Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Els molins de la història
Doctor Sam Abrams, El Mundo, 9/10/2014
Un bon lector sempre ha de desconfiar de la bonhomia dels autors i l'aparent simplicitat linial de les seves obres. Caldria tenir aquesta asseveració en compte a l'hora d'aproximar-nos a la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff Matar De Gaulle, una obra subtil que es dreça sobre un punt de tensió entre aparença momentània i realitat final.
Per articular la seva obra narrativa, Bezsonoff s'ha acollit, amb excel·lents resultats, a la brillant tradició catalana de la novel·la breu, una tradició que ens remet a Ruyra, Bertrana i altres mestres de la ficció moderna. La novel·la breu sempre és enganyosa perquè sembla linial i directa i assequible, però la veritat és una altra. La nouvelle com l'anomena la crítica francesa, és una obra d'altíssima concentració formal i conceptual que diu molt més del que diu.
En el cas concret de Matar De Gaulle, Bezsonoff utilitza com a eix vertebrador argumental la preparació i l'execució del fracassat atemptat contra la vida del general i president de la Cinquena República perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d'agost del 1962. Però no hem de caure en el parany d'obvietat immediata que Bezsonoff , savi i murri, ens para. La novel·la va molt més enllà.
El sentit real de l'obra es troba en quatre frases que l'autor deixa anar com qui no vol la cosa. La primera és «cal viure amb el seu temps» és a dir la marxa del temps és irreversible. La segona és la cita d'un vers de Mireia de Frederic Mistral: ' la mort és la vida. ' (p108) és a dir, la vida es caracteritza pel pas invioable del temps i continues que provoca. I la tercera ' contra els molins de la història (…) no es pot fer res. ' ( p 109), ens torna a remetre a la inviolabilitat de la marxa del temps.
A nivell epidèrmic Matar De Gaulle planteja una sèrioe de temes puntuals: el poder, la política, raons d'estat, la revolució, la guerra, la identittat, la traïció i la fidelitat, els interessos financers...Però la cosa no acaba aquí. En el fons, amb tota la seva fina càrrega elegíaca que voreja el nihilisme, Matar De Gaulle és una profunda i emocionada refleció al voltant de la manca de solidesa i permanència de les empreses humanes. Tot està abocat a l'anorreament i ho hem de tenir ben present. I aquesta consciència no ens ha de portar-nos al desesper. Ben al contrari, ens ha de dur a una intensificació de l'estima per la vida. Vive la vie!