VEF Blog

Un dels plaers majors de la vida és baixar cada estiu al País Valencià, a casa d'uns amics a Sueca. M'agrada practicar amb la gent el meu estrany valencià boreal que a casa meua anomenem català. Hi senti mots i girs del Rosselló que ja no es diuen a Barcelona. Aquest llibre de converses amb l'Enric Tàrrega apareix com un convit a València i un passeig per la nostra vida cultural a la segona meitat del segle XX.  Tàrrega ha conegut tots els grans intel·lectuals valencians. Els presenta sota un aspecte humà, en la seua quotidianitat, la seua humanitat amb tot el que suposa de mesquinesa i de sublimitat alhora. M'hauria agradat que la conversa fos reelaborada literàriament, discretament. Ara, Enric Tàrrega és un contaire de raça. La seua mili, on tothom parla català, sembla un conte. ' Em passaren coses curioses. (…) I jo me n'anava al caporal primer i li deia: « Mi cabo, son ochenta y cuatro ». I el caporal deia al sergent: « En són vuitanta-quatre »., i el sergent al capità « En són vuitanta-quatre ». I el capità deia: « Digues-los que trenquen files », i quan arribava a mi, jo deia: « ¡Rompan filas! » perquè jo tenia l'obligació de dir-ho en castellà. ' (p.32)  

Les consideracions sobre els viatges m'han interessat també i constitueixen una barreja estranya d'erudició i de detalls molt prosaics com. 'M'assec en una cadira i em vist mentalment com si estiguera en el lloc, i comence amb sabates i sabatilles de bany —no les de feltre grosses— calcetins i calçotets, samarretes interiors. Pantalons i mocadors, camises, algun jersei, una sahariana o un abric, segons on vaja. Després, ustensilis d'higiene personal ' (p.83) Només ignorarem la marca de la pasta per a les dents...És la vida mateixa, la paraula viva que ix de la memòria de l'Enric Tàrrega. Evoca amb humor, emoció i devoció les seues estades a la universitat catalana d'estiu de Prada. Els historiadors del futur potser crearan un subgenère en la literatura memorística: les remembrances pradenques, ja conreades per Manuel Joan Arinyó.  

Els retrats dels personatges que ha conegut m'ha decebut. Conec la facilitat verbal d'en Tàrrega i m'esperava a llegir uns homenots a la valenciana. Uns quants autors tan importants i contradictoris com Xavier Casp llisquen a través del relat com ombres. En canvi, la seua descripció de les diferents cares de València és sensacional. Cada racó li suggereix una anècdota. ' En aquesta torre que fa cantonada de la seu, portaren alguns dijous les amoroses, unes prostitutes, perquè els canonges pogueren fer ús del matrimoni. '  (p 112)  

Tàrrega és un enamorat apassionat de la seua llengua i de la seua ciutat. En coneix tots els carrers. Dolçament, les recorda, amb els ulls plens de llàgrimes i un somriure educat perquè en Tàrrega no vol avorrir la gent. 

foto de http://artvalencia.com/wordpress/wp-content/uploads/VELA-LATINA-2.jpg