VEF Blog

En la mort del meu millor amic

E-notícies,20/08/2012

Aquesta setmana, el 14 d'agost, es va morir el meu millor amic. Feia més de dotze anys que vivíem junts. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milers i milers a Europa.

Recordi que, una nit de primavera, va arribar a casa meua, afamat. Li vaig donar allò que tenia a la nevera. Un tros de pernil dolç i un iogurt. Li va agradar tant que es va quedar amb mi. Li vaig posar O'Malley com al film de Walt Disney.També li deia gat, el gros o el vell. El cridava i arribava com un ca ensinistrat. Quan tornava de la feina, sempre m'esperava al pati, amb la regularitat d'un rellotge cucut suis. La veïna em deia. ' El vostre gat sempre arriba cinc minuts abans de vós. ' Només em deixava cap al gener quan se n'anava a empaitar les gates de l'indret. Quasi tots els gatets del Nils li retiraven. A la llarga, l'havia anomenat Strauss-Kahn, però aquest nom no li devia agradar perquè només em feia cas quan li deia ' O'Malley.'

Era malalt des de feia un any i mig. Quina porqueria la sida dels gats! Ja quasi no menjava . L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers ara feia bots patètics. No es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parreguera.

Quan vaig baixar de Cerdanya, ja m'esperava. Va trucar a la porta com una persona. Es va rentar abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar molt feble. El vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els gats, però, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.