http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-09-2012 17:46

La traïció de Catalunya

E-notícies,  17/09/2012

 

 

 

 

Molta gent a Catalunya Nord considera com inevitable i imminent la independència de Catalunya —l'actual Principat, administrat per la Generalitat de Catalunya i el regne d'Espanya— i no la Catalunya plena que comprèn la Franja de Ponent i la Catalunya del nord.


Si bé molta gent s'alegra, uns quants ocells de mal averany ja piulen. Es pensen que un cop que Catalunya sigui un estat, es desinteressarà de les terres del nord, actualment franceses. Van repetint que el nou estat català tindrà, durant molt temps, relacions deplorables amb el regne d'Espanya i necessitarà bones relacions amb França.


Aquests seguidors de la Real Politik semblen oblidar que malaraudament la república catalana seria massa feble per lluitar amb França. A més a més, quasi tots els catalans del nord se senten francesos ara com ara. Què hauria de fer la república catalana per recuperar els territoris perduts al segle XVII? Enviar tancs al Portús i a Sallagosa? Organitzar un desembarcament a Canet o Argelers? Reconquerir Perpinyà i imposar al país una ocupació tan dolça que, a la llarga, els catalans del nord, sotmesos a la contrapropaganda de l'escola catalana, es curarien per sempre del mal francès i descobririen que finalment són catalans per damunt de tot?


Siguem seriosos. Catalunya encara no és pas independent, i em sembla indecent de fer judicis d'intencions als nostres germans. Quan Catalunya accedeixi a la plenitud nacional, estic segur, que, un cop resoltes les dificultats econòmiques inicials, ajudarà la cultura catalana al nord de l'Albera com sempre ho ha fet la Generalitat.

Hem d'exigir dels nostres polítics que facin llur feina i deixem de comptar exclusivament en el sud que ja té prou feina...

La recatalanització del nord l'hem de fer els catalans d'aquí dalt amb les nostres pròpies forces, el nostre entusiasme, la nostra fe.





 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 17-09-2012 à 22:17:39

La foto, és a Cotlliure? Allà, les darreres vegades que he anat he aparcat prop d'un quarter militar.

 
 
 
el 13-09-2012 19:28

El coronel sentimental

El Temps, 4/09/2012 

 

Honoré de Balzac

El coronel Chabert

traducció de Josep-Maria Muñoz

Editorial l'Avenç

Barcelona, 2012


 


                     


Avui us revelaré un nou secret. Cada estiu llegeixi una novel·la del senyor de Balzac. Enguany toca Le cabinet des antiques. Al lector que no domina el francès, li aconsellaré com a lectura estiuenca El coronel Chabert elegantment traduït al català per Josep Maria Muñoz, director i editor de l'Avenç. Enmig de la galèria de monstres de La comèdia humana, el personatge del coronel Chabert és un oasi, un parèntesi molt emocionant, un homenatge a tots els ' grognards ' (els rondinaires) herois de les guerres napoleòniques que els van dur d'Egipte als llacs de la Prússia Oriental, de les serres andaluses a les esglésies de Moscou. Si bé Balzac tenia el sentit de l'humor com ho palesen els seus Cent Contes drolatiques, on plagia el francès del segle XVI — le moyen français— no es pot dir que l'univers balzacià sigui d'allò més alegre. El coronel Chabert és un dels episodis més punyents de tota l'obra de l'autor. Talment un espectre, desferra nostàlgica i malgirbada, l'ex coronel Hyacinthe Chabert es presenta al bufet del seu procurador, el senyor Derville. El vell militar desferma la hilaritat dels joves empleats. Sense perdre la dignitat, en una escena inoblidable —una de les més fortes de tota la literatura francesa— el coronel, greument ferit, torna al món dels vius. ' Monsieur, lui dit Derville, à qui ai-je l'honneur de parler ? / —Au colonel Chabert. /—Lequel? / —Celui qui est mort à Eylau, répondit le vieillard. ' Els que han tingut la sort de veure l'adptació cinematogràfica de René Le Henaff, estrenada el 1943 i molt fidel al llibre original, no poden oblidar ni la veu ni la mirada de Raimu, el més gran actor del món segons Orson Welles.

El coronel descobreix que la Rose Chapotel, la seua dona, creient-lo mort, s'ha tornat a casar. Ara és la comtessa Ferraud i titlla el coronel de vil impostor. El tema de la falsa vídua, vell com l'ens humà, constitueix un argument clàssic. Sense cercar lluny, recordi la pel·lícula Le retour de Martin Guerre de Daniel Vigne o l'impagable La cuisine au beurre, comèdia de Gilles Grangier amb Fernandel i Bourvil. Honoré de Balzac renova el tòpic estudiant, amb la minúcia d'un egiptòleg prussià, els mecanismes notarials. No donaré pas tots els detalls de la intriga cruel i pessimista. Aquesta citació d'Antoine Blondin podria resumir el llibre. ' En vérité, je suis fou de tristesse . Je me demande pourquoi je ne suis pas encore mort. ' (in Le flâneur de la rive gauche)

El títol original era La transacció quan va sortir la primera versió del relat en la revista l'Artiste el 1832 abans de la versió definitiva del 1844. Hauria convingut perfectament si el novel·lista, genial i sentimental, no hagués preferit homenatjar la figura del soldat heroic. Si, com ho deia Balzac, el pare Goriot és el ' Crist de la Paternitat, el coronel Chabert és el sant màrtir de l'amor traït.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-09-2012 20:45

La diada des de Perpinyà

           E-notícies, 12/09§/2012


Ahir, 11 de setembre del 2012, no vaig poder baixar a Barcelona i no vaig participar a la manifestació històrica. No tinc la sort de cobrar per no fer res i m'haig de guanyar la vida com tants germans humans.


Vaig pensar tot lo dia en la manifestació i me recava de no ser-hi. Al cap d'un mes i i mig de vacances, difícilment podia demanar que m'atorguessin un nou dia festiu. Vaig seguir la diada des de la meua votura i amb Internet, tot pensant en la bellesa de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Pel que sé, la diada d'enguany ha estat encara més reeixida. La premsa francesa, malgrat comentaris desagradables, n'ha parlat.


Ara, no vull imaginar que Catalunya pugui convertir-se en campiona mundial de les manifestacions magnífiques i inútils. No vull que les nostres malalties nacionals —el pactisme, el caïnisme, la política del peix al cove— ens barrin el camí de la llibertat. Ara que tots els rellotges de la història marquen l'hora de Catalunya, vull que existeixi realment, plenament, com un país normal.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-09-2012 22:43

La cançó del mes de setembre 2012

http://www.youtube.com/watch?v=S-2qrBKg1EQ

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-09-2012 22:40

La grandesa de Frederic Mistral

 

E-notícies, 4/09/2012

 



Cada cop que puc, torni a Maiano. Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes Malhana i l'administració francesa Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914 quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos? Potser pressentia la matança, la guerra civil entre països germans, de la qual Europa mai no s'ha refet.


Segons l'encertada expressió de Marius André, un dels seus millors biògrafs, la vida mateixa de Mistral és harmoniosa. Sense sortir quasi mai del seu indret minúscul, tret d'unes quantes excursions per la Provença a la recerca dels mots perduts i de les emocions que nodririen les seues epopeies, Mistral apareix com un gegant literari.


Amb amor i paciència, va donar a la llengua d'oc uns monuments definitius com Mireia i El poema del Roine on percaça uns mites majors del seu país, amb la nostàlgia d'una verge misteriosa.

Tot escrivint obres mestres, Frederic Mistral, que no era pas un lingüista professional, va redactar Lou tresor dóu Felibrige, que, malgrat el pas dels anys, resta i encara restarà per molts anys el millor diccionari de la llengua d'oc.


Amb els diners del Premi Nobel, va pagar les darreres factures per a instal·lar en un casal d'Arles lo museon arlaten, un dels millors museus etnogràfics del món.

Quan xerres amb els vells del país, et diuen amb un somriure murri i exasperant ' Iéu parle patoues. Parle pas prouvençau. Lou prouvençau es la lengo de Mistral. '( Ieu parle patoès. Parle pas provençau. Lo provençau es la lenga de Mistral. ') Tant se val! Pels carrerons blancs i modestos de Maiano, s'hi sent una grau pau, una serenor, alguna guspira d'eternitat.


Enmig de tanta mediocritat contemporània, a l'hora on s'anuncia una nova guerra a l'Orient, la relectura de Mistal es revela indispensable per a relativitzar totes les nostres petites desgràcies quotidianes. Amb el mag de Maiano, tenim el millor dels guies cap als pujols sublims on les fades ballen en cada castell i el vent, el seu cosí, encara canta una vella cançó provençal.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-08-2012 11:35

L'Espanya d'antany i l'amor

                    E-notícies, 25/08/2012


Cada cop que puc, pugi a l'estiu a Briançon on vaig viure fins a l'edat de cinc anys.

La petita ciutat, fortificada per Vauban, no ha canviat gens des de fa cinquanta anys. Hi retrobi records a cada racó. Al raval de Sainte Catherine, el raval de la ciutat, vaig deambular per un mercat on venien llibres vells. Hi vaig passar un parell d'hores delicioses.


Hi vaig comprar un Memento Larousse, 25 ouvrages en un seul, edició de 1949. Es tracta d'una petita enciclopèdia, un compendi molt ben fet dels coneixements en aquells temps.


Vaig llegir amb interès la descripció d'Espanya. ' L'Espagne ( 505 000 km²; 26 millions d'habitants) l'Espagne est le deuxième pays d'Europe par sa superficie, mais sa population, bien qu'elle augmente vite, est peu nombreuse. Elle est formée de provinces restées particularistes où l'on parle des langues différentes (basque, catalan, castillan). ' Déu n'hi do! Em sorprén que hagin oblidat el gallec.


En aquesta guia, les potències colonials encara tenen llur imperi colonial. Hi traspua un racisme desacomplexat amb expressions tan xocants per una sensiblitat moderna com ' poblacions endarrerides. ' ' On peut leur rattacher des populations plus anciennes, de petite taille, plus arriérées. ' (pàg 335)

La part més interessant del llibre són les consideracions sobre la vida quotidiana i més particularment la urbanitat. T'hi expliquen que cal anomenar un militar pel seu grau a partir de ' comandant ' i dir ' Madame ' a una reina. Consells molts útils. Per la meua part, he viscut quasi mig segle en aquest planeta i mai no m'he creuat amb cap sobirà.


Els consells sobre la correspondència m'han semblat exquisits. Tradueixi ' Consells per a escriure. Entre enamorats. Prudència! En cas de ruptura, aquestes cartes poden ser comprometedores o provocar un xantatge. ' Es veu que els redactors sortien de dues guerres mundials per tenir una visió tan negra de la humanitat.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-08-2012 00:16

En la mort del meu millor amic

E-notícies,20/08/2012

 

 

 

 


Aquesta setmana, el 14 d'agost, es va morir el meu millor amic. Feia més de dotze anys que vivíem junts. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milers i milers a Europa.


Recordi que, una nit de primavera, va arribar a casa meua, afamat. Li vaig donar allò que tenia a la nevera. Un tros de pernil dolç i un iogurt. Li va agradar tant que es va quedar amb mi. Li vaig posar O'Malley com al film de Walt Disney.També li deia gat, el gros o el vell. El cridava i arribava com un ca ensinistrat. Quan tornava de la feina, sempre m'esperava al pati, amb la regularitat d'un rellotge cucut suis. La veïna em deia. ' El vostre gat sempre arriba cinc minuts abans de vós. ' Només em deixava cap al gener quan se n'anava a empaitar les gates de l'indret. Quasi tots els gatets del Nils li retiraven. A la llarga, l'havia anomenat Strauss-Kahn, però aquest nom no li devia agradar perquè només em feia cas quan li deia ' O'Malley.'


Era malalt des de feia un any i mig. Quina porqueria la sida dels gats! Ja quasi no menjava . L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers ara feia bots patètics. No es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parreguera.

 

Quan vaig baixar de Cerdanya, ja m'esperava. Va trucar a la porta com una persona. Es va rentar abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar molt feble. El vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.

 

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els gats, però, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan.Peiroton  le 21-08-2012 à 16:04:04  (web)

Doncs, quan un gat es mor, ja és hora d'adoptar-ne un altre.
Tots els gats són diferents entre sí. Fisicament i mental, son tots distints. Es remplaça pas un gat per un altre, d'acord. Però en adoptar un (o més d'un), el(s) fareu feliç(os). I això és una satisfacció, dic jo.

2. odc  le 23-08-2012 à 09:48:18

Els gats són excel·lents companys, sobretot quan tenen tota la llibertat d'anar i venir quan volen, los rend més autónoms, i afectuosos, penso. Compadeixo amplament d'aquesta perta, sé el difícil que és.

 
 
 
el 18-08-2012 00:30

Els gats són de dreta


  Els gats són de dreta.
Els cans són esquerrans.

De política
o lingüística
el meu gat no feia


se'n deia
O'Malley
Com can Disney.

Els gats són de dreta.
Els cans són esquerrans.

El millor dels companys
va venir a casa
ja fa deu anys
tot gris com un ase.

Els gats són de dreta.
Els gossos esquerrans.

Manyac, pidolaire
gandul i eixorit
golafre i cardaire
ardit i agraït.

Els gats són de dreta.
Els cans són esquerrans.

Molt gras i cama-curt.
Li agradava el foot.
Mai no s'estava mut
davant d'un bon iogurt.

Els gats són de dreta.
Els cans són esquerrans.

Ara que m'ha deixat
per anar a rodar
al paradís del gat
viu, el vull recordar.
 
 


Comentaris/ коментарии

 

1. martidelx  le 23-08-2012 à 19:24:46  (web)

Esperem que us reencarneu tots dos i que torneu a fer el camí plegats.
El paradís dels gats és a una passa del paradís dels humans.

 
 
 
el 14-08-2012 15:18

Trobada amb en Jordi Bilbeny

              E-notícies, 14/08/2012


 

No sé si molts lectors coneixen Dorres. Els gormands van al restaurant de la Marguerida Marty amb la seua terrassa que domina la Cerdanya. Els romans ja hi passaven estones agradables als banys de sofre amb llur aigua calda tan profitosa per l'organisme.


Els romans hi enraonaven hores i hores, filosofant o preparant algun atemptat. M'hi estava banyant el passat cap de setmana amb propòsits menys funestos quan m'hi vaig trobar amb en Jordi Bilbeny. Em va saludar abans que el reconegués per culpa de la meua veu que, segons ell, 'bezsonofava.'


Feia molts anys que no l'havia vist i la nostra conversa fou molt cordial i agradable. Amb un humor deliciós, em va donar les gràcies pels darrers articles, publicats en aquest diari, on emetia dubtes sobre la serietat de les seues conclusions. ' Els teus articles em fan publicitat. '


Em va proposar d'ensenyar-me amb calma algunes de les seues proves. No sé si em convencerà, però m'agrada que hi pugui haver controvèrsia sense perdre el respecte a l'interlocutor mantenint una profunda cordialitat. Aquesta és la meua visió dels debats entre gent civilitzada.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 14-08-2012 à 19:45:58

i tant que conec Dorres, quantes vegades m'he banyat als banys romans i a fora tot nevat!

 
 
 
el 14-08-2012 14:52

Tristor

Adéu O'Malley! Gràcies per la teua fidelitat i la teua amistat de catalanomiolant.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article