Extracte de MATAR DE GAULLE, el meu proper llibre
En aquell temps els cotxes tenien noms de peixos i d'ocells. A França s'estimaven més els autos amb noms de vells palaus. Les cançons portaven noms de dones o de ciutats com 'Syracuse' o ' My kind of town, Chicago.' Els pujols d'Indoxina també tenien noms de dones. Aquella nit de setembre del 1961, tres taurons negres travessaven la Xampanya. L'un d'ells duia el General de Gaulle a Colombey-les-Deux-Églises, després d'una setmana esgotadora. Uns conspiradors esperaven, amb una impaciència inquieta, l'arribada del seguici presidencial. Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home. Sense cap mena de discussió.
El comando havia dissimulat una bomba en un munt de sorra vora la carretera entre Nogent i Romilly. Quan el seu còmplice va fer llums, Martial de Villemandy de la Mesnière va accionar la bomba. Unes flames de tres o quatre metres vogiren el cotxe presidencial. L'ona expansiva va desviar-lo cap a l'esquerre. En lloc de frenar, el xofer tingué un bon reflex i accelerà allunyant-se de l'incendi. El General s'havia salvat de la crema...Malgrat que mai ningú no l'hagi considerat com una de les belles arts, el terrorisme no admet la potineria.