Núvol, 29/05/2014
Quan llegeixi (llegeixo) la premsa barcelonina, sovint em fa l'efecte que ja consideren Catalunya Nord com una terra definitivament perduda. Més enllà d'un pancatalanisme sentimental, les nostres comarques septentrionals no interessen cap bri (gens) al públic.
La nostra llengua hi està agonitzant, però encara tenim desenes de milers de locutors naturals que parlen una llengua, transmesa de pares a fills des de fa segles, on la influència castellana no supera un centenar de paraules. (hasta, ciego, curandero, tabaco, burro, enterro, despedida etc.) El nostre català àrtic, en canvi, és clafert (reple) d'occitanismes, arcaismes i gal·licismes.
Sense haver-ho estudiat científicament, diré que el 80 % de les diferències entre el català de Figueres i el de Perpinyà prové dels occitanismes. Els gal·licismes tan cridaners corresponen molt sovint a una castellanada (quasi sempre normativa) que ens fa mal a les orelles.
No entenc que tants filòlegs dissertin tantes hores sobre la llengua catalana sense donar-se la pena de verificar quina solució hem adoptat els darrers mohicans. Aquest petit exercici permetria d'estalviar tinta i afirmacions gratuïtes com ' La forma viva i correcta és estar a punt. Ningú ha dit mai frases com aquesta’. Al meu país, els catalans diem ' ser a punt ' o ' estar ' sol. ' Nos esperen, ets a punt ? / nos esperen, estàs? ' El Rosselló encara no és poblat de zombis.