VEF Blog

Les vagues a França

Martí Crespo, Vilaweb

 http://www.vilaweb.cat/noticia/3794899/vaga-general-vagues-sectorials.html

L'Assemblea francesa ha ratificat definitivament la reforma del sistema de pensions proposada pel govern de Nicolas Sarkozy. Amb l'aprovació, que eleva l'edat de jubilació de seixanta anys a seixanta-dos, l'onada de protestes que els sindicats porten a terme des de fa setmanes es reactiva, amb la convocatòria demà mateix d'una nova vaga general. La imatge d'una societat francesa mobilitzada des de fa setmanes contrasta amb la de la protesta contra la reforma laboral aprovada el juny pel govern espanyol, que es va concentrar en una sola jornada de vaga general el 29 de setembre. Les diferències en la resposta sindical i social a les retallades per la crisi són evidents, i hi ha raons tant circumstancials com estructurals per explicar-les. En parlem amb l'escriptor perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff i amb el periodista Esteve Carrera, nascut a Perpinyà i resident a Girona.

Joan-Daniel Bezsonoff hi veu, d'entrada, una raó històrica: 'A l'estat francès hi ha tradició de centrals sindicals des de 1945, mentre que a l'espanyol la democràcia és més recent, i és evident que el sindicalisme no es construeix en dos dies'. Esteve Carrera afegeix una altra 'tradició' diferencial: 'Al nord hi ha més pes i tradició de la mobilització que no al sud. Tot i que l'afiliació sindical a l'estat francès és més baixa [10%, la meitat que no a l'espanyol], els sindicats són molt més organitzats i eficaços: en l'onada de protestes actual, mentre al sud la mobilització s'ha concentrat en un sol jorn, al nord gairebé hi ha hagut manifestacions cada dos dies, i amb un seguiment fort'.

L'organització sindical, doncs, explica en part l'aparent èxit mobilitzador a l'estat francès. A banda gaudir de més reconeixement social, els sindicats francesos intenten connectar amb la societat civil i, especialment, amb els joves, que solen assumir un paper protagonista. El model de protesta francès facilita la participació majoritària dels no afiliats: buscar la complicitat de l'àmbit extralaboral, sobretot amb els estudiants, és central en l'estratègia sindical a l'hora d'organitzar la mobilització.

Sense deixar l'organització, els sindicats al nord també tendeixen a concentrar l'esforç de les protestes en pocs sectors, però molt estratègics (transport, educació, energia...), i allarguen més la mobilització. Amb aquesta combinació, s'acaba afectant el conjunt de l'activitat econòmica. La paralització de sectors estratègics, és evident, genera inconvenients a bona part de la població, però això no es tradueix generalment en un rebuig a l'actuació sindical o dels piquets. Carrera comenta: 'La gent s'enfada a títol particular quan l'afecta massa directament una vaga (com en el cas de la manca de carburants de la setmana passada), però normalment hi ha simpatia amb les lluites laborals, la gent s'hi sent al·ludida. A priori, en un primer reflex, la gent dóna un vot de confiança a les protestes i reivindicacions. Però si duren massa, com en el cas d'ara, es comencen a sentir veus crítiques'.

Hi coincideix Bezsonoff, en l'apreciació que últimament hi ha una mica menys de tolerància respecte a les vagues. 'Crec que hi ha massa vagues, és exagerat. D'una banda, hi ha una gran massa de funcionaris, entre els quals m'incloc, que de tant en tant fem vagues solidàries per als treballadors del sector privat, que no tenen tantes facilitats per convocar-ne. D'una altra banda, penso que l'estat francès és l'únic país on el marxisme ha reeixit. Per molts intel·lectuals, anar a la vaga és un ritus, una religió, els batega el cor quan s'acosten manifestacions. Hi ha una mitificació de l'obrer i de la vaga'. I, en el context actual, encara hi veu un altre factor per a explicar 'l'excés de vagues': 'Em sembla que en aquests moments l'esquerra es vol revenjar del president Nicolas Sarkozy perquè és de dreta sense complexos. Les vagues ara són, doncs, un pretext per a mirar de desgastar-lo'. I afegeix: 'Personalment, m'agrada més l'estratègia sindical alemanya, més civilitzada: la vaga general és considerada per totes les parts com un fracàs, com l'aparició de la febre quan emmalalteixes. L'intens recurs a la vaga a l'estat francès, per tant, és la prova que el diàleg social ja no funciona'.

Carrera també qüestiona, a la seva manera, l'atapeït calendari vaguista francès: 'Fer més vagues és senyal de més democràcia o, simplement, d'arcaisme? A l'estat francès hi ha molta inèrcia del passat i continua funcionant la tendència de fer moltes vagues i mobilitzacions. No sé si per bé o per mal. Però no és una qüestió, en cap cas, de més qualitat democràtica o menys'.