VEF Blog

Els trens

Capítol inèdit d'Una educació francesa

Quan era petit viatjava molt sovint amb el tren. Els meus avis en deien ' el trinc ' com tots els catalans del Rosselló. En aquell temps, calia passar almenys tretze hores al tren per anar de Perpinyà a París. Arribàvem a l'estació d'Austerlitz com si haguéssim travessat tot Sibèria. El padrí ens despertava moltes hores abans de la partida. Llegia L'Indépendant mentre la padrina apuntava l'esmorzar i el menjar pel viatge. L'estiu, preparava una ampolla vestida, és a dir una ampolla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fàbriques vora les estacions encara es llegien moltes pintades velles de deu anys. ' Paix en Algérie. ' Les més recents deien ' Paix au Vietnam.' En aquell temps, no sabia que la majoria dels ferroviaris militaven a la CGT, emanació sindical del partit comunista. L'encapçalava Georges Marchais que ens feia gràcia amb els seus estirabots, la seua veu tan particular. La padrina reia tant que jo explicava a la gent, quan menjàvem al restaurant, que ella era comunista. Recordi la mona d'incredulitat d'un senyor de París a la terrassa del restaurant de Marguerite Marty a Dorres.

Els viatges amb tren no s'acabaven mai. Passava el temps llegint llibres de la meua edat. Debades. Si bé dormia tot seguit entrava en un cotxe, no podia al tren. Les novel·les apassionants de Pierre Benoit van il·luminar la meua adolescència i ja no em vaig avorrir al tren.

Amb la padrina Jeanne, els viatges de Massy a Mers-les-Bains representaven tota una expedició. Agafàvem l'autobús 119 per baixar a Les Baconnets, una estació coqueta, blanca, moderna. Hi anàvem tan sovint que treia mal a admetre que es trobava a Antony, a l'altra banda de l'avinguda del president Kennedy, i no a Massy. Semblava un aeroport minúscul amb els llums que indicaven les parades on parava el metro. Un cop a París, baixàvem a Denfert-Rochereau. La padrina —vella parisenca que no podia estar-se més d'una hora a Rigardà, el poble conflentí dels seus pares—ens guiava fins a l'estació de Saint-Lazare. Cada cop que el tren travessava Marseille-en-Beauvaisis, rèiem que un poble tan petit s'anomenés com la segona ciutat de França. Per fi, arribàvem a Mers i, escortats pels esquitxos de la mar, caminàvem fins a La Favorite, la vil·la on l'àvia tenia un apartament.

Ara, ja no agafi cap tren. No vull ser agafat en una vaga i esperar hores al moll d'una estació anònima. M'estimi més menar per les carreteres nacionals a la recerca de la infantesa perduda que a vegades retrobi en un matís de la llum, l'hivern cap a migdia, o en una vella publicitat sobre la paret d'una casulla arrugada, oblidada vora un prat.