VEF Blog

A la recerca de l'ADN de Catalunya

Article publicat a la revista Alberes, juliol del 2013

A vegades els geografs i els historiadors s'equivoquen. Descriuen la Catalunya Nord com el conjunt de les terres catalanes anexionades a França el segle XVII. Per mi, la Catalunya Nord és un arxipèlag. El Rosselló, el Conflent i el Vallespir formen illes amb un petit braç de mar que les separa. El Capcir i la Cerdanya, país del muntanyols, voguen més lluny.

El visitant vingut de l'Empordà o d'una altra comarca catalana s'ha d'impregnar d'aquesta veritat. Per la immensa majoria dels seus habitants, a la Catalunya Nord, hi viuen els catalans de debò, que se senten francesos i catalans. Els altres catalans són cosins llunyans separats pels capricis de la història. La veritable llengua catalana, per ells, és la seua i no la vostra que trobaran tan castellanitzada com la seua us semblarà afrancesada. ' Vérité en deçà des Pyrénées, erreur au delà...'

   Al nord del Rosselló viu una gent que parla l'occità, una llengua bessona de la nostra. Li diuen aquí el gavatx. L'occità llenguadocià sol desplaure als rossellonesos perquè s'assembla massa al nostre parlar. L'occità provençal, ja prou diferent, en canvi no molesta a ningú.

   Fa anys, panys i cadaules que em preocupa l'essència de la catalanitat. Un turista atent que visita un poblet basc trigarà una estona abans de poder afirmar si es troba al País Basc sota administració francesa o al sud. Sense un diagnòstic lúcid no podrem realitzar el nostre projecte de reconstrucció nacional i, a fortiori, restablir el nostre país en les seues fronteres històriques. L'honestedat intel·lectual ens obliga a reconèixer que, de moment, qualsevol persona reconeix amb un minut si passeja per un poble rossellonès o empordanès. Tanmateix, es podria fer la mateixa observació amb els vilatges del Rosselló i els del baix Llenguadoc. En aquest matís, en aquest no res, es deu amagar l'ànima de la nostra terra. De vint anys ençà, vaig amunt i avall dels poblets a cavall de la frontera a la recerca de l'ADN nacional.

El camp, les vinyes i els xiprers a l'entorn de Narbona s'assemblen molt al Rosselló, però no és el mateix país....Mai no me'n vaig adonar com aquella tarda d'estiu del 1990 quan, de retorn de Lió , vaig parar a Valença. Tots els carrers del casc antic, els palaus blancs del temps de Haussmann en els bulevards, em van fer pensar en Narbona.

Per què la passejada de les Barques a Narbona em recorda Valença del Roine? Si pogués copsar aquest misteri. Els felibres com el marquès Folco de Baroncelli us diran que, a Valença com a Narbona, s'hi parla la llengua d'oc. Ja ho sé.

' Me fasiéu esplica mounte, en s'envenènt, coumençavon de li coumprene en parlant prouvençau, e lou cor me mancavo, escoutant si responso, talamen aviéu pòu que Valènço siguésse pas de nosto terro : n'en ere jalous coume d'un fin jouièu e quasimen coume d'uno amouroso. ' ¹ ( Em feia explicar on, en tornar, començaven a entendre'ls parlant provençal,i em batia el cor, escoltant les respostes, de tanta por que tenia que Valença no fos nostra: n'era gelós com d'un fi joiell i quasi com d'una enamorada.' )

El parlar de Valença, per poc que el vaig sentir, em va sonar com a provençal amb accent de Lió. Un provençal clafert de ics difícilment entenedor, mentre que l'occità de Narbona poc es diferencia del català de Perpinyà. D'on ve aquest sentiment de parentiu entre Valença i Narbona i de forasteria entre Narbona i Perpinyà?

Avui, us proposaré una excursió a la Gavatxeria propera. El millor camí per anar-hi és la carretera de la mar — la Departamental 81— que us durà, a través de la Salanca, de Canet a Leucata. La Gran Enciclopèdia Catalana i l'Institut d'Estudis Occitans escriuen Leucata, però aquí coneixem aquest poble sota el nom de Llucata.

El municipi es divideix en quatre barris distints. El vell vilatge, la platja, Port Leucata i La Franqui. Tolerat entre un estany, la mar i un penya-segat, el poble sota el castell arruïnat va fer de frontera durant segles. Al barri de la platja, s'hi respiren aires d'antany. Als vells Potes Negres els agrada passejar-s'hi per retrobar les sentors del país perdut.

Les vil·les que escalen el penya-segat, vistes des de lluny, tenen un no sé què de piràmides asteques. A baix, el mateix carrer —Avenue Jean Jaurès a llevant i Avenue Francis Vals a ponent—travessa el poble i passa davant dues places on s'instal·len mercats i encants. Les cases tenen el gust, la flaire, la color de les cases del Rosselló, però ja som en terra occitana. Els pescaires i els pagesos no parlen català sinó occità.

Deu anys enrere es van organitzar dos estius seguits unes trobades catalano-occitanes a l'antiga frontera. No he oblidat els debats interessants a Fitó i Llucata amb Jaume Queralt, Pere Figueres, Ives Roqueta, Gerard Jacquet. Tan de bo que tornessin a preparar nous encontres.

L'estàtua de Françoise de Cezelli, a dalt de l'Avenue du docteur Sidras, recorda el setge del poble el 1590 i la seua resistència als exèrcits espanyols.

Oblidem aquesta època tràgica i volem cap a la Franqui. L'estació viu del turisme, però no s'ha prostituït com les altres platges. No em sembla pas xocant que hi hagi rics i pobres. A mi m'agradaria que un ric no es pogués guanyar més de cinc cops la mesada del més pobre. Entre els palaus de Miami i les basses de Calcuta la mida hauria de passar. A la Franqui hi ha restaurants amb productes congelats com a tot arreu, és clar, però pocs. El penya-segat s'esmicola lentament des dels grecs. La cràpula esclavista de Henry de Montfreid hi escrivia les seues novel·les. Algunes vil·les fan migdia abans dels maleficis del vespre. Tots els blaus de la mar s'esvoletegen. Al lluny, les torres de La Novèla es persuadeixen que no pertorben l'harmonia del paisatge. Al peu de la pineda que ha colonitzat el penya-segat, el grau brilla i prova que la vida val la pena de ser viscuda. Als amargats professionals, els nostàlgics malaltissos els convidi a passejar vora aquests estanys. La vida és bonica, no fotem!