Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Obama és legalment president?
E-notícies, 22/11/2012
Anit passada, vaig mirar el darrer episodi de ' The Winds of War ' una sèrie remarcable amb Robert Mitchum, adaptada d'una novel·la èpica de Herman Wouk. No sé si es va veure aquesta sèrie a l'estat espanyol, però segur que tothom recorda ' El motí del Caine ' una altra de les seues novel·les ambientades en la segona guerra mundial.
Una bona part del darrer episodi transcorria a Pearl-Harbor. Confessi que vaig pensar en dues pel·lícules famoses ' D'aquí a l'eternitat ' de Fred Zinnemann i ' The revolt of Mamie Stover ' de Raoul Walsh, amb Jane Russell en un dels seus millors papers.
Per molta gent, Hawai constitueix la quintessència de l' ' American dream.' Qui recorda la tràgica annexió de Hawai al segle XIX? El 1810, el rei Kamehameha I va unificar tots els petits regnes de l'arxipèlag. Els Estats Units, França i Rússia van mirar d'annexionar el reialme pròsper. Uns soldats americans van desembarcar-hi el 1894 i van proclamar la creació d'una república bananera. El 7 de juliol del 1898, els Estats Units annexionen el país, que accedeix a l'estatut d'estat americà el 1959.
Cap acte de dret internacional va ratificar l'annexió de Hawai. Un govern provisional, que els Estats Units no reconeixien, els va cedir l'arxipèlag. Mai no es va organitzar cap referèndum a les illes. Arran de l'Apology resolution del 23 de novembre del 1993, el congrés nordamericà reconeix que el poble hawaià mai no ha renunciat a la seua sobirania.
Fóra massa fàcil establir comparacions amb Catalunya. Només afegiré que el president Obama, nascut a Hawai, no és pas americà segons la legislació internacional. A casa nostra, tenim casos semblants. Un dia d'aquests us parlaré del Donasà, un territori occità que legalment encara pertany a la corona d'Aragó.
Commentaires
Per cert el blog és només un tast dels meus llibres? Trobareu altres records si me feu l'honor de llegir ' Una educació francesa " per exemple
El gran Lamartine (vaig viure 25 anys al carrer de Canes que porta el seu nom. A Canes, a costat de Niça: i ara m'estic a Nils a costat de Cànoes...) ja ho va dir en un vers esplèndid
' Objets inanimés, avez -vous donc une âme? '
Gràcies per compartir tots aqueixos records amb mi i tots els lectors del blog. La meua passió pels soldadets no va pas tan lluny com la vostra perquè sun un munt de maladret. M'encantaria d'edificar una maqueta de la Rue Catinat el 1954 mes tinc ells dits plens de cagalls. Es així...
...« Els meus exèrcits es constituïen de soldats Airfix. Comprava les capes en una adrogueria del carrer major a Verneuil-sur-Seine quan passava els caps de setmana a ca ma mare i en Marcel. Minúsculs, aquells petits soldats representaven amb una gran fidelitat els uniformes de tropes tan variades com la infanteria nordista, l’Afrika Korps de Rommel —la guilla del desert— els granaders de la Guàrdia de Napoleó a Waterloo. La Garde meurt mais ne se rend pas…Cada capsa d’Airfix constava de vint-i-cinc peces. »...
...Allavontes, llegint aquest paràgraf, tot això va ressonar, com un missatge personal secret a llarga distància, dins el temps i dins l'espai, i me vaig recordar d'ells (els petits soldadets) i del nom de la marca (AIRFIX) que m'havia sallit del cap. Llavontes, se va desclenxar en mi el que podriï anomenar l'« Operació Resurecció » ( perquè estic lligint el De Gaulle, le rebelle, d'en Lacouture, el biograf d'en Mauriac encara que m'adoni que no és cap missatge destinat a la Resistència sinò el nom donat pels afids de l'Algèria francesa per a mantenir l'antiga colònia dins l'òrbita de la metropoli gal.la – vet aquí el que és de llegir massa llibres o de mirar massa films, i també, mirant cap a la Història, l'inanitat de voler fer reviure el passat-). En tot cas, per a la meva història personal, ara, per a jo*, aquests petits mots han sigut un potent incentiu per a moure moltes coses, per dir-ho d'una manera, i vet aquí per què (Si les senyores i els senyors se volen donar la pena de seguir-me i d'entrar en aquestes linies)...
… Fa dos anys, després de la mort del meu pare, la meva mare i el meu germà, vam decidir vendre la casa familial de Perpinyà. Va ser buidada del peu al cap, tal com convé dins aquesta mena de cosa.. Però, dins l'operació, els juguets meus, que s'havien arraconat a les golfes, van desaparéixer, donats a Emmaus, una associació caritativa, o qui sap a qui. Encara que no n'haviï fet cas durant anys, sul cop, quan en vaig ser assabentat una setmana més tard, em va recar**. Mira, com ho farem? Com podrem. És aixis i prou. Més, tanmateix, vaig passar a la séu de l'associació esmentada, per si de cas, i vaig recuperar, mira que bé, una part del «tresor»,(que finalment, tal m'apareixia, ara que era al punt de s'enfonsar totalment), és a dir, avionets i cotxets de metall, la història dels quals me ressaltava a la cara tant punt els veié...
...Torni sul «sicut***».
Fa menys d'un any, finalment, la casa es va vendre. Va ser com una petita mort sul cop. Eren gairebé 38 anys que s'enfonsaven davant de jo o que es velaven, per no ser tant definitiu. Sempre quan miravi les votures salvades de l'Aigat sobtat, sempre teniï el record entendrit de tots aquells juguets que no s'havien pogut escapar del diluvi i sobretot aquells soldadets de plàstic, tot petits petits, desats en la capsa a vores taronja d'un aparell Moulinex (el per a fer la maionesa****) que m'havien deixat els pares. Té, ho vo's per a posar els soldats? ho farem pas pus servir. Anava de primera perquè tancava bé amb el seu sistema sofisticat de la llengueta de cartró. Aquest tresor, perquè s'hi barrejaven els colors groc, verd kaki, blau fumós, gris, tots de la mateixa mida (de l'alçada de la primera falange de l'índex- el d'on't hi ha l'ungle-) més de forma diferent, que quan obries la tapa, és com si admiressis rubis i esmaragdes, ducats i doblons*****, com l'oncle Picsou i quan ficaves la mà a dintre és com si remenessis un saladier ple de granets, que la mamà havia acabat de triar, amb el seu so de cascavells tant característic, aquest tresor, doncs, s'havia esfumat. Malitsigui, quina poca sort******...
I vet aqui(t) que fa un mes, rellegint les pàgines del blog de Can- Alabat sia- Mitrofan, vaig caure
sus del paragraf aquell, que coneixeu, si m'heu fet el favor de venir amb jo fins aquí baix, i que em va obrir, per la seva fórmula màgica (Airfix) noves finestres quan vaig picar el mot fatídic sobre la tela. Llavors era un Aigat benèfic, un ressorgiment del passat, i tot això en color, que m'assaltava els ulls mirant sus de la pantalla els soldadets que havien tornat, de totes mides, de totes formes, com Mac Arthur de les Filipines dient « Ja tornaré », i era ben bé això. Tots eren aquí, marededéu.
Ara, n'he comandat a dojo a tota Europa (això de bonic de la fabricació en sèrie), així com per a les maquetes 1/72 dels avions anglesos de la segona guerra mundial (spitfire, hurricane...). He descobert també un interès per a aquesta marca mítica del juguet inglès i per a la seva producció, alguns militars dirien « tot azimut », que m'ha donat la dèria de crear un diorama sobre la batalla d'Anglaterra el 1940 (té, any d'Aigat) i per fi m'he posat a l'inglès com mai a cops de lectura de llibres, de noticies o de pàgines internet dels sitis merxants inglesos.
I cric i crac, el conte és acabat. Regards. JRiart.
*Mi.
**Em va saber greu.
***«Sic».
****I és bona.
*****Com l'oncle Picsou.
******Chança.
On ne te voit plus mon petit...