http://www.365d365e.com/entrevistes/?p=3322
Entrevista publicada a 365d365
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez
Coberts, plats i converses de sobretaula ofeguen els primers instants de l’entrevista. L’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Daniel Bezsonoff ha baixat a Barcelona per presentar el seu nou llibre, La melancolia dels oficials, una magnífica història d’espionatge ambientada en la guerra d’Algèria, que es publica aquest dijous. Fa els últims glops a una copeta de licor d’herbes i m’ensenya el full de promoció: ha començat amb una primera entrevista de bon matí i no terminarà fins el vespre. Diu que és cansat però que li agrada. “Baixar a Barcelona és molt agradable però m’agradaria que fos més petita. Aquesta nit, per tornar a Perpinyà, hauré d’agafar la Ronda del Litoral i això és molt pesat. A Girona amb dos minuts ja has sortit de la ciutat, i a Perpinyà igual. Marxar de Barcelona és com un esport on guanya qui més vegades canvia de carril”.
Quan eres petit, què volies ser de gran?
Fins el deu anys vaig voler ser militar de carrera.
Seguint la tradició familiar.
Efectivament, perquè el pare és metge coronel. Però entre els metges militars, si més no a França, hi ha dues tendències, els que són més metges i els que són més militars, i el meu pare era més metge que no pas militar. En canvi jo volia ser militar, m’agradava. Vaig ser educat en casernes i quan ets petit aquest món et resulta fascinant! Recordo les tropes de muntanya baixant pels turons la nit de Nadal, tots vestits de blanc i amb torxes a la mà. Era al·lucinant. Però a partir dels deu anys vaig canviar d’idea derivant cap a un ofici més il·lustrat com el d’arqueòleg. Sempre m’han interessat molt els asteques, els maies i tots els mons perduts.
I la literatura, quan va aparèixer?
Més tard. El primer text que recordo, escrit en francès, es deia “El vigilant de piscina que no sap nadar”. El meu antic mestre d’escola ens demanava cada setmana que escrivíssim un text de temàtica lliure. Podíem fer el que volguéssim. Un dia vaig optar per explicar aquesta història del vigilant que ens obligava a nadar. Cansat, al final del conte l’agafava i el fotia al fons de la piscina i el negava. Sent escriptor he aconseguit ser una mica tot el que volia ser de petit, perquè escric novel·les que parlen de militars i mons perduts. Sense anar gaire lluny, el meu nou llibre, La melancolia del oficials, és una mena d’exercici arqueològic de l’Algèria francesa.
A casa, parlàveu el català?
Fa quaranta anys al Rosselló la població era totalment catalana però el contacte amb la seva cultura era inexistent. Quan vaig néixer el meu pare era a la guerra d’Algèria, així que jo em vaig criar amb la meva mare a casa dels avis. En aquella època jo sentia el català vora meu a tot arreu, però en canvi a mi em parlaven en francès. A casa meva Ramon Llull era totalment desconegut i el mateix passava amb Pompeu Fabra, Mossèn Cinto o Pau Casals. Parlàvem català d’esma i els avis l’únic que sabien eren els proverbis o cançons populars com “El rossinyol” o “Baixant de la Font del Gat”. No va ser fins que vaig tenir vint anys que vaig saber qui era Joan Manuel Serrat. Lluís Llach em sonava, però molt vagament, i el mateix amb Raimon. Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Quico Pi de la Serra per mi eren desconeguts totals. Érem com una colònia que havia conservat l’idioma però que no tenia cap mena de contacte amb la metròpolis. Hi ha una frase de fa uns anys que em va impactar molt. Em van demanar que m’adherís a un manifest per protestar contra la desaparició del català a l’estat francès, i allà es deia que no es volia que la frontera lingüística coincidís amb la frontera política. Catalunya existeix al nostre cap i la portem al cor, però aviat només serà una realitat que més o menys aira de Portbou a Ulldecona. Els Països Catalans existeixen però no existeixen. Són com Déu.
Hi has de creure?
Exacte. Segurament dijous quan es publiqui la meva nova novel·la, si vas al Corte Inglés de la ciutat de València la trobaràs a la secció de llibres en valencià. Una de les vegades que més m’he emocionat va ser en veure els meu llibres a un llibreria de Sueca. Per tant el país i la seva realitat cultural existeixen, però és un país incomplet, invertebrat.
I a Perpinyà, si anem trobarem els teus llibres?
Sí però només a un parell de llibreries, la Llibreria Catalana i la Torcatis. A la Catalunya Nord els escriptors en català no existim. Em coneixeu més aquí que no pas a Perpinyà. Cada vegada que vinc a Barcelona em saluda algun lector, fa goig. A Perpinyà ningú no em fot putu cas. Aquesta és la realitat, allà ningú no em coneix.
Al Principat s’et coneix pel teu valor literari o com un símbol identitari?
Una cosa va amb l’altra i no em molesta. Però en tot cas, si se’m coneix és pel meu físic. No em puc amagar (riu).
Quan vas començar a escriure en català?
Als vint anys vaig baixar a Girona i em va encantar. Vaig trobar que era una Catalunya Nord millorada (riu). Arrel d’això em va saber greu veure que era totalment capaç d’escriure en castellà però no en català. És el que, més o menys, també li va passar a Pompeu Fabra quan va voler escriure una carta als seus cosins. La va començar escrivint: “queridos primos”. Ràpidament es va adonar que no entenia per què els havia d’escriure en espanyol si sempre els havia parlat en català. Ja vaig sentir tres quarts del mateix. Era capaç de comentar un sonet de Garcilaso de la Vega però no podia escriure una carta en català. Va ser aleshores que vaig decidir estudiar català i ho vaig fer amb un llibre que es deia El catalán sin esfuerzos. Recordo que a la portada també hi deia: “el mero hecho de abrir este libro supone unas grandes ganas de aprender el catalán”. Un llibre escrit per Joan Dorandeu a qui s’hauria de jutjar, perquè com vols aprendre el català sense esforçar-te? I els pronoms febles, el ser i estar, el llur… Home! (riu). Un altre dels primers llibres en català que em vaig comprar va ser Els verbs catalans conjugats de Xuriguera.
Un dels grans best-sellers del món editorial català!
I tant! Posteriorment, el primer llibre en català que vaig llegir va ser La nació catalana de Prat de la Riba. No està gens malament per començar (riu). I la primera novel·la va ser La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Em va costar molt.
Per què?
Perquè estava plena de paraules barcelonines que desconeixia.
Com amant de la literatura què prefereixes la lectura o l’escriptura?
L’escriptura de totes totes. És molt més agradable. Quan escrius i et surt bé, juntament amb la primera fiblada d’amor, és la millor sensació que hi ha al món. És molt agradable. Amb la lectura passa que és molt difícil tornar a sentir l’entusiasme adolescent davant d’una obra. Enguany he llegit Els castellans de Jordi Puntí i sí que he sentit aquesta excitació, però hi ha llibres que et cauen de les mans.
Escriure en una llengua que no et van ensenyar a l’escola, t’obliga a ser millor escriptor?
Jo tinc la sort o la dissort de ser de la Catalunya Nord on parlem un empordanès arcaic amb paraules franceses i occitanes, per tant la mateixa llengua em dóna una originalitat. Una eina fabulosa que segurament encara no he explotat prou. Arreu de Catalunya es fan servir expressions delicioses, però com les nostres vénen de més lluny ningú no les coneix. Per exemple, nosaltres diem: “aquesta noia és tan estúpida que li faries creu que la Mare de Déu se diu Joana”, i això no ho dieu pas aquí!
El català està massa centralitzat?
Sent Barcelona la capital, és normal. A França passa el mateix amb París i el mateix amb la resta de grans capitals.
El nord no és pas tan lluny, oi?
A dues hores en cotxe des de Barcelona respectant la velocitat màxima i a quaranta minuts des de Girona. És molt a prop. Passa que tenim la frontera mental. Cal tendir més ponts. Cal crear amistats, relacions amoroses, culturals…
Actualment, quina és la situació del català a la Catalunya Nord?
Podria contestar aquesta pregunta amb un vers de Víctor Balaguer citat per Frederic Mistral en un poema titulat “La comtessa” i que diu així: “morta diuen que és, mes jo la crec viva”. Després de vint-i-cinc anys dient que el català és mort al Rosselló ara ja només dic que és agonitzant. Està molt malament però hi ha, encara que pocs, moments satisfactoris.
I girant la truita, els teus llibres s’han traduït al francès?
Només un, La guerra dels cornuts. Però no és culpa meva. Ja m’agradaria ser traduït a cinquanta llengües diferents. Però com he comentat, allà escriptors com Joan-Lluís Lluís o jo mateix no existim. Com a màxim a la Catalunya Nord tindrem uns tres-cents o quatre-cents lectors però aquí s’ha acabat el bròquil. I si no és que hem guanyat algun premi important, no sortim mai als diaris. En canvi si ets un escriptor del Rosselló en llengua francesa i escrius sobre cargols et dedicaran deu pàgines.
Sabedor de la política lingüística del govern francès, què opines de la sentència de TSJC en contra de la llei d’immersió lingüística?
M’encanta perquè ens recorda la realitat. Vénen a dir que això, Catalunya, és Espanya i que si el que es vol és un estat independent s’ha de canviar el xip i votar d’una altra manera. Em fa la sensació que us heu arribat a creure que Catalunya ja és independent, però us equivoqueu. Catalunya podria ser un estat sobirà però continua sent una simple autonomia espanyola. Potser això ens hauria de fer reaccionar definitivament d’una vegada.
Sempre has dit que escrius perquè no ets feliç.
Tothom és infeliç. Recentment un amic de joventut va venir a casa meva. Al marxar la meva mare es va compadir d’ell perquè deia que havia fracassat a la vida. Estava equivocada, el meu amic no havia fracassat, a la vida hem fracassat tots. Quants somnis de joventut s’han perdut pel camí? La felicitat és un luxe.
“Els bons autors et deprimeixen i els dolents t’ensenyen el que no s’ha de fer”
Has tastat la felicitat, encara que només hagi estat per un instant?
Sí, de tant en tant, però no deixa de ser una visió. Epicur deia que la felicitat és l’absència de desgràcies: no tenir problemes de diners, que ningú que estimis es faci mal, no enyorar a ningú… És cert, això és la felicitat. Amb tot, jo em conformo amb estar content, que ja està prou bé. I si parlem de felicitat com escriptor, quan llegeixes Tolstoi el millor que pots fer és no dedicar-te a la literatura, anar a la platja i gaudir de la vida. Però quan llegeixes d’altres “de cuyo nombre no quiero acordarme” , endavant amb l’escriptura perquè segur que ho faràs millor. Els bons autors et deprimeixen i els dolents t’ensenyen el que no s’ha de fer. N’hi ha, i en català en tenim uns quants, que són uns autèntics sapastres, lamentables.
També tindrem de bons!
Evidentment. M’agrada molt Vicenç Pagès Jordà.
Els jugadors de whist és superba.
Coincideixo amb tu. No sóc gaire original però també m’agrada molt Albert Sánchez Piñol. I Jordi Puntí. Com ja he dit, Els castellans m’ha enlluernat. Fins i tot m’ha provocat una punta d’enveja. Tampoc voldria oblidar-me de Joan Garí, per mi el millor dietarista en català actualment.
Ja fa uns anys passes per un moment d’incontinència creativa.
La paraula incontinència és molt lletja. Si fóssim al segle XIX ja t’hagués reptat en duel o ordenat apallissar (riu).
Aleshores diré que passes per una etapa molt productiva.
M’agrada més però no hi estic d’acord. Vivim en l’era de l’avorriment, l’època de la gent que no té talent ni res a dir i que fa un llibre cada vint anys. Però un escriptor ha d’escriure i publicar llibres. Balzac escrivia tres o quatre cada any. I Alexandre Dumas va escriure el mateix any Els tres mosqueters, El comte de Montecristo, Vint anys després i La reina Margot. Ara som uns ganduls. A més, a Barcelona teniu moltes distraccions: platja, muntanya, cinemes… Al meu poble no hi ha res, tres gossos i quatre gats.
Ja que toquem el tema dels gats, al teu li parles en francès, oi?
Exacte (riu). Ningú no és perfecte. Però què és millor, que jo escrigui en català i li parli en francès al meu gat o que li parli en català al meu gat i jo escrigui en francès? Conec un vell que viu a un poble perdut a la muntanya, a la Cerdanya, que parla un català meravellós amb tothom, tret del seu gos a qui parla en francès. Un dia li vaig preguntar per què li parlava en francès al gos i em va contestar que el gos no comprenia el català. En canvi el meu oncle tenia un gos i una dia vaig fer amb ell un experiment. Li vaig dir: “donne-moi ta patte”, “dame la pata” i “dóna’m la pota”, només va entendre el català, la “patte” i la “pata” no sabia què significaven (riu).
Com és l’instant inicial en què comences a escriure una novel·la?
Com el primer glop d’una cervesa. Les formigues se’t pugen al cap i experimentes un breu instant d’embriaguesa. Tens la primera frase i la resta es va desfent com un cabdell de llana fins arribar a l’última paraula.
La vida és més bonica amb literatura?
Jo crec que sí. Podríem viure sense escoltar el cant dels rossinyols però la vida no seria tan bonica. Amb la literatura el mateix, no serveix per res però embelleix la nostra existència.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez
Comentaris/ коментарии