VEF Blog

La llengua ideal

E-notícies, 5/04/2012

  Fa vint anys m'havia trobat a la Rue La Fayette de París amb una parella d'espanyols molt simpàtics. Em va desagradar, però, que la dona se m'adrecés en un anglès patètic abans d'adonar-se que sabia la seua llengua. Sempre m'ha xocat que els locutors d'una llengua neollatina facin servir l'angloamericà com a llengua de comunicació quan les nostres llengües deriven totes del llatí i es revelen comprensibles amb bona voluntat i un estudi míním. Si aprenem uns cinquanta mots diferenciats per cada llengua com pǎmint, ragazza, pazzo, faţa i estudiem les claus fonètiques de les germanes neollatines, la comprensió és immediata llevat del francès i del romanès bastant allunyats de la llengua mare. Un cop que has integrat unes quantes claus fonètiques com ara el fenòmen de la diftongació espanyola (amb o que esdevé ue porta/ puerta; porc / puerco ) de la ll catalana (lenzuolo / llençol ; lit / llit ; lait / llet) el grup constituït pel galaico-portuguès, el castellà, el català, l'occità i l'italià és molt fàcilment intercomprensible. El francès i el romanès, a causa del desgast fonètic [ (imagineu quin camí per arribar d'aqua a eau (o) ] i de les influències germàniques pel francès, eslaves i turques pel romanès s'han allunyat de la font llatina. Si les nacions neollatines volguessin adoptar com a llengua comuna un llatí simplificat —el latino sine flexione— per exemple no hauríem d'esmerçar tanta enèrgia i tants diners per aprendre anglès i xampurrejar-lo. He estudiat quinze anys aquesta llengua i sóc molt més competent en italià que he estudiat pel meu compte durant tres mesos. Em costa acabar la lectura d'un llibre en anglès mentre he llegit amb fruïció les novel·les de Dino Buzzati i d'Italo Svevo en italià. En lloc de triar com a llengua comuna, un llatinòrum artificial, potser podríem adoptar l'occità en la seua versió llenguadociana o provençal. Els sons del portuguès, del català, del castellà (un francès no pot dir : el jilguero del general Sanjurjo canta en una jaula roja en un jardín de Guadalajara en Méjico. ) apareixen realment difícils pels estrangers. La gramàtica i l'ortografia del francès sense parlar de la fonètica resulten endimoniades. (Un espanyol no sap dir ' Alain Delon a une Renault bleue.') L'occità, a mig camí de totes les llengües neollatines, neutral perquè cap estat no el té com a llengua oficial, em sembla un candidat magnífic.