VEF Blog

          E-notícies, 9/04/2012

Sempre m'han apassionat les llengües i m'agradaria dominar-me moltes. En canvi, mai no m'ha passat pel cap la idea d'aprendre llengües artificials com l'esperanto, el volapük o l'ido. Si bé comparteixi els ideals de pau i de neutralitat de llurs fundadors com el doctor Zamenhof, aquestes llengües em semblen inútils per dos motius principals. Llur caràcter artificial i llur etnocentrisme.

Una llengua és l'heretatge d'un poble, el seu tresor. A banda de vehicular informacions, les parles ens permeten expressar les nostres emocions. Es pot renegar en esperanto, pregar Déu, fer l'amor, somiar en esperanto? Quina mena de literatura pot produir un llenguatge lligat amb cap terra, sense intimitat real amb cap país? Quan viatgi, m'encanta la toponímia dels països que visiti amb noms tan evocadors com Mortefontaine, Troussechemises, Aiguatèbia, Sieteiglesias de Tormos, Schönbrunn, Campodipietra, Conilhac.

El doctor Zamenhof (un home admirable, per cert) i els seus deixebles han bastit un llenguatge amb una gramàtica senzilla i un vocabulari compòsit. Ara, aquesta pretesa senzillesa correspon a una visió del món europea. Els pobles de l'Extrem Orient tenen una visió del món diferent de la nostra. El meu amic Patrick, natural de Saigon, m'ha explicat que la llengua vietnamita expressa una concepció molt jerarquitzada de la societat. Així ' t'estimi / t'estimo ' es tradueix de moltes maneres segons el sexe i l'edat de les persones. Entre dues persones joves i de la mateixa condició social diuen ' Germà gran s'estima germaneta ' i ' germaneta s'estima germà gran. ' No parlaré, naturalment, dels tons tan importants en vietnamita o en xinès. A un asiàtic, l'aprenentage de l'esperanto li costarà molt menys que l'estudi del qualsevol llengua europea, però la pronúncia li semblarà tan difícil.

Florenci Salesas, el dibuixant de la coberta del meu darrer llibre ' La melancolia dels oficials ', em comentava que l'escriptor Frederic Pujulà i Vallès, autor d'una de les primeres novel·les de ciència ficció en català, "Homes artificials", era esperantista. Ja sabem que l'esperanto va néixer un poc amb la voluntat d'ajudar a assolir l'ideal d'un món sense fronteres i tot allò anti-babèlic. En un congrés internacional esperantista a Ginebra els assistents s'alçaven de llurs seients i es presentaven, tot dient llur nom i de quin país provenien. En arribar el torn del nostre Jules Verne patri, aquest es presentà: "Em dic Frederic Pujulà i Vallès i la meva nacionalitat és la catalana". En sentir això, es va alçar un esperantista espanyol (crec que un oficial de l'exèrcit) per protestar i a partir d'aquí es va organitzar la disputa nacionalista perfectament previsible. Aquest militar no devia ser el coronel Macià. Se armó la de Dios es Cristo '

Suposem, per concloure, que totes les nacions adoptin l'esperanto. Què passarà? A la llarga, apareixeran importants varacions regionals, i tornarem al punt de partida.

 http://www.wat.tv/video/sylvie-vartan-maritza-1968-17hqt_2ey2h_.html

Jean-Gaston Renard, Sylvie Vartan

La Maritza c’est ma rivière
Comme la Seine est la tienne
Mais il n’y a que mon père
Maintenant qui s’en souvienne
Quelquefois

De mes dix premières années
Il ne me reste plus rien
Pas la plus pauvre poupée
Plus rien qu’un petit refrain
D’autrefois :
La la la la...

Tous les oiseaux de ma rivière
Nous chantaient la liberté
Moi je ne comprenais guère
Mais mon père, lui, savait
Ecouter

Quand l’horizon s’est fait trop noir
Tous les oiseaux sont partis
Sur les chemins de l’espoir
Et nous on les a suivis,
A Paris

{Parlé}
De mes dix premières années
Il ne reste plus rien... rien

{Chanté}
Et pourtant les yeux fermés
Moi j’entends mon père chanter
Ce refrain :
La la la la

E-notícies, 5/04/2012

  Fa vint anys m'havia trobat a la Rue La Fayette de París amb una parella d'espanyols molt simpàtics. Em va desagradar, però, que la dona se m'adrecés en un anglès patètic abans d'adonar-se que sabia la seua llengua. Sempre m'ha xocat que els locutors d'una llengua neollatina facin servir l'angloamericà com a llengua de comunicació quan les nostres llengües deriven totes del llatí i es revelen comprensibles amb bona voluntat i un estudi míním. Si aprenem uns cinquanta mots diferenciats per cada llengua com pǎmint, ragazza, pazzo, faţa i estudiem les claus fonètiques de les germanes neollatines, la comprensió és immediata llevat del francès i del romanès bastant allunyats de la llengua mare. Un cop que has integrat unes quantes claus fonètiques com ara el fenòmen de la diftongació espanyola (amb o que esdevé ue porta/ puerta; porc / puerco ) de la ll catalana (lenzuolo / llençol ; lit / llit ; lait / llet) el grup constituït pel galaico-portuguès, el castellà, el català, l'occità i l'italià és molt fàcilment intercomprensible. El francès i el romanès, a causa del desgast fonètic [ (imagineu quin camí per arribar d'aqua a eau (o) ] i de les influències germàniques pel francès, eslaves i turques pel romanès s'han allunyat de la font llatina. Si les nacions neollatines volguessin adoptar com a llengua comuna un llatí simplificat —el latino sine flexione— per exemple no hauríem d'esmerçar tanta enèrgia i tants diners per aprendre anglès i xampurrejar-lo. He estudiat quinze anys aquesta llengua i sóc molt més competent en italià que he estudiat pel meu compte durant tres mesos. Em costa acabar la lectura d'un llibre en anglès mentre he llegit amb fruïció les novel·les de Dino Buzzati i d'Italo Svevo en italià. En lloc de triar com a llengua comuna, un llatinòrum artificial, potser podríem adoptar l'occità en la seua versió llenguadociana o provençal. Els sons del portuguès, del català, del castellà (un francès no pot dir : el jilguero del general Sanjurjo canta en una jaula roja en un jardín de Guadalajara en Méjico. ) apareixen realment difícils pels estrangers. La gramàtica i l'ortografia del francès sense parlar de la fonètica resulten endimoniades. (Un espanyol no sap dir ' Alain Delon a une Renault bleue.') L'occità, a mig camí de totes les llengües neollatines, neutral perquè cap estat no el té com a llengua oficial, em sembla un candidat magnífic.

                      E-notícies, 2/04/2012

Confessi que fa encara tres mesos no coneixia ni el mot ni el concepte de Lipdub. Aquesta no és la meua cultura. Les principals associacions que volen salvar el patrimoni que constitueixen totes les llengües de França han decidit de fer un lipdub gegant el 31 de març. Dissabte, pels carrers de Quimper, Estrasburg,Tolosa, Ajaccio, Annecy, Perpinyà, Baiona milers i milers de ciutadans han desfilat per manifestar llur amor a les llengües bretona, alsaciana, occitana, corsa, arpitana, catalana, basca. A Perpinyà, el lipdub girava entorn de la cançó ' Nosaltres aquí parlem català ' del malaguanyat Jordi Barre. Cada clip il·lustrava uns versos de la cançó. Vaig passar una tarda deliciosa a la Llotja amb un airina que provenia de la catedral. Xerrava amb els amics, feia fotos que mirava d'enviar a l'amic Rius. Vaig mirar de gravar vídeos, però algú hauria d'explicar-me el que cal fer...Quan passaven els cameramen, havia d'abraçar i de consolar la senyoreta Pilule. Conec feines més desagradables. Davant meu, uns minyons, disfressats d'óssos, empaitaven les minyones. No van llestar les més lletges sota la mirada benevolent de la Venús de Maillol vestida amb la senyera i una barretina al cap. Aquesta manifestació simpàtica, gens planyívola, va atreure més de 7000 persones de tota condició i de tota edat unides per l'amor de la llengua catalana. Allò que més em va agradar va ser la gresca. La nostra llengua no es parla tant com antany pels nostres pobles i a les nostres viles, però tota aquesta gent va voler declarar al món el seu afecte pel català. En lloc de plorar, de queixar-nos, de comptabilitzar les nostres derrotes, de seguir segon per segon les divagacions dels nostres enemics, em sembla que hem de viure la nostra vida i caminar, amb un pas segur, cap a la llibertat. Cal conrear aquestes festes, aquestes estones fraternals quan el mateix Canigó es posa a ballar.

E-notícies, 29/03/2012

Ahir vaig veure una pel·licula molt estranya. ' La fiancée des ténèbres ' (La promesa de les tenebres) de Serge de Poligny, realitzada el 1944 i estrenada el 1945, possiblement la primera obra cinematogràfica sobre els albigesos. En aquell temps encara no els anomenaven càtars. Roland Samblanca (àlies Pierre-Richard Wilm, el millor Edmond Dantès al meu entendre), músic casat i mainadat, s'enamora a Carcassona de la Sylvie (àlies Jany Holt) , una noia misteriosa vestida de negre. Viu a casa del senyor Toulzac (Delmont), el seu pare adoptiu, que es considera com el darrer bisbe càtar. Amb l'ajut de la Sylvie i d'alguns iniciats, pretén ressuscitar el culte. Aquest film fantàstic, sense arribar a la categoria d'obra mestra, es deixa veure. El poble (el carter, les criades, el forner, el poeta) parlen en occità (en diuen 'patuès' a la modalitat oral i ' llengua d'oc ' a la forma escrita). Aquesta pel·lícula, com afegitó, és la darrera de Charpin, el gran actor que tots els admiradors de Marcel Pagnol coneixen. En Charpin romandrà identificat a mestre Panisse per l'eternitat. M'ha interessat molt l'argument desenvolupat pel guió de Gaston Bonheur. Si uns quants científics volen reconstituir l'espècie dels mamuts a partir de l'ADN retrobat a Sibèria, deu ser bastant més fàcil ressuscitar la religió dels bons homes. Caldria que un bisbe cristià —catòlic i ortodox— adoptés els principis del catarisme, donés el consolament a uns quants deixebles i anés predicant pel món. Jo, en tot cas, m'hi apunti.

L'Indépendant, 27/03/2012

L'Association Reynès Patrimoine Culturel a proposé une présentation de la revue Vallespir n° 8, accompagnée d'une table ronde sur le thème "Escriure en català ? Écrire en français ?". La revue Vallespir, éditée par le Centre Cultural Català del Vallespir, a le mérite d'être la seule revue en catalan de la région. Son directeur Gentil Puig-Moreno a présenté au public le premier numéro de l'édition de 1928 et a remarqué qu'à l'époque, où tout le monde parlait catalan, la revue était éditée en français. Par contre, alors que le catalan est aujourd'hui moins parlé, l'édition actuelle est faite presque dans sa totalité en catalan. Ce paradoxe est un choix. "Notre génération a un clivage pas facile à régler entre le catalan que l'on entendait dans notre enfance et le français que l'on apprenait et qui est devenu notre langue" disait Miquel Sargatal, auteur et collaborateur de la revue, "si j'écris en français, il y a une partie dans moi que je ne peux pas exprimer, et c'est pareil si j'écris en catalan. J'ai choisi actuellement d'écrire en français avec des phrases en catalan. C'est le témoignage de notre confusion identitaire".

Autodidacte
Joan Daniel Bezsonoff, qui participait également à la table ronde, a expliqué qu'il avait opté pour écrire ses oeuvres en catalan, une langue qu'il n'a pas apprise à l'école bien sûr, mais en autodidacte. Ses ouvrages sont connus dans tous les pays de langue catalane. Sans renoncer au dialecte roussillonnais, il cherche à composer une prose compréhensible partout.

Le public a aussi exprimé son point de vue et ses expériences personnelles, tout en encourageant ceux qui contribuent avec leur travail à faire vivre la langue du pays.

http://www.youtube.com/watch?v=deIAWBL688U&feature=plcp&context=C4c5c5d6VDvjVQa1PpcFPWKTdVRD14jQndwSUerk_5CEnbyqGHCg4%3D

E-notícies, 26/03/2012

Fa més de 25 anys que escric novel·les en català vivint en una república on l'única llengua oficial és el francès. Podeu suposar, per tant, que no tinc cap simpatia pel general Franco, botxí de la nostra llengua catalana que m'és tan cara. Ara bé, el maniqueisme actual, la visió idealitzada de la la història m'insuporten. Estic fart de les simplificacions i de la mala fe. M'agradaria que, per fi, els historiadors fossin honestos i no oblidessin les matances d'Albacete, per exemple. El 26 de març del 1962 va passar a Alger un esdevinement atroç. Avui, cinquanta anys després, cap ràdio i cap canal francès no n'ha parlat mentre que van commemorar la matança del 17 d'octubre del 1961 en què la policia parisenca va llançar al Sena desenes i desenes d'algerians. Trobi normal que hagin recordat aquests fets, però m'hauria agradat que també evoquessin la memòria de les víctimes del 26 de març del 1962. Aquell dia, una manifestació per la Rue d'Isly a Alger, davant de la casa de correus —llavors la segona més gran de França després de la del Louvre de París— va acabar en tragèdia. Mai no s'ha sabut ben bé per què una companyia de soldats francesos va disparar una multitud pacífica de francesos que manifestaven perquè llur terra continués sent francesa.

Permeteu aquest símil. Imagineu que, el 2014, el regne d'Espanya accepti de reconèixer la independència de Catalunya. Uns espanyols, establerts a Catalunya, manifesten pel passeig de Gràcia protestant que volen continuar sent espanyols en una terra espanyola. Llavors, l'exèrcit espanyol dispara. Resultat. 80 morts i 200 ferits. És exactament el que va passar fa 50 anys a Alger. Tret de quatre nostàlgics, ningú no ho vol recordar. Hi ha els bons i els mals morts...

http://www.youtube.com/watch?v=YNfzTjQfrlE

                       E-notícies, 23/03/2012

Als vint anys, era molt romàntic com tots els russos i vaig voler morir-me per una minyona. Ho havia tot previst. Hauria arribat davant la casa de l'estimada la nit del seu aniversari. El meu amic García es va negar a donar-me la pistola del seu avi. Tenia massa afecte per aquesta arma. Vaig decidir d'inundar el meu cotxe de gasolina. M'hauria empassat un somnífer. No volia desanimar-me a la fi i sortir de l'auto en un darrer reflex. Abans de caure, hauria encès un misto. Hauria estat un bonic barbecue com havia dit la senyora Nhu, al·ludint a la immolació d'un bonze en una plaça de Saigon. Aquella desaparició pirotècnica presentava un inconvenient. Mai no podria saber com reaccionaria la Nadine. Es deia Nadine...Com l'esperança en rus...Quants segons portaria el meu dol? Havia imaginat una fi més divertida. Compraria una esquela anunciant la meua defunció a La Voix du Nord. Ningú no podria fer cap denúncia. Aquell traspàs espectacular tindria tots els avantatges del suïcidis sense els aspectes desplaents. No em vaig matar perquè sóc massa covard. ' Ajo y agua ', que diuen els lectors d'E-notícies...

Tot aquell passat tragicòmic em va tornar ahir quan vaig sentir per la ràdio ' De t'avoir aimée ' una de les cançons més emocionants de Charles Aznavour. Un any després, el dia assenyalat, sabia que ella era a la feina i vaig deixar al seu contestador un llarg missatge. La cançó ' De t'avoir aimée. ' De t'avoir aimée, aimée de douleur
À m'en déchirer le ventre et le cœur / Jusqu'à en mourir, jusqu'à m'en damner
Que me reste-t-il, de t'avoir aimée ? / Ne me reste plus / Qu'un amour que tu
Viens d'écarteler ( D'estimar-te així, estimar-te amb dolor / fins a partir-me'n el ventre i el cor / fins a morir-me, fins a damnar-me / Què me'n queda d'haver-te estimat / només em queda / un amor que acabes d'esquarterar...)

Molts intel·lectuals menyspreen aquest cantant perquè és massa popular i commou, des de fa seixanta anys, espectadors d'arreu del món amb mots de cada dia i una veu única. El petit armeni no té la veu bella com un dia d'estiu de Luis Mariano, la veu perfumada amb el millor rom de Nat King Cole, la veu màgica de Frank Sinatra quan arriba la matinada, la veu de Jacques Brel on s'han instil·lat tots els patiments del món. Amb una veu impossible, una veu d'esguerrat sentimental, Azna vour escala totes les emocions i ens deixa de genollons, sense Déu i sense amor amb l'ànima esquarterada .

http://www.youtube.com/watch?v=fp2JxafulD8