VEF Blog

Mai no m'he allistat a l'anomenada contracultura. Per a mi, l'apogeu del cinema sonor se situa entre Laura d'Otto Preminger (1944) i Il Gattopardo de Visconti (1963). La majoria de les produccions del cinema actual, per parlar com el meu avi, me sembla un 'cagall de monina' (un cagalló de mico). Els actors que admiri, fa temps que ens van deixar com Raimu, Pierre Fresnay, Robert Mitchum, Humphrey Bogart, Jean Gabin, Louis Jouvet, Fernandel, Cary Grant, Heinz Rühmann o Vittorio Gassmann. 

Llevat de Jacques Brel, només els cantants amb una veu bonica m'emocionen. No puc suportar els cantants actuals que vocalitzen amb la força d'un canari paralític. Tota la música pop (se'n diu així?) me repugna. És quelcom físic, visceral... Quasibé tots els 'artistes' que cita Vicenç Pagès amb prolixitat a Els jugadors de whistem són desconeguts. Un gran llibre, per cert... De la mateixa manera, la literatura contemporània, sobretot la francesa i l'anglosaxona, m'avorreix. A vegades, però, sucumbeixi a la modernitat i m'obligui a descobrir artistes que no m'interessen. 

Pel meu tretzè Nadal, ma mare em va obsequiar amb Els concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach mentre jo esperava amb candeletes el disc de Violetas imperiales i La canción del amor mío amb Luis Mariano. Ma mare em llegí la decepció a la cara i digué aquella frase que no he oblidat mai. 'Il ne faut pas donner aux gens ce qu'ils aiment mais ce qu'ils pourraient aimer.' (No cal donar a la gent allò que els agrada sinó allò que els podria agradar.)  Gran lliçó!

 La setmana passada, vaig voler gravar a la televisió Too late the hero, pel·lícula de Robert Aldrich amb l'excel·lent Michael Caine. Distret, vaig enregistrar Stupeur et tremblements d'Alain Corneau adaptat de la novel·la d'Amélie Nothomb.

No conec l'obra d'aquesta autora belga. La seua personalitat, els seus barrets extravagants no m'atreien. Havia llegit un text seu sense interès sobre Flamarens, novel·la de Pierre Benoit ambientada al Japó. La pel·lícula de Corneau em va agradar força. L'Amélie, filla de diplomàtics belga, va néixer al Japó fins als cinc anys i enyora el país. La contracta una multinacional japonesa. Malgrat el seu domini de la llengua japonesa, comet molts errors culturals i passa d'un lloc de treball interessant a la neteja dels lavabos on la tracten com una esclava. Aquesta pel·lícula intel·ligent i divertida, il·luminada per la bellesa excepcional de l'actriu Kaori Tsuji, m'ha donat ganes de llegir el llibre de Nothomb. Sense renunciar a la nostra identitat, sempre hem de tenir la curiositat oberta cap als altres.