VEF Blog

Entrevista amb Ernest Alòs 9/09/2011

El Periódico de Catalunya, 9/09/2011 

El comandant Valls, un oficial colonial rossellonès, massacra guerrillers algerians encara que l'incomoden les tortures, conspira amb traficants d'armes a la multinacional Tànger, espia amb poca habilitat a París, confia en el general De Gaulle i en el patriotisme republicà dels algerians i recorda el seu pas per Saigon i l'assassinat de la seva amant Assià. És una vegada més el món de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). L'escriptor rossellonès recupera en una breu novel·la, La melancolia dels oficials, (Empúries), tots els elements del seu univers: les guerres colonials, la douce France, la música i els objectes retro... «Escric novel·les franceses en llengua catalana», confessa. El seu últim llibre ve de La presonera d'Alger (2002) i pot conduir, avisa, almenys a tres més: una aventura de Valls al Saigon del 1974, una història amb un pied noir català a l'OAS i una expedició a la guerra civil espanyola.

Bezsonoff ha tornat a la novel·la després de tres nostàlgics llibres de memòries (Els taxistes del tsar, Una educació sentimental i Un país de butxaca), en els quals explica els seus orígens russos, la complicada condició de nord-català i la seva formació com a ciutadà francès. «Han agradat perquè la gent és xafardera. En les novel·les també es tracta sempre d'aquest món, però utilitzo el context bèl·lic perquè és una matèria increïble per a un novel·lista. Passen coses enmig de la tragèdia. En canvi la gent feliç és avorrida, i la felicitat no és fotogènica», explica Bezsonoff, fill i nét de militars. En aquest cas, però, a més a més d'explicar el seu món vol «que el lector aprengui coses, explicar-li de manera amena i en tota la seva complexitat una guerra que era colonial i civil, fent que tant l'Exèrcit francès com els independentistes surtin malparats».

Tant en els llibres de ficció com de no-ficció, Bezsonoff procura quedar-se per sota de les 200 pàgines, encara que les novel·les semblin reclamar una mica més de carn narrativa. «Elimino, elimino, i queda això perquè sóc exigent amb mi mateix. Quan em poso massa sentimental, tallo», sosté.

UN NOSTÀLGIC DEL PASSAT / Encara que si alguna cosa és aquest frustradíssim professor de literatura francesa en un lycée de Perpinyà amb cos d'exjugador de rugbi amateur és sentimental. «Sóc un gran nostàlgic del passat. M'agrada la bona vida i m'agradaria que el món conservés la seva bellesa i no es tornés tan lleig. Sóc un conservador, vaja, totalment. El que escric és un museu, en què intento que la gent s'ho passi bé». Potser actualment ja només és possible escriure en català a la Catalunya Nord sent conservador i nostàlgic. «Evidentment, el meu català és la llengua dels avis. Encara que allà quan ho llegeixen em diguin que espanyolejo un munt. La meva àvia no entendria res si li diguessin '¿Vol que li arregli l'habitació?' en lloc de '¿Voleu que us arrangi la cambra?'».