VEF Blog

Aquest enllaç per recordar a totes les patums renegades del Rosselló que en Jordi parlava i cantava en català... 

Ce lien pour rappeler à toutes les huiles francistes du Roussillon que Jordi parlait et chantait en catalan.

http://www.tv3.cat/videos/3037830/Jordi-Barre

L'amic Manuel Baixaulí m'envia aquest manifest que pengi aquí amb pler i que se penjarà a E-notícies. 

MANIFEST PERSONAL

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

M. Baixauli

E notícies, 17/02/2011

  Jordi Barre es va morir el 16 de febrer a l'edat de 91 anys. Era el català més conegut a Catalunya Nord amb el mariscal Josep Joffre.  El primer que va gravar un disc en català al Rosselló. Era el 1963.  I el primer cantant nostre que va fer l’Olympia.  Permeteu-me un record personal. L’administració francesa m’havia ‘deportat ‘ al nord de l’estat on me marfonia lluny del país. Un dia de primavera plugenc vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq. Cantava ' Crec ' la seua meravellosa versió del poema de Joan Amade, amb vistes aèries del Canigó. Me van emocionar aquestes imatges i aquesta cançó tan lluny del país, sense cap esperança de poder tornar-hi aviat...

 A més d'aquesta cançó, m'agrada particularment, " Abans que sigui tard. " Posseixi una versió on Jacques Fabri  recita una bona traducció francesa del poema de Joan Cayrol entre dues estrofes. La meua cançó preferida, però, és Els mots perduts — al moment precís en què escric aquestes línies perquè d'ací poc podria també triar Deixeu-me el temps. Un aire extraordinari amb lletra seua. 

Voldria concloure parlant-vos un poc de l'home Jordi Barre encara que aquestes consideracions no tinguin res a veure amb l'art. Jordi Barre era un home deliciós, charmant ( l'adjectiu francès el defineix millor que el nostre " encantador " ), un gran artista modest i conscient alhora de la bellesa de la seua música. Un gran català que mai no politiquejava però que, en públic, es va negar a tocar la mà de l'inefable prefecte Bonnet. L'home de totes les solidaritats. El darrer cop que el vaig sentir fou pel desembre del 2009 en un pessebre. Cantava amb una veu intacta, la veu dels balls d'antany a la platja d'Argelers quan el vi blanc és fresc i les noies et fan creure en l'amor, malgrat tot el que sabem de l'existència. 

Era un home alegre que s’estimava la vida i la vida l’estimava.

Ressenya publicada a El Temps, 15/02/2011 número 1392

El diable al cos

Raymond Radiguet

traducció de Josep Maria Pinto González

El cercle de Viena

Barcelona, 2010

Radiguet, dibuix de Picasso

Si el Salieri de Miloš Forman i de Peter Shaffer (no estic parlant de l'Antonio Salieri històric, molt bona persona segons el que tinc entès ) hagués estat escriptor i hagués viscut a França cent anys enrere, hauria patit tant com a la Viena de Mozart. El seu botxí s'hauria dit Raymond Radiguet. La fecunditat i la precocitat d'uns quants artistes pot semblar monstruosa als pobres col·legues menys dotats, obligats de refugiar-se en experiments i elucubracions diverses. Si Johann Strauss fill va compondre el seu primer vals als sis anys i Felix Mendelsshohn Bartholdy la seua primera òpera als dotze, Raymond Radiguet va escriure El diable al cos a disset anys. A Radiguet l'empipava molt que li recordessin la seua edat. Sempre responia, enfadat. ' L'edat no és res. És l'obra de Rimbaud que em sorprèn i no l'edat que tenia quan va escriure-la. ' Entesos, monsieur Radiguet, però com podríem oblidar que l'autor d'aquesta marqueteria psicològica només tenia disset anys i coneixia quasi tots els secrets de l'ànima humana? El seu editor Gaston Gallimard, que n'havia vist d'altres, li digué ' Prodigieux,mon petit! I tant! Aquesta obra mestra no té la fama que es mereix. Escrita en un francès meravellós, el francès de Marcel Proust passat pel crivell clàssic, aquesta primera novel·la és una autèntica obra mestra. El narrador, un minyó que viu a la vall del Marne durant la primera guerra mundial, té una relació apassionada amb la dona d'un soldat. Imagineu-vos l'escàndol que va causar aquest llibre clarament autobiogràfic quan es va publicar el 1920. Amb un cinisme tranquil que recorda sovint L'immoraliste d'André Gide, el narrador celebra la destrucció de la família i les alegries de l'adulteri sense cap respecte pel sacrifici dels soldats. El narrador no manifesta cap sentiment de culpabilitat i descriu la passió amorosa amb l'experiència d'un vell marquès del segle XVIII. Mentre els altres, un poc més grans que ells, s'enfanguen dins les trinxeres en companyia de les rates, de les cabres i de tota la menjança d'Europa, el senyoret fa l'amor amb la tranquil·litat d'un rossinyol inconscient. Com a contrapés del Diable, us aconselli la lectura de La por, l'admirable novel·la de Gabriel Chevallier i comprendreu millor les raons de l'escàndol.

Després d'aquest primer llibre, Raymond Radiguet va escriure El bal del comte d'Orgel, variació brillant de La princesa de Clèves. Mentre els seus coetanis exploraven les províncies llunyanes del surrealisme, Radiguet citava com els seus mestres Ronsard, Malherbe i Jean de La Fontaine. Aquí rau, al meu entendre, el miracle de Radiguet. Escriu en la llengua del segle XVII a penes modernitzada amb la mentalitat, els coneixements d'un jove burgès francès de ' la belle époque. ' Amb els molts més senzills, com Jean Racine, crea un univers ric, sufocant, d'hivernacle.

Radiguet vivia a 200 quilòmetres per hora i es va morir als vint anys. Tres dies abans de la seua mort en una cambra d'hotel, no havia perdut res del seu talent i deia al seu amic Jean Cocteau, desesperat. ' Ecoutez, écoutez une chose terrible. Dans trois jours je vais être fusillé par les soldats de Dieu. Vos renseignements sont moins bons que les miens. L'ordre est donné. J'ai entendu l'ordre. '

Raymond Radiguet sempre va saber que no hauria d'esperar gaire la seua cita a Samarcanda.

Un dia que em planyia del comportament d'uns quants automobilistes, el meu amic García em va respondre que havíem d'agrair Déu o la Providència d'haver-nos obsequiat amb el cotxe, aquest instrument meravellós per midar la imbecil·litat humana. Estic d'acord, però hi afegiré els comentaris dels espanyolistes als fòrums. Quin fart de riure!

Entre els espanyolistes, trobem també bona gent, divertida, amb sentit de l'humor, però molts palesen una mediocritat intel·lectual aclaparadora. Fixeu-vos en el vocabulari que fan servir. Semblen obsessionats per l'entrecuix masculí. A cada moment, parlen de 'cojones, huevos bien puestos etc.' Què voleu que us digui? Aquesta gent i jo no mengem als mateixos restaurants. Amb les subvencions que rebo cada dia de la Generalitat i dels seus serveis d'intel·ligència, em puc permetre el luxe de freqüentar establiments on la gent no utilitza aquest lèxic de claveguera...Els més eixerits dels espanyolistes repeteixen, amb l'obstinació d'un gat famolenc, que el nacionalisme català és fill del nazisme...Pobre Prat de la Riba! Pobre Macià! Aquesta gent es pensa que n'hi ha prou amb l'argumentum ad Hitlerum per a desmuntar una argumentació. A França també odien el català però, allà, el critiquen amb educació i guants blancs. De la tenue, Messieurs, de la tenue! Un pot discrepar amb algun article però, si's plau, deixin els renecs, les paraulotes al vestuari...¡ Se sienten c... y hablen bien!

http://www.tv3.cat/divendres/videos

Si no heu pogut veure el programa Divendres del 10 de febrer del 2011, aquí el teniu.

Le Livre

Article publicat a E-notícies

De tant en tant llegeixi els comentaris coratjosament anònims dels meus articles. Recordaré a la gent que m'insulta que jo signi els meus articles sense amagar-me darrere de pseudònims. Entenc que uns quants lectors s'estimin Espanya i no vulguin que es creï un estat català. Ara, m'agradaria que deixessin de jugar brut. Estic fart que certa gent assimili el nacionalisme català i la tímida política lingüística de la Generalitat amb el nacional-socialisme. Els mots encara tenen un sentit. Que jo sàpiga, els nazis van eliminar, una per una, les llibertats individuals abans d'enviar a camps d'extermini mil·lions de víctimes. M'indignen i em repugnen les crítiques que vénen d'un partit, hereu del franquisme. Cal recordar a aquesta gent que el Caudillo va accedir al poder amb l'ajut dels avions nazis i feixistes? Un poc de decència, si's plau i no feu servir, a tort i a dret, arguments sòrdids. La llengua castellana és prou rica per poder argumentar i denigrar sense sollar-se amb aproximacions històriques inacceptables.

Article publicat a E-notícies, 5/02/2011

Enmig de tanta violència, fa goig que uns savis pacífics es lliurin a activitats totalment gratuïtes i desconectades de la realitat. He descobert recentment que, entre totes les llengües inventades com l'esperanto i el volapuk, existeix el brithenig. Andrew Smith, linguista de Nova Zelanda, ha reconstituït, a la seva illa llunyana, la llengua que s'hauria parlat a Anglaterra si la llatí s'hi hagués mantingut després de la caiguda de l'imperi romà i hagués evolucionat per a arribar a una nova parla neollatina, influïda per la llengua dels celtes.

Per a il·lustrar les seves teories, Smith va crear III Bethisad una ucrònia on els Països Catalans formen un estat. El paradís, vaja...Smith va imaginar un llatí triturat pels celtes com el llatí del nord de la Gàl·lia va ser configurat pel germànic i el llatí de Dàcia per l'hongarès, el turc i les llengües eslaves. No sé com va procedir el senyor Smith. M'imagino que va fer servir elements com la toponímia i comparant les diferents llengües celtes com el gal·lès, el gaèlic escocès, manx i irlandès, el bretó naturalment, fins i tot el còrnic. A còpia de diccionaris i d'extrapolacions,el senyor Smith ha inventat una llengua plausible ad usum proprium. Us donaré la seva transcripció del pare nostre en brithenig.

' Nustr Padr, ke sia i llo gel / sia senghid tew nôn / gwein tew rheon / sia ffaeth tew wolont, / syrs lla der sig i llo gel. / Dun nustr pan diwrnal a nu h-eidd; / e pharddun llo nustr phechad a nu, / si nu pharddunan llo nustr phechadur. / E ngheidd rhen di nu in ill temp di drial, / mai llifr nu di'll mal. /Per ill rheon, ill cofaeth e lla leir es ill tew, / per segl e segl. Amen. ' Divertit, oi? Aquest invent m'agrada força i us diré en el brithenig arcaic que es parlava a Roma fa vint segles. Credo qui absurdum...