VEF Blog

                  E-notícies,  25/08/2011

Fa 25 anys que cada estiu vaig a la universitat catalana d'estiu i continuaré anant-hi fins a l'esgotament de les meues forces.

Durant 10 dies, Prada és un lloc màgic on tractes gent de tots els territoris de llengua catalana i de tots els països. Enguany hi han vingut estudiants alemanys, americans, txecs, madrilenys. Naturalment Prada és un festival indenpendentista. Ara la gent que parla de lluita armada es pot comptar amb els dits d'una mà. Els sobiranistes catalans volen que Catalunya accedeixi a la plenitud nacional per la via democràtica. Que molta gent vulgui que Catalunya continuiï sent una autonomia a dintre de l'estat espanyol, ho entenc però que no tornin a parlar de feixisme. On és el partit únic, el Cabdill, les camises acolorides, les forces militars propis dels règims feixistes? Els mots tenen un sentit...

En 25 anys, he sentit pocs comentaris antiespanyols (que no antiespanyolistes) a Prada i mai no han arribat a la meitat de la violència dels comentaris anticatalans que es llegeixen en aquest diari i que apareixeran sens dubte al peu d'aquest article. Qui no té feina, el gat pentina, ja se sap...M'imagini que la policia espanyola deu pagar uns quants desvagats per insultar els catalans a la premsa digital...Si almenys aquests subsisdis poguessin fer baixar l'atur...

L'edició de la Prada d'enguany ha sigut d'un bon nivell malgrat la crisi. Tothom va deplorar l'absència de la tradicional Dixie Land la darrera nit. Ningú, enguany, no s'ha queixat de la qualitat del menjar. En un menjador modern, el cuiner ha realitzat prodigis proposant boles de picolat i galtes de porc homologables en qualsevol bon restaurant.

L'homenatge al malaguanyat Lluís Marquet va emocionar els participants amb un discurs molt sensible del professor Gabriel Bibiloni. Com cada any, s'han presentat alguns llibres. Un estudi de la Júlia Taurinyà sobre el catalanisme a Catalunya Nord (en tornarem a parlar aviat) i 'Tombes i Lletres' (editat per Sidillà) que ja hem ressenyat.

Si bé han vingut més gent de Catalunya Nord, crec que la UCE, amb una petita campanya de publicitat als mitjans de comunicació locals com L'Indépendant, Midi Libre i Radio Bleue Roussillon, podríem convèncer encara més gent de venir a estudiar tot passant s'ho bé. Si el Paradís existeix, una de les seues dependències es deu semblar a Prada.

E-notícies, 22/01/2011

Vaig descobrir la literatura, infant, a la biblioteca municipal de Massy gràcies a Les cartes des del meu molí d'Alphonse Daudet, els Contes d'Orient de Pearl Buck i sobretot Els tres mosqueters, el primer toxto que vaig llegir. Em van agradar tant les aventures dels herois d'Alexandre Dumas que totes les adaptacions que se'n van fer sempre m'han decebut. Alexandre Dumas i Auguste Maquet, el seu col·laborador, eren dos inventadors genials de històries. Com ho deia Dumas, ' J'ai violé l'histoire, mais je lui ai fait de beaux enfants. ' Cap dels guionistes de Hollywood no els pot igualar. Qui hauria concebut i escrit en tan pocs anys Le comte de Monte-Cristo, Le chevalier de Maison-rouge, La dame de Monsoreau i altres obres mestres de la novella de cap i espasa. Entenc que l'escritura cinematogràfica no obeeixi a les mateixes regles que la literatura però, si els guionistes tenen tanta imaginació a l'hora de trair els llibres originals, per què no inventen noves històries i no s'abstenen de desfigurar les obres del patrimoni?

Ara que estrenen El planeta dels simis, els orígens, me mostri molt reticent per anar a veure-la. Admiri molt la novel·la de Pierre Boulle, massacrada a Hollywood. Es tracta més aviat d'un conte filosòfic on els homes surten malparats que no d'una novel·la de ciència ficció stricto sensu. Ja en coneixeu l'argument si heu vist les pel·lícules. Al meu parer, el llibree és molt superior a totes aquestes americanades grotesques. Salvaré de la crema, però, la primera adaptació. Des del començament apareix una atmosfera angoixant amb l'arribada en un llac. M'empipa també que els astronautes no reconeguin la disposició dels estels en el cel terrestre i que els simis parlin l'anglès americà dels 1960 contra tota versemblança mentre el novel·lista explicava les dificultats dels narrador per aprendre la llengua dels simis de Soror. En canvi, l'última escena de The planet of the apes de Franklin J Schaffner és prodigiosa, una de les més emocionants de la història del cinema quan Taylor, en reconèixer el cap de l'estàtua de la llibertat en un platja salvatge, maleeix els bojos que van destruir la civilització a cops de bombes nuclears...Crec que aquesta fi justifica totes les traïcions...

E-notícies, 19/08/2011 

Si llegiu els articles dels corresponsals dels diaris barcelonins a la universitat catalana d'estiu de Prada, us semblarà que només s'hi parla de política. Tret de notables excepcions, els periodistes, tan cultes antany, s'han transformat en màquines d'escriure incapaços de veure més enllà de llur petita especialitat. A banda de la visita dels polítics, dels consellers, sempre en campanya, Prada és, com deia el malaguanyat Miquel Porter Moix, ' la república del bon humor. ' S'apren més a les tertúlies del tendals que llegint diaris durant un mes. Uns grans lingüistes com Gabriel Bibiloni xerren amb erudits com Jaume Fàbrega, músics, poetes, especialistes de la novel·la negra i gent de bona voluntat vinguda de totes les terres on es parla la nostra llengua. M'encanten les similituds (com despús d'ahir, diguéssem, meua, seua etc.) entre el meu valencià d'esquimal i el català tropical.

Cada dia, s'organitzen debats, presentacions de llibres i d'agrupacions amb un bon humor constant mentre la cervesa holandesa ens ajuda a suportar els rigors del sol conflentí.

Demà, amb el seus talent policefàtic, Josep Miquel Servià llegirà poemes seus.

Enguany, l'estiu serà més trist que de costum i saludarem la memòria dels companys que ens acaben de deixar. El deliciós Lluís Marquet, Jordi Barre, Elisa Revilla, Vicent Iborra. Intentarem de riure malgrat tot esperant que els arribin ecos llunyans de la festa fins als estels freds on potser s'estan.

El Temps, 16 d'agost del 2011, número 1418

Joan Garí

Història d'Amèrica

Editorial Acontravent

Barcelona, 2011

Un país de mida XXL

D'entrada us he de confessar que el títol de l'article no és meu sinó de Joan Garí. He escrit manta vegada, i torni a afirmar-ho avui: Joan Garí és un dels millors autors actuals en llengua catalana. He passat hores delicioses llegint Les hores fecundes i Senyals de fum, els seus dietaris. A Història d'Amèrica,Garí ens explica la seua estada als Estats Units el 1990 amb una llibertat total, sense adscriure's a cap gènere particular. Hi alternen fragments d'autobiografia, comentaris de fotografies, dissertacions filosòfiques, retrats divertits. Tota una miscel·lània gariniana molt agradable. Garí és un home clafert de literatura. ' Es viatja també a una literatura com es viatja a una nació. Però de la literatura pots ser-ne hoste perpetu. ' (pàg 42) En comptes de descriure només la Nova York que veu, l'autor es recorda de la Nova York dels altres: Josep Pla, Thomas Bernhard. M'hauria agradat més conèixer New York seen by Joan Garí, visitar amb ell els museus de la ciutat i quedar-me més temps a les seues llibreries. Em sedueix quan evoca la Gotham Book Mart, despareguda el 2007, i saluda, amb una emoció digna, les tres centes llibreries desaparegudes en els darrers anys, afusellades a les trinxeres de la societat de consum.

M'agrada quan l'autor no es mira tant els llibres de la seua biblioteca i s'encara amb la seua memòria, retrobant el to dels seus dietaris, aquesta barreja d'intimitat revelada discretament rere un vel de lectures. El començament del llibre m'ha entusiasmat, m'ha emocionat i tot amb les seues evocacions d'una infantesa pobra en una casa on només hi havia dos llibres. L'arribada a Amèrica m'ha apassionat amb el descobriment de ianquis simpàtics enamorats de Saint-Exupéry. Quan se'n va a Nova York, el llibre perd un xic d'interès, al meu entendre, perquè Garí es nega a confessar-nos certes intimitats. No sabrem res de les noies que només entreveiem. ' When he was a young man courting the girls... ' Confessi que he escoltat molt més els discos de Frank Sinatra i de Dean Martin que no els de Bob Dylan, ' un cantant que canta malament ' (pag 55) que ha impressionat Joan Garí posant ' lletra i música al més perdurable dels (seus) anys d'aprenentatge. ' (ibid) Per pudor sens dubte, el narrador no ens revela tota la seua Amèrica. En canvi, quan parla de la seua gent, del seu estimat Borriana, assoleix accents commovedors. ' Som servidors de la pàtria de la terra, foscos vassalls potser descendents d'aquells colons jaumins que van aprendre dels àrabs a conduir l'aigua per les séquies, i que tenen el fang inscrustat sota les ungles i en un plec tou de l'ànima. ' (pàg 97) L'humor de Joan Garí acaricia la gent sense ferir-la mai. ' Alexander Berezhny venia de Kíev, a Ucraïna, i era partidari de la glasnost i de la pizza de quatre formatges. ' (pàg 90) En dues ratlles, sap descriure una bleda espanyola. ' aquella doneta de Madrid va agrair la meua ajuda amb una frase immortal: —Eres el primer catalán simpático que conozco. (…)—Es que soy valenciano. ' (pàg 15) Com Ulisses, Joan Garí ha descobert que el viatge mars enllà és una aventura íntima, un viatge interior cap a les mars secretes de la memòria.

                          E-notícies, 16/08/2011

Quan puc torni a Briançon, ciutat on vaig viure la meua primera infantesa. Mon pare hi era metge capità al 159 regiment d'infanteria alpina. Aquesta població, als confins d'Occitània, es troba a pocs quilòmetres de la frontera italiana. En passar la ratlla, descobreixes que la toponímia és clarament francesa amb noms tan italians com Sestrières, Beaulard , Grand Puy, Prenchard o el deliciós Mollières...No sé si s'hi parla gaire la llengua de Molière. En canvi, a la vall d'Aosta, molta gent sap francès ja que el poble, de llengua materna arpitana, hi ha conservat tradicionalment el francès com a llengua de cultura. A les valls piemontes a la ratlla de França, la gent encara hi parla l'occità, en la seua variant vivaroalpina. Aquesta parla retira al català. Un català ple de ch. Lo chamin de la chabra...Si la macrotoponímia és francesa, la microtoponímia és provençal amb noms com Fenestrela, Fraisse, Vinhal, Gleisas. Per simplificar, diré que la gent viu en pobles amb noms francesos on els noms dels prats i dels camins provençalegen. Com més t'apropes a Torí, més el piemontès i l'italià normatiu suplanten la llengua de Frederic Mistral. Vaig voler visitar la Sacra di San Michele, una abadia romànica al cim del mont Pirchiriano. Vaig recordar la fórmula de Maurice Barrès. ' Il y a des lieux où souffle l'esprit. ' Efectivament, en aquesta església arrapada a la roca, condemnada a sentir tots els vents de la història, hom retroba l'atsmosfera inspirada del Mont Saint-Michel, de Sant Miquel de Cuixà o d'Orreaga (Roncesvalls). Malgrat les mesquineries de la vida, la tristor del present, hi toquem la noció de perfecció. En aquesta boscúria verdagueriana, davant de les tombes dels comtes de Savoia, amb els primers ravals de Torí als teus peus i la blavor dels llacs, sabem que hi tornarem.

E-notícies 11/08/2011

Quan arriba l'estiu, me n'aprofiti per llegir més. Com molta gent, suposi. Cada any, tinc una cita amb alguna novel·la de Balzac. Enguany, llegiré ' Une ténébreuse affaire. ' Si me'n vaig lluny de casa, sempre agafi una novel·la i algun totxo històric. Estic llegint el quart volum de la monumental història de la quarta república de Georgette Elgey. Una obra admirable per la varietat i la seguretat de la informació, la profunditat de les anàlisis i la vivor dels retrats. Trobi la historiadora massa favorable al general De Gaulle, però aquestes reserves no treuen res a la meua admiració.

En català, em permetré de recomanar-vos dos llibres. ' Els castellans ' Jordi Puntí i 'Tombes i Lletres'.

Jordi Puntí assoleix el meu ideal artístic. Tot agradant al públic, proposa, com Frank Sinatra, una obra amb una real qualitat artística. ' Els castellans ' es presenten com una sèrie de cròniques escrites per a la revista L'Avenç i reelaborades per a la publicació. Amb un humor permanent, una poesia discreta i una nostàlgia controlada, Puntí sap evocar la seua infantesa a Manlleu a la fi del franquisme. Hi retrobem els jocs brutals dels adolescents, la fascinació per la sexualitat encarnada per les boniques actrius del ' destape' i l'avorriment escolar. Un gran llibre...

'Tombes i Lletres' (editat per Sidillà) apareix com un homenatge als grans escriptors catalans desapareguts. La visita dels cementiris on reposen serveix de pretext a una evocació de llurs obres. Al mateix moment, aquestes cròniques podrien constituir el nucli d'un futur cànon de la literatura catalana actual. Vicenç Pagès recorda amb talent un passeig melangiós al cementiri vell de l'Escala. Maria Mercè Roca sap guiar-nos amb força al petit cementiri de Mercè Rodoreda i Antoni Puigverd analitza la grandesa de Pompeu Fabra tot explicant les vivències de la gent que es troba de camí. Xavier Cortadellas (un dels coodirnadors de l'obra) repassa amb una precisió empàtica la carrera de Rosa Leveroni.

Les fotos de Judit Pujadó i d'Eduard Punset complementen els relats, els milloren fins i tot en el cas dels pocs autors que palesen llur mediocritat en aquestes pàgines.

En castellà, us recomanaré la lectura de ' En la ciudad sumergida ' de José Carlos Llop. M'ha agradat aquest assaig, diccionari sentimental d'una Palma que ja no existeix i que potser ni ha existit mai...

 E-notícies, 7/08/2011

No crec que a Espanya s hagi parlat molt de l'afer Dominici. A l'agost del 1952, Gaston Dominici, un vell pagès provençal digne dels millors drames rurals, va ser acusat d´haver assassinat, vora la seua proprietat, un matrimoni anglès i la seua filla de dotze anys. Aquest drama, amb personatges pintorescos ambientat en un paisatge salvatge a la vall del riu Durença , va desvetllar moltes passions a França i a Anglaterra. No sé quants llibres es van publicar sobre el tema. Generalment són especulacions delirants tret de cinc estudis seriosos, però conec una pel·lícula, un telefilm i una obra teatral. L'affaire Dominici estrenada el 1972 de Claude-Bernard Aubert amb Jean Gabin; L'affaire Dominici rodada el 2003 de Pierre Boutron amb l'histriònic Michel Serrault i Michel Blanc excel·lent en el paper del comissari Sébeille; Dominici, un procès impitoyable una obra teatral de Marc Fayet posada en escena per Robert Hossein el 2010. A la fi de les representacions, el públic podia pronunciar-se sobre la culpabilitat tan discutida de Gaston Dominici com els jurats de Dinha. El mateix Orson Welles s'hi va interessar i va realitzar un documental per a la televisió. Inacabat, malauradament. Han retrobat la totalitat de les imatges i Christophe Cognet ha reconstituït l'obra d'una manera plausible. Jean Giono, un dels millors novel·listes francesos, va seguir tots els debats del judici i va escriure Notes sur l'affaire Dominici. En llegir les seues obress a la presó, el vell Gaston va dictaminar “ Aquest home no ha entès res sobre la Provença.” Sovint, els vells pagesos en saben més sobre un país que els més dotats dels escriptors.

De retorn de Briançon, vaig voler passar per Lurs. Han transformat La Grande Terre, el mas dels Dominici, afegint-hi una dependència. Gràcies a les fotografies antigues que figuren a L'affaire Dominici, un matin d'été à Lurs de Jean Laborde —possiblement la millor monografia sobre aquest drama (l'han traduït a l'anglès)— vaig reconèixer les dues xemeneies, el teulat. Al lloc del triple assassinat, a sota de la vella via del ferrocarril, corren els cotxes de l'autopista del sud sense sospitar res. En un caminoi que s'acaba en un bardissar la pietat popular va edificar un monument primitiu a la memòria de la petita Elizabeth Drummont. Fa seixanta anys que els turistes hi deixen joguines. Amb els anys, les pluges, els hiverns inclements, els joguets arruïnats creen un malestar i una tristor incontrolable. Ja no queda res d'aquesta pobra gent assassinada en una nit d´estiu quan totes les sentors de la Provença competeixen amb el Paradís.

E-notícies,  4/08/2011

foto de El Punt

Recordarem els darrers mesos com un període terrible per la cultura catalana. Després de la defunció de Lluís Marquet, Vicent Iborra, Joan Solà i Jordi Barre, l'Elisa Revilla tenia cita al mercat de Samarcanda. Barcelonina establerta a Catalunya Nord des del 1974 (va viure a Pollestres abans d'instal·lar-se a Perpinyà) Elisa era una dona compromesa en la defensa del seu país. Si bé molta gent parla català a Catalunya Nord, poca gent sap escriure'l. Les classes d'adults organitzades per Òmnium Cultural, on Elisa tenia un càrrec important, són vitals per la consolidació i la dignificació de la llengua catalana al nord de l'Albera, Durant quinze anys, Elisa Revilla fou secretària general de la Bressola, xarxa d'escoles on s'educa la mainada en català. Dibuixant de còmic, és l'autora del logotip de la Bressola.

El setembre del 1991, Elisa va fundar el col·legi del comte Guiffre perquè va entendre abans de tothom la importància de crear un institut per prolongar la feina admirable de les escoles Arrels i la Bressola al cicle elemental. Amb la tossuderia dels exploradors d'antany, la inconsciència meravellosa dels precursors, l'Elisa va fundar un col·legi a Perpinyà on tot l'ensenyament s'imparteix en llengua nostra. Ara que ens ha deixat, el seu marit Mario, llur fill Christian i tots els seus amics mirarem de mostrar-nos dignes del seu heretatge més enllà de la nostra pena.

E notícies, 3/08/2011  

Arran de la tragèdia d'Oslo, esperi que més gent acabarà entenent que l'home no és bo. Els romans ja ho sabien. Plaut ho va consignar ' Homo homini lupus est ' i Thomas Hobbes va popularitzar aquesta fórmula.

He llegit a la premsa que l'actual legislació noruega ha previst vint anys de presó com a càstig màxim. Per caritat, val més no dividir el nombre de víctimes pel nombre d'anys...Davant d'aquest escàndol, les autoritats noruegues, segons el que tinc entès, han pensat acusar el terrorista de crim contra la humanitat ja que la condemna prevista per aquest crim és molt molt més llarga. Si segueixen aquesta idea, hauran de distingir entre les víctimes noruegues d'origen escandinau i les altres ' extra-comunitàries ' que diuen a Itàlia.

Aquesta comptabilitat macabra no em sembla gaire democràtica. Els noruecs no poden endurir la llei en contra d' Anders Behring Breivik sinó caurien en la retroactivitat de la llei com en les pitjors dictadures. La tragèdia d'Oslo ens ha de recordar que un règim democràtic es troba quasi sense armes davant de crims com aquest...Recordi com el 1981 Robert Badinter, pare de l'abolició de la pena de mort a França i ministre de la justícia de François Mitterrand, ens havia venut la seua moto. La cadena perpètua substituiria la pena de mort, indigna de la civilització. Molt bé! A França, alliberen els pitjors assassins al cap de vint-i-cinc anys perquè els nostres democrates no volen admetre aquesta senzilla evidència. Es pensen que, amb bons psicòlegs i tractaments adequats, podran ajudar els assassins a trobar un lloc en la societat. Creuen que, millorant les condicions materials de la societat, l'home és perfectible. Qui no té ganes d'adoptar totes aquestes teories generoses? Malauradament, l'home és dolent. Ho vulguin o no, corren assassins i monstres irrecuperables...

http://www.youtube.com/watch?v=qJlDcDrwD8M