Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 30-11-2012 à 13:26:37
El Donasà Bezsonoff
Avui, El Punt, 30/11/2012
Xavier Cortadellas
Entre els escriptors actuals de la literatura catalana, Joan-Daniel
Bezsonoff és tan singular com el Donasà, una comarca al nord del Capcir
que tant la gent, com la Gran Enciclopèdia Catalana ignoren
persistentment que és un vell territori català: oblidat. A Bezsonoff
tampoc ningú no l’estava esperant a la nostra literatura. Hi va arribar,
però, com a Els taxistes del tsar o com a Una educació francesa, a Les
meues universitats, el quart llibre on ens parla dels seus orígens
familiars i intel·lectuals, ens confirma també perquè no l’hi comptàvem.
(A Un país de butxaca, en canvi, el tercer, se centra a parlar-nos de
la pota catalana amb què el català amb arrels russes i passaport francès
de Bezsonoff connecta amb la Catalunya-Capcir que batega tossudament
sota la neu on l’han colgat altres llengües i altres cultures). Ara, a
Les meues universitats, Bezsonoff novel·la els tres anys que va estar al
Liceu Masséna de Niça, fent la Khâgne i l’Hypokhâgne, uns estudis
preparatoris per al concurs d’ingrés a l’École Normale Supérieure i que
avui “encara constitueixen la flor i la nata de les humanitats a
França”. Com que és l’època en què tenia entre 17 i 20 anys, hi desplega
fàcilment –i més brillantment, jo diria- l’univers que trobàvem als
altres llibres més biogràfics, però també a la seva obra més directament
novel·lesca: les minyones que no l’han estimat –molt especialment
Sandra, “com la Claudia Cardinale a Il Gattopardo, en millor”-, les
llibreries on va créixer –algunes com La Sorbonne de Niça ja no són ni
el record del que eren-, una llarga llista de professores i professors
denigrats, ridiculitzats i estimats o admirats; una llarga llista també
d’estudiants cràpules d’aquells anys, reals o no -Tagliafico, el boig;
l’incombustible Centini, Dominique Lecca, àlies La Dueña, i Sauge-Merle,
a qui tothom deia Sauce-Merde-. Finalment, el que ell en diu El grau
zero de l’escriptura amb totes les aportacions lingüístiques i culturals
que l’han conformat com un autor català, tan exòtic que diria Vicenç
Pagès, com el Donasà: les aportacions de la cultura francesa, per
descomptat, que és, com sabem tots, especialment els mateixos francesos,
la més important de totes (si el món no acaba de ser rodó és perquè no
s’ha afrancesat prou); de l’espanyola (del segle XIX, del segle d’or, de
Borges o de Garcia-Márquez i del seu estimat Luis Mariano), del llatí
(més el de Juli Cesar que no el de Ciceró), del grec, de l’anglès
(sempre una mica llunyà) i del niçard – o provençal o occità-, que a la
Niça de Bezsonoff bategava amb la feblesa d’algú que necessita un
bypass, però que va ser també un pont insospitat cap a una cultura
catalana que en el cas particular de Bezsonoff, tot just començava a
aparéixer. (Colgada sota la neu de 350 anys de grandeur, però encara
prou viva per poder renèixer).
Entre els escriptors actuals de la literatura catalana, Joan-Daniel Bezsonoff és tan singular com el Donasà, una comarca al nord del Capcir que tant la gent, com la Gran Enciclopèdia Catalana ignoren persistentment que és un vell territori català: oblidat. A Bezsonoff tampoc ningú no l’estava esperant a la nostra literatura. Hi va arribar, però, com a Els taxistes del tsar o com a Una educació francesa, a Les meues universitats, el quart llibre on ens parla dels seus orígens familiars i intel·lectuals, ens confirma també perquè no l’hi comptàvem. (A Un país de butxaca, en canvi, el tercer, se centra a parlar-nos de la pota catalana amb què el català amb arrels russes i passaport francès de Bezsonoff connecta amb la Catalunya-Capcir que batega tossudament sota la neu on l’han colgat altres llengües i altres cultures). Ara, a Les meues universitats, Bezsonoff novel·la els tres anys que va estar al Liceu Masséna de Niça, fent la Khâgne i l’Hypokhâgne, uns estudis preparatoris per al concurs d’ingrés a l’École Normale Supérieure i que avui “encara constitueixen la flor i la nata de les humanitats a França”. Com que és l’època en què tenia entre 17 i 20 anys, hi desplega fàcilment –i més brillantment, jo diria- l’univers que trobàvem als altres llibres més biogràfics, però també a la seva obra més directament novel·lesca: les minyones que no l’han estimat –molt especialment Sandra, “com la Claudia Cardinale a Il Gattopardo, en millor”-, les llibreries on va créixer –algunes com La Sorbonne de Niça ja no són ni el record del que eren-, una llarga llista de professores i professors denigrats, ridiculitzats i estimats o admirats; una llarga llista també d’estudiants cràpules d’aquells anys, reals o no -Tagliafico, el boig; l’incombustible Centini, Dominique Lecca, àlies La Dueña, i Sauge-Merle, a qui tothom deia Sauce-Merde-. Finalment, el que ell en diu El grau zero de l’escriptura amb totes les aportacions lingüístiques i culturals que l’han conformat com un autor català, tan exòtic que diria Vicenç Pagès, com el Donasà: les aportacions de la cultura francesa, per descomptat, que és, com sabem tots, especialment els mateixos francesos, la més important de totes (si el món no acaba de ser rodó és perquè no s’ha afrancesat prou); de l’espanyola (del segle XIX, del segle d’or, de Borges o de Garcia-Márquez i del seu estimat Luis Mariano), del llatí (més el de Juli Cesar que no el de Ciceró), del grec, de l’anglès (sempre una mica llunyà) i del niçard – o provençal o occità-, que a la Niça de Bezsonoff bategava amb la feblesa d’algú que necessita un bypass, però que va ser també un pont insospitat cap a una cultura catalana que en el cas particular de Bezsonoff, tot just començava a aparéixer. (Colgada sota la neu de 350 anys de grandeur, però encara prou viva per poder renèixer).