre els polítics francesos passats per l'École Nationale d'Administration. Els presenten com estadistes amb coneixements històrics sòlids i el mapa de la França de Napoleó present al cap. Quina xarlotada! L'ENA no és ni Polytechnique, ni la Khâgne ni l'École des Chartes. Els francesos coneixen la mediocritat intel·lectual d'antics alumnes de l'ENA com Jacques Chirac o la calamitosa Ségolène Royal, sovint motejada ' la pintade ' (la pincarda, la gallina de Guinea).


S'il·lusionen pensant que França acollirà amb flors el naixement del nou estat. Qualsevol polític francès amb comptades excepcions com François Bayrou (àlies Francesc Vairon, en occità) o els dirigents ecologistes té el cap hexagonal. Es pensa que França és el país dels drets humans i la llengua francesa l'única parla amb vocació universal malgrat el predomini actual de l'anglès. Per un francès mitjà, les fronteres apareixen intangibles. La majoria dels polítics francesos no volien que Quebec s'independentitzés malgrat els lligams culturals, carnals amb la ' belle province.' Per ells, la unitat del Canadà és sagrada com la de França o Espanya.


Per tant, l'aspiració d'una regió a la independència constitueix un crim, una aberració mental per França. Els polítics francesos no consideren pas Catalunya com una nació sinó com una regió espanyola rara. Com a factor agreujant, encara existeix una minoria lingüística catalana. Conec molts francesos, instal·lats a Catalunya Nord, que tenen por de l'irredentisme català.


Els únics atots que veig en el joc del president Mas durant aquesta visita a França són la relativa satisfacció francesa de veure Espanya encara més debilitada i sobretot la incúria del govern socialista que aviat haurà de solucionar l'atur i greus crisis socials que s'anuncien.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-06-2013 20:05

La llengua de la república catalana

E-notícies, 1/06/2013

 

 

 

 


Sentimentalment, m'estimaria més que el català fos l'única llengua oficial de la futura república catalana, però no podem pas oblidar la realitat actual i la història.


Crec que l'única llengua nacional de Catalunya hauria de ser la catalana. Inspirant-nos en la legislació finlandesa, podríem proclamar el castellà i l'occità llengües cooficials als municipis on més de 20% dels habitants parlen aquests idiomes.

Els finlandesos respeten tant el suec que el 1945, després de l'evacuació de la Carèlia occidental annexionada per Stalin, els refugiats de llengua finesa van haver d'instal·lar-se a pobles finesos per tal de no malmetre el fràgil equilibri lingüístic.


En una Catalunya independent, tots els funcionaris haurien de dominar les dues o tres llengües oficials (segons la zona), però a l'exèrcit i a la polícia, per raons pràctiques, el català seria la llengua de comandament.


Si algun dia les comarques septentrionals tornessin sota la sobirania de la mare pàtria, el francès i l'occità a la Fenolleda serien cooficials com el castellà? A hores d'ara aquestes consideracions poden semblar utòpiques i val més dedicar-se a la consolidació de la independència.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article