Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Retrat de descolonització
Albert Ventura, El singular digital, 14/11/2011
Quan el Daniel Valls, tinent de l'exèrcit francès, enceta el llibre, ens diu que fins l'any 1959 va admirar el general De Gaulle, però d'aleshores ençà l'odia, tant que el mataria ell mateix —llàstima que ja és mort. “Tot va començar al país de les segues”, en algun indret més o menys recòndit d'Algèria, on hi és destinat el 1957.
Sense cap mena de dubte, Joan Daniel Bezsonoff ens dibuixa a La melancolia dels oficials una reflexió —sobretot pel que fa a la dimensió humana del conflicte— de la guerra, del sentit de la mort en combat per un objectiu concret que, en aquest cas, s'acaba embolicant. És una narració que capgira el punt de perspectiva que d'entrada pensaríem (o podríem pensar): ens parla des del bàndol colonialista. Des d'aquesta visió marcial, hi haurà de tot. Victòria. Derrota. On tot i res s'hi val.
Algèria, tanmateix, només és un pretext que explica molt, i també diu molt sobre el valor de la paraula guerra. D'una guerra concreta, certament, però que acaba transcendint a l'universal com tots els conflictes armats de la (nefasta) història bèl·lica de la humanitat. De fet, la literatura catalana anteriorment ja ens ha parlat de les idees anticolonialistes magrebines amb Quatre gotes de sang. Dietari d'un català al Marroc (pròleg i edició de Montserrat Corretger, Reus, 2003). En aquella ocasió els catalans feien costat als rifenys que volen la independència; a La melancolia dels oficials que ens presenta el rossellonès Bezsonoff l'angle és totalment contrari i, consegüentment, les situacions que s'hi relacionen també són extremadament diverses.
Amb La melancolia […] coneixerem una Algèria que va ser colonitzada per França el 1875 i va començar a enviar-hi diversos colons. Tanmateix, una gran part d'aquests colons no eren francesos, sinó castellans, catalans o italians. Aquesta barreja d'elements propicia, tal com descriu Bezsonoff, una ciutat cosmopolita, francesa amb aires de mediterrània però alhora amb carrers foscos, dignes d'un adéu forçat al ritme d'un blues que ja se sent llunyà. Aquesta petjada francesa sobre la societat algeriana és la que es veu als darrers anys del domini francès sobre Algèria, potser més conscient i viva que mai. El problema, però, és que la França imperial cada vegada se sap més vençuda: el Magreb és una de les darreres àrees d'influència de la República després de la pèrdua d'Indoxina —que, al seu torn, va acabar explotant en una guerra amb els nord-americans— i els darrers cops de cua de l'Estat només fan palesa aquesta debilitat.
Escrita en primera persona amb la veu del tinent Valls —que tant pel parlar com pel que ens diu sabem que és rossellonès i no ha abandonat mai la llengua pròpia—, tenim al davant una història bèl·lica, però que deriva, també, en operacions d'espionatge a diversos llocs, tant magribins com europeus i que acaben entroncant-se, inevitablement, amb la política de l'època. Aquesta darrera obra de Bezsonoff té una lectura amena, sota la qual s'hi amaga sarcasme, dolor i melangia. Aquest sentiments, tot i ser personals, no es circumscriuen exclusivament al tinent Valls o als seus camarades: són per a tot un cos sencer, els militars de la vella guàrdia. Se senten traïts per De Gaulle, però també es troben afectats per no saber acceptar un futur que es veu, tàcitament, quasi acomplert. Gràcies al seu sacrifici personal dels militars —i ben sovint, força alt—, Algèria és un altre Departament. Quan els militars noten que el món pel qual han treballat s'esvaeix, saben que algú els ha fet el llit i la melancolia per un passat gloriós explota: ni tan sols la brutalitat i l'efectivitat militar són unes eines vàlides per dir al món que Algèria és francesa.