VEF Blog

Els catalans em toquen els collons

Article publicat a E-notícies, 31/10/2010

Des de fa un parell de setmanes, m'estic especialitzant en la necrologia. No sé si heu sentit a parlar de la mort de Georges Frêche, el president de la regió Llenguadoc-Rosselló en la qual s'adscriu la Catalunya Nord. Resumir la trajectòria i la personalitat de Frêche resulta impossible. És com si demanessin a un músic de tocar amb una harmònica la novena sinfonia de Ludwig van Beethoven.

Georges Frêche era un senyor que no suportava l'anonimat, el silenci. Hauria degollat la dona, les filles, el pare, la mare, els seus millors amic per què parlessin d'ell. Com la Paris Hilton. Una Paris Hilton, superiorment intel·ligent amb una cultura vastíssima. Polític format en la pitjor tradició jacobina, el president Frêche no entenia que els catalans haguessin refusat el nom de Septimània que havia trobat per tal d'unificar, de donar un mínim de coherència a aquest monstre administratiu, aquest territori aberrant compost d'un trossàs del Llenguadoc i d'un bocinet de Catalunya.

Tampoc no comprenia que els catalans del Nord s'enfadessin quan afirmava que el català no és una llengua sinó un patuès que canvia a cada poblet. Els catalans l'exasperaven tant que va declarar un dia durant una de les seues classes a la universitat de Montpeller. 'Les Catalans me font chier. ' (literalment, ' els catalans em fan cagar, o, per dir-ho a la manera central, 'els catalans em toquen els collons.').

La grolleria, el gust de la provocació, les bromes de mal gust, les referències històriques a la Le Pen, convivien amb un refinament, una cultura immensa, un humor pagès i un coneixement profund de la història mundial. Aquest personatge era capaç d'apassionar-vos parlant dels romans i del cul de les angleses. Més enllà  dels excessos d'aquest pallasso singular, vul recordar el visionari, l'home que va convertir Montpeller, població meridional sense importància, en una metropòli regional. Frêche era un malparlat però hauria pogut acabar ministre, i tal vegada més, si hagués sabut callar quan toca.