VEF Blog

E-notícies, 15/03/2012

No sé si era gaire conegut a l'estat espanyol Pierre Schœndorffer, una figura major del cinema francès. Nat el 1928, el jove Schœndorffer va desembarcar amb la seua càmera a Saigon el 1952 en plena guerra d'Indoxina. Vivint en les mateixes condicions que els soldats del Cos Expedicionari Francès a l'Extrem Orient, el jove cineasta va filmar la vida dels seus companys. Res no le'n distingia si no fos la càmera en lloc de les armes. Va participar a la batalla de Diên Biên Phu i fou presoner com la resta de la guarnició. Schœndorffer no oblidarà mai els horrors de la guerra, la germanor i l'humor desesperat dels soldats. El 1965, va realitzar ' La 317 section ' la millor pel·lícula de guerra que conec. El Raoul Walsh de ' Objectiu Birmània ', Samuel Fuller, Spielberg són mestres del cinema, molt superiors a Schœndorffer, però l'alsacià, autèntic veterà, va saber filmar, recrear la guerra com ningú. Uns oficials melangiosos, nostàlgics de tantes guerres perdudes, travessen els seus llibres i les seues pel·lícules. El celebrat ' Crabe tambour ' conta la història d'un oficial de marina, greument malalt, que recorre totes les mars del món per retrobar un amic perdut. Vol obtenir el seu perdó abans de morir-se perquè, malgrat seu, va haver de trair la seua paraula. Aquella escena sublima, que només dura dos minuts, permet de comprendre què vol dir l'honor a la gent que té un concepte vague d'aquesta paraula passada de moda, aquest arcaisme enutjós. Schœndorffer era un home que s'interrogava sobre Déu, el sentit de la vida, l'amistat traïda, la fidelitat als seus ideals juvenils. Si bé la seua pel·lícula ' Diên Biên Phu ' m'ha decebut, la seua reconstitució de la vida a Hanoi el 1954 i de la batalla és extraordinària. T'hi creus, caminant per les voreres de la Rue Paul Bert abans d'entrar al Normandy per fer cerveses amb paracaigudistes sentimentals.

•  

  Entrevista de Sílvia Tarragó Castrillon

• http://lacomarcaledicions.com/actualitat/5-preguntes-de-lletres-joan-daniel-bezsonoff/

  Comarcal Edicions 

Creu que la literatura en general gaudeix de bona salut actualment?

• Si m'ho demaneu, ja teniu la resposta. No...Per mi, la literatura travessa una nit molt negra. I la literatura catalana no se'n surt pas tan malament. La majoria dels llibres que es publiquen a França tenen un nivell lamentable, nul...I hi ha tants bons llibres francesos que no s'han traduït i que caldria incorporar urgentment a la nostra cultura com Les deux étendards de Lucien Rebatet, Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Madame Arnoul de Jean-Noël Pancrazzi, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm i tants altres...La literatura actual pateix de dos mals majors . Hi ha massa literatura comercial. Està bé que la gent se diverteixi però hi hauria d'haver un mínim de qualitat. Popular no vol dir populatxer. Hi ha el mal contrari que és l'alexandrinisme, les experiències de laboratori que menen a l'avorriment o a la desesperança. Per plagiar Jean Gabin, una bona novel·la és 1/ una bona història 2/ una bona història 3/ una bona història. Amb un estil, un talent al darrere.
  
  Pel que fa a la literatura catalana, quina visió té del que s’està fent ara? No puc llegir tant com m'agradaria els llibres recents en català. Cal saber llestar (triar, que diueu). Escriure o llegir. Llegeixi molt els clàssics, llegeixi molts llibres per documentar-me i, com més va menys llegeixi llibres recents, llevat de les obress que ressenyi per revistes o diaris. Hi ha uns quants llibres excel·lents com Memòries d'un porc d'en Santiago Diaz (una obra mestra que recomani a tothom. ), les novel·les d'en Vicenç Pagès, Els castellans de Jordi Puntí, La pell freda d'en Sànchez Piñol, els dietaris de Joan Garí,els records d'en Manuel Joan Arinyó. No està mal per un país tan petit com el nostre. Déu n'hi do !
  
  
  

• Defensar la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord continua sent una situació resistencial. Canviarà algun dia la situació?
  Crec que sí, ai las...Tindrem encara un petit nucli de catalanoparlants . Quan era petit, el català era tan viu al país que el vaig aprendre a cals avis durant les vacances. Com ho expliqui a Una educació francesa (si em permeteu l'auto-bombo) vaig passar tota la meua infantesa i la meua adolescència a tota la geografia francesa. Quan tornavi al Rosselló, tothom parlava català i el vaig aprendre sense adonar-me'n. Ara, aquest procés seria impossible. Cap minyó català que viu a França endins podria aprendre un català viu al Rosselló. Hi ha expressions, girs que aprens a casa i a cap escola...Com entendre ' tu rai ' si no l'has sentit a casa o ' és tan bèstia aqueixa persona que li faries creure que la Mare de Déu se diu Joana ' ? Per què visqui la creació en català, cal que se senti català natural al voltant...

• De la seva experiència com a autor n’extreu algun consell que pugui ajudar als escriptors novells?
  Que siguin molt seriosos i penquin de valent. Tret dels genis (n'hi ha un o dos per segle a cada literatura) han de saber que la inspiració els visitarà poc. És una amant molt inconstant. Cal treballar regularment. Si deixes massa temps un llibre, és ell que t'acaba deixant. Els personatges ja no te coneixen (parli de novel·les naturalment) i no ets dins l'ambient...Per escriure, cal ser molt exigents i fer molts sacrificis.

• 
  Com ha estat per a vosté l’aplicació de les noves tecnologies en la seva feina?

• La informàtica és una eina sensacional. Quan pensi en els meus primers llibres que vaig picar a màquina. Quan t'enguanyaves, era complicadíssim. La informàtica constitueix una eina remarcable per podar l'estil, eliminar les repeticions, els tics de llenguatge que traginem tots. A més, Internet m'ha ajudat força per ' normalitzar ' la meua parla. Quan escric, sempre miri de respectar la variant septentrional i la normativa alhora. Quan dubti davant d'alguns girs, els cerqui a Google i endavant. Per una novel·lista, un invent com Streetview és quelcom d'extraordinari...Viatges arreu del món sense sàller de casa.

E-notícies, 12/03/2012

Ara que ens hi acostumat, costaria tornar a un temps sense informàtica ni Internet. Recordeu com vivíem vint anys enrere? A França existeix una ràdio especialitzada en la informacio del tràfic i de l'estat de les carreteres. A Catalunya, pel que sé, existeix una emissora semblant. M'empipa molt quan engegui la ràdio de sentir aquests programes sense voler-ho. No sé com funciona la vostra ràdio al cotxe, però si mai caic en aquestes ràdios, no hi ha manera de deixar-les i de passar a una altra freqüència. Insuportable. L'única solució, amb el meu auto si més no, és atudar la ràdio i engegar-la ràpidament col·locant-se en una altra freqüència. De la mateixa manera, si mai compri algun llibre, un disc, un parell de sabates a Internet, rebi una ona de publicitats per productes semblants. No hi hauria manera de solucionar aquests atacs a la llibertat? En quin món vivim si no podem cantar una cançó en una platja sense que la meitat del planeta se n'assabenti? El Big Brother de George Orwell sembla que tingui una vida llarga davant seu.

Aquesta caixa, vestigi d'un món ensorrat, es troba a Pont de Reiners. Una consulta de la guia telefònica d'Orà del 1961 i llegeixi '

Geniès (Georges), station d'emballage, 118 r de Mostaganem  306.88 '  

E-notícies, 8/03/2012

Si la nostra estimada llengua catalana té encara un futur a les comarques nord-catalanes ho deu sobretot a l'abnegació d'uns quants militants, a la tossuderia de molts catalans i sobretot a les escoles Bressola, Arrels i el col·legi comte Guiffré. Fa trenta anys que les escoles catalanes lluiten d'una manera admirable per aturar la davallada dramàtica de la nostra parla. A partir de la fi dels anys 1940, els catalans del Nord van decidir d'una manera generalitzada de parlar francès a la mainada perquè s'integrés millor en el conjunt nacional francès. Cal recordar que en aquells moments la llengua catalana travessava la nit del franquisme a l'altra banda? En paguem els resultats ara. Quasibé tots els petits catalans que neixen al nord són culturalment i lingüística francesos. Uns pares, que no han tingut la sort de parlar català des de petits, han volgut donar als llurs fills la possibilitat d'aprendre català sense cansar-s'hi. Les escoles Bressola i la llura gernana Arrels eduquen la mainada en català. Tinc molts alumnes que han passat per aquestes escoles i fa goig sentir-los tot i que, naturalment, no tenen el català amb suc dels vells. Això passa a tot arreu on les llengües s'unifiquen amb els mitjans de comunicació.

Si una escola Bressola funciona durant cinc anys, l'estat francès accepta de pagar el sou d'aquests mestres de l'ensenyament privat. Ara, una escola costa car, la calefacció, les eines pedagògiques, el menjar, les excursions etc. L'escola la Bressola de Càldegues a la Cerdanya és amenaçada de mort perquè les subvencions que l'ajuden a sobreviure s'han diluït per culpa de la crisi. Cada país paga per la difusió de la seua cultura arreu del món, Així l'Institut Cervantes ajuda a mantenir el caliu del castellà a les Filipines i ho trobi perfecte. França i el govern del Quebec paguen mestres per difondre el francès a la Louisiana. Molt bé! Per què el Principat de Catalunya no ajudaria a desenvolupar la cultura catalana en territoris actualement fora de la seua jurisdicció? Cal recordar que les nostres comarques van fer part de Catalunya fins a la fi del segle XVII? Tinc vergonya davant dels comentaris en català mesquins dient més o menys ' Això de la Bressola és una cosa de gavatxos...' Que aquesta gent amb curtes mires deixi de dir-se catalana, si's plau, i que continuiï mirant futbol per televisió. Em permetreu de citar en francès aquest vers d'Alphonse de Lamartine. ' Honte à qui peut chanter pendant que Rome brûle. ' (Vergonya a qui pot cantar mentre Roma està cremant.)

http://www.youtube.com/watch?v=xeZ_KJP6dRs

Un joiell! Gràcies Mister Cole

Presentació de la revista "VALLESPIR" i           taula rodona : " ESCRIURE EN CATALÀ ? - ÉCRIRE EN FRANÇAIS ? "

amb els escriptors Joan Daniel Bezsonoff i Michel Sargatal i el director de la revista Gentil Puig-Moreno.

Dissabte 10 de març a les 17h30

Pont de Reiners – Sala de les' Echoppes ' 

Descansi en pau!

Qu'il repose en paix!

E- notícies, 5/03/2012

Pobre Napoleó! Els nacionalistes corsos el consideren com un traïdor, l'anti Paoli. Els nacionalistes francesos li retreuen d'haver traït l'ideari de la revolució i d'haver-se instal·lat en el tron. Sens dubte coneixeu l'anècdota deliciosa sobre Pierre Larousse, l'autor dels diccionaris que havia creat dos articles pel mateix personatge. El general Bonaparte es moria quan neixia el tirà Napoleó.

Els pobles d'Europa —d'Espanya a Rússia— tampoc l'estimen i recorden les matances de la Grande Armée. Enguany, tot Rússia celebra amb solemnitat el bicentenari de la invasió francesa, la famosa primera gran guerra patriòtica. La segona designa la guerra contra els nazis. Davant del perill, Stalin havia jutjat hàbil de reciclar els vells mites de la Santa Rússia i de donar a l'església un cert protagonisme.

A França, la gent encara recorda la retirada atroç sota la neu. Molts testimonis, com el general Marbot, van deixar llurs memòries, sense parlar de Guerra i Pau, una catedral novel·lística. Si bé el General Hivern —Zima en rus— va contribuir a la derrota de la Grande Armée, d'altres fets intervingueren. No havien previst pmrou uniformes i prou menjars pels rigors de l'hivern. He caminat pels carrers de Moscou amb una temperatura de – 25 i us puc dir que no és cap broma...

Un dels principals defectes de Napoleó és que no suportava la competència i havia eliminat, un per un, tots els seus rivals. Així, tots els generals francesos, tret del mariscal Davout, tenien coneixements militars mediocres...Quan els russos atacaven guanyaven si l'emperador no hi era. Ans al contrari, quan Napoleó participava a la batalla, ja podien plegar...

Aconsellat per Antoine de Jomini, el gran estràteg suis durant la campanya del 1814, Alexandre I va recordar la lliçó. Finalment, el geni fou vençut per Wellington, però què hauria passat si Grouchy no hagués trigat tant?

Sempre m'ha fascinat una estadística. Des de la mort de Napoleó hi ha hagut més llibres publicats sobre ell que dies?

                              E-notícies, 1/03/2012

Feia tres anys que no havia tornat a Niça on vaig passar tota la meua joventut. He vist els amics. He conegut nous restaurants. He recorregut les meues llibreries favorites. He visitat l'església de Vilafranca de Mar (oficialment Villefranche-sur-mer) on es troba un Crist magnífic esculpit per un presidiari del segle XVIII amb un sol tronc d'oliu. A l'església Sant Miquel, s'hi veuen les nostres quatre barres com a molts pobles on van governar els nostres comtes. La nostra presència llunyana encara es deixa sentir en la toponímia. No parlaré del clàssic Barcelona de Provença (àlies Barcelonnette) sinó de l'última àrea de servei de l'autopista abans de Brinhòlas (Brignoles) que es diu Barcelone. No sé si existeix alguna associació amb totes les Barcelones del món.

He pogut practicar occità amb els companys, però, ai las, la llengua ja no té la vitalitat d'antany, igual que el català a Catalunya Nord. A les llibreries de Niça, he fullejat novel·les negres en nissart (el nom local de l'occità), una gramàtica nissarda totalment redactada en llengua d'oc amb la gràfia clàssica, una traducció nissarda de El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry. Sempre he considerat la Provença com una germana de Catalunya millorada, una Catalunya més llatina, menys salvatge amb claustres més frescos i monuments romans en orri. Ara, la gran superioritat de la nostra terra és que el país de Frederic Mistral reposa sota una llosa d'oblit, entre dos xiprers malats i un ramat de fedes gamades. Catalunya, en canvi, és viva, balla malgrat tots els vents contraris. No vull que li passi el mateix que a la Provença. Crec que, en el procés de reconstrucció nacional, Catalunya Nord ha de tenir un paper important encara que no es puguin assaborir tots els fruits de seguit. Catalunya sense el nord és com setembre sense veremes, Nadal sense regal, un estiu sense amor.