VEF Blog

Els dialectes en les traduccions

Al precedent article vaig parlar dels correctors que no respecten els dialectalismes. Avui tractaré d'un tema diferent. Com cal fer servir els dialectes en les traduccions literàries?

Si bé m'enamoren els dialectes de la nostra llengua, pensi que, en la traducció, cal mostrar-se molt prudent. Tinc un mal record de les traduccions d'A la recerca del temps perdut per Jaume Vidal Alcover. La traducció de Vidal Alcover em va semblar pèssima perquè ' mallorquinitzava ' massa la prosa de Proust.

Respecti la variant mallorquina amb les seues conjugacions clàssiques, el seu lèxic granat, però em molesta una llengua massa dialectal en les traduccions de novel·les clàssiques. No conec cap traducció al català correcta de L'educació sentimental de Gustave Flaubert, però segur que hauria sortit pitjor en català rossellonès, alguerès o pallarès.

Acabi de traduir La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi i he emprat un català molt més normatiu que en la meua obra personal. És una qüestió de versemblança i de bon gust. Només la llengua de Pompeu Fabra pot reproduir la majestat del francès de Pancrazi. Traduir Tolstoi, Shakespeare o Balzac en català del Rosselló em sembla una bajanada. I què de l'admirable traducció dels Assaigs de Montaigne per Vicent Alonso ?. Hem de recordar que la variant valenciana no és un dialecte qualsevol. La meitat dels locutors catalans parla valencià i l'hem de considerar tan normativa com la variant central.

Crec que el tresor lèxic dels dialectes (Sóc més reservat per la morfologia verbal.) pot revelar-se molt útil per la traducció de la poesia i del teatre. M'imagini perfectament una bona traducció rossellonesa o valenciana de la trilogia marsellesa —Marius, Fanny, César— de Marcel Pagnol.

A tall de conclusió, crec que una llengua normativa s'imposa en la traducció de la novel·lística amb excepcions naturalment. El dialecte pot aparèixer, amb moderació, al teatre, en la poesia i l'assaig.