VEF Blog

Dos amics i l'esperanto

          E-notícies, 9/04/2012

Sempre m'han apassionat les llengües i m'agradaria dominar-me moltes. En canvi, mai no m'ha passat pel cap la idea d'aprendre llengües artificials com l'esperanto, el volapük o l'ido. Si bé comparteixi els ideals de pau i de neutralitat de llurs fundadors com el doctor Zamenhof, aquestes llengües em semblen inútils per dos motius principals. Llur caràcter artificial i llur etnocentrisme.

Una llengua és l'heretatge d'un poble, el seu tresor. A banda de vehicular informacions, les parles ens permeten expressar les nostres emocions. Es pot renegar en esperanto, pregar Déu, fer l'amor, somiar en esperanto? Quina mena de literatura pot produir un llenguatge lligat amb cap terra, sense intimitat real amb cap país? Quan viatgi, m'encanta la toponímia dels països que visiti amb noms tan evocadors com Mortefontaine, Troussechemises, Aiguatèbia, Sieteiglesias de Tormos, Schönbrunn, Campodipietra, Conilhac.

El doctor Zamenhof (un home admirable, per cert) i els seus deixebles han bastit un llenguatge amb una gramàtica senzilla i un vocabulari compòsit. Ara, aquesta pretesa senzillesa correspon a una visió del món europea. Els pobles de l'Extrem Orient tenen una visió del món diferent de la nostra. El meu amic Patrick, natural de Saigon, m'ha explicat que la llengua vietnamita expressa una concepció molt jerarquitzada de la societat. Així ' t'estimi / t'estimo ' es tradueix de moltes maneres segons el sexe i l'edat de les persones. Entre dues persones joves i de la mateixa condició social diuen ' Germà gran s'estima germaneta ' i ' germaneta s'estima germà gran. ' No parlaré, naturalment, dels tons tan importants en vietnamita o en xinès. A un asiàtic, l'aprenentage de l'esperanto li costarà molt menys que l'estudi del qualsevol llengua europea, però la pronúncia li semblarà tan difícil.

Florenci Salesas, el dibuixant de la coberta del meu darrer llibre ' La melancolia dels oficials ', em comentava que l'escriptor Frederic Pujulà i Vallès, autor d'una de les primeres novel·les de ciència ficció en català, "Homes artificials", era esperantista. Ja sabem que l'esperanto va néixer un poc amb la voluntat d'ajudar a assolir l'ideal d'un món sense fronteres i tot allò anti-babèlic. En un congrés internacional esperantista a Ginebra els assistents s'alçaven de llurs seients i es presentaven, tot dient llur nom i de quin país provenien. En arribar el torn del nostre Jules Verne patri, aquest es presentà: "Em dic Frederic Pujulà i Vallès i la meva nacionalitat és la catalana". En sentir això, es va alçar un esperantista espanyol (crec que un oficial de l'exèrcit) per protestar i a partir d'aquí es va organitzar la disputa nacionalista perfectament previsible. Aquest militar no devia ser el coronel Macià. Se armó la de Dios es Cristo '

Suposem, per concloure, que totes les nacions adoptin l'esperanto. Què passarà? A la llarga, apareixeran importants varacions regionals, i tornarem al punt de partida.