Adolescent, vaig llegir quasi totes les novel·les de Pierre Benoit. Alternava aquestes lectures amb clàssics francesos, russos i anglesos. Una tarda de maig el 1981, durant un viatge cap a Perpinyà amb ma mare, vaig sentir a la ràdio el programa Radioscopie. Jacques Chancel hi entrevistava Louis Pauwels, que li va confiar la seua admiració per Henry de Montherlant. Aquella entrevista i l'estudi posterior de La reine morte amb la senyora Colette Fam em van impressionar tant que vaig voler conèixer millor la seua obra. Vaig manllevar a la biblioteca de Canes Les célibataires així com el cicle de Les jeunes filles. Em van seduir la llibertat de l'estil i el cinisme del protagonista. Amb una ploma a la mà, el comte de Montherlant palesava la mateixa classe, la mateixa varietat en el joc que Michel Platini amb una pilota. Vaig comprar a La Sorbonne la biografia de Pierre Sipriot Montherlant sans masque. Gràcies als bitllets de cent francs que m'enviavia el padrí, vaig adquirir els dos volums de La Pléiade on cap la seua novel·lística abans d'explorar el seu teatre, un xic avorrit. El professor Caro ens havia analitzat les belleses de Le cardinal d'Espagne. Aquesta obra com Le maître de Santiago contenen passatges memorables, però el conjunt apareix tan avorrit com una conferència en una llengua que no entenem. Les obres de temàtica moderna com Fils de personne o La forêt de Brocéliande m'interessen més. De llavors ençà, he llegit Marcel Proust, Lucien Rebatet i Josep Pla. He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel·les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge.
http://www.youtube.com/watch?v=VHfnXCG578c