Article publicat a l'Avui, 26/08/2010
Jaume Clotet
foto de Florenci Salesas
Diu Joan Daniel Bezsonoff en el seu llibre Un país de butxaca que “França viu amb el cadàver de la seua bessona Occitània a l'armari”. Només un nordcatalà pot retratar amb aquesta precisió tètrica la realitat dels occitans. Hi té molt a veure la proximitat geogràfica del Rosselló amb l'immens tanatori occità, que l'escriptor de Nils veu com “l'avantcambra del nostre país”. En aquesta avantcambra hi viuen uns 15 milions d'habitants, dels quals uns 2 milions parlen la llengua occitana i força més la saben entendre.
Les relacions entre Catalunya i Occitània es troben al seu punt mínim i serien nul·les si no fos per la tasca heroica d'algunes persones i entitats. Però no sempre ha estat així, sinó més aviat al contrari. Durant segles, catalans i occitans hem tingut una relació molt intensa, fins al punt que molta gent creu que compartim una mateixa llengua o que la nostra deriva de la seva. Per exemple, ho diu Joan Sales a l'epíleg del llibre El garrell de Loís Delluc, reeditat recentment. Milers de catalans tenen origen occità, fruit de les successives migracions que creuaven el Pirineu fugint de la guerra o la misèria. En algunes viles el percentatge d'occitans superava el 40 per cent de la població i va deixar una empremta que encara dura. Si vostè es diu Uriach, Benach, Narbona, Bigordà, Samaranch, Pàmies, Bigorra, Orteu o Sabartés, doni per fet que té avantpassats occitans. També hi hagué un temps en què els reis catalans miraven al nord i tenien una ambiciosa estratègia occitanista. La severa derrota de Muret de l'any 1213, durant la qual va morir Pere el Catòlic, va enterrar per sempre més l'aventura occitana i Catalunya va posar el ulls en l'expansió mediterrània. Ja és hora de tornar a mirar amunt i recuperar el temps perdut.
I què podríem fer-hi, des del Principat? Per començar, el Conselh Generau d'Aran podria assumir el rol de germà gran de l'occitanisme (o d'alumne més avantatjat, com prefereixin) i treballar per consolidar una llengua estàndard. L'occità té sis grans variants i no és assenyat fixar sis normatives diferents, com volen alguns. És cert que durant els darrers anys s'ha impulsat una llengua comuna, però cal més consens i més difusió. Catalunya va fer els deures aviat farà un segle de la mà de Pompeu Fabra i pot ser un bon exemple per als occitans. Amb el patrocini moral, polític i econòmic del Conselh Generau es podria fer molta feina en aquest sentit. Em consta que el síndic d'Aran, Francés Boya, té una notable sensibilitat occitanista que va més enllà dels límits de la vall. Amb una llengua comuna el mercat cultural que s'obre és immens. Per què no crear un mitjà audiovisual d'abast nacional amb seus a Vielha i Tolosa?
A banda de la qüestió lingüística, Catalunya també pot ajudar la seva dissortada germana de moltes altres maneres. Acords de col·laboració cultural, difusió mediàtica, intercanvis acadèmics o exposicions són algunes de les iniciatives, de baix cost econòmic però alta rendibilitat, que es poden impulsar. També es poden bastir relacions institucionals del màxim nivell per treballar plegats a Europa. Però sobretot cal un canvi de mentalitat perquè és important que els occitans sàpiguen que no estan sols en la seva resistència silenciosa. La travessa és dura, però fer-la en solitari és terrible.
En el seu llibre, diu Bezsonoff en relació amb Occitània que els francesos “l'han embalsamat ben bé però a vegades s'escapen males olors”. Obrim el sarcòfag i comencem la reanimació.
Comentaris/ коментарии