VEF Blog

 

Els candidats de la prova de català del batxillerat francès han comentat  ' El llatí ' un text de la meua Educació francesa, publicada a l'Avenç. Ara sí que  sóc vell

E-notícies, 18/036/2012

 

 

 

                                                                                                                        

 

 

  Xavier Rius, director de la nostra revista i president del meu fan club al Principat, m'ha dit sovint que els dies de la premsa en paper són comptats. Durant molts anys, m'he mostrat molt reticent davant de la premsa digital. Llegir un diari tot esmorzant amb un cafè negre i un parell de croissants, vora mar o al peu d'una muntanya, és un dels grans plaers de la vida. En arribar a una ciutat, m'agrada descobrir la premsa local malgrat moltes decepcions.

A França, tret d'uns quants títols com La voix du Nord i Le progrès de Lyon, la premsa regional palesa una mediocritat inquietant. La gent que ha tingut entre les mans Le Dauphiné libéré o l'infecte Indépendant de Perpinyà, ja m'entendrà.

Fins ara, l'oferta en llengua occitana apareixia molt reduïda. Si bé existeixen molts mensuals i la famosa Setmana, no es publicava cap quotidià en la llengua de Frederic Mistral. Gràcies a Internet i a la bona voluntat d'intel·lectuals i de periodistes occitans, podem llegir cada dia, des d'algunes setmanes, l'excel·lent Lo jornalet. Amb les informacions habituals com l'esport,el temps i l'actualitat cultural, el lector trobarà anàlisis molt interessants de la política francesa i sovint de la catalana. M'agraden especialment les cròniques del quilhanenc Terric Lausa, de Domergue Sumien i de Marçal Girbau sobre l'estandardització de l'occità.

Una persona que llegeix el català i que sap un poc de francès entendrà sense esforç l'occità meridional, és a dir els parlars provençals i llenguadocians. Les altres variants com el gascó poden semblar difícils al començament però, amb un esforç mínim i bona voluntat, ja hi arribem. Dedicaré una futura crònica a la lectura de l'occità amb alguns consells per als lectors interessants .

La història d'Occitània hauria d'obrir els ulls a les persones que encara creuen en el futur de la llengua catalana en un marc espanyol o francès. A hores d'ara em fa por que les llengües sense estat al darrere per recolzar-les siguin condemnades a la desaparició.

Fa seixanta anys, més de la tercera part dels ciutadans francesos parlaven una variant de la llengua d'oc. Ara, la nostra germana fa la viu viu, amb prou feines tolerada per una república sectària. Catalans, voleu que passi el mateix a casa vostra?

 http://www.jornalet.com/

                     —Eh toi, le barbu, qui as une gueule d'empeigne, je peux rentrer?

•  

  • Oui.

  • Malgré toutes les conneries que j'ai dites ?

  • Tu en as dit un paquet, mais on t'aimait bien quand même.

  • Je peux rentrer ?

  • Tout à fait Thierry.

   

 

 

   

Article publié à Cap Catalogne, 15/06/2012

 

Quand j'avais vingt ans, j'aurais donné cinq ans de ma vie pour chanter comme José Carreras. Maintenant, je ne donnerais pas cinq minutes même si mon admiration pour cet artiste n'a pas faibli.

José Carreras, né en 1946 à Barcelone, fut baptisé officiellement José car à l'époque les noms catalans n'avaient pas droit de cité. Dans sa volonté de combattre les séparatismes basque et catalan, le régime de Franco n'autorisait que les noms castillans. Jorge au lieu de Jordi, Jaime ou Santiago au lieu de Jaume, Andrés au lieu d'Andreu etc.

Il est devenu célèbre sous son nom castillan et un artiste ne change pas de nom aussi facilement. C'est comme une marque déposée. José ou Josep Carreras, très attaché à ses origines catalanes, se tient au courant des résultats du Barça quand il chante à l'autre bout du monde. A l'âge de six ans, le petit Pep accompagna ses parents au cinéma Gayarre voir Mario Lanza dans Le grand Caruso. La voix du ténor italo-américain impressionna tellement le gamin que, dès le lendemain, il chanta à sa famille tous les airs du film, avec une prédilection pour ' La donna è mobile ' de Rigoletto.

Six ans c'est un peu tôt pour rigoler, mais Lucciano Pavarroti et Plácido Domingo ressentirent la même fascination pour Mario Lanza. Je ne sais si vous vous rappelez la voix de Lanza. Allez sur Internet et écoutez-le dans ' Be my love ', ' Arrivederci Roma ' ou n'importe quel air d'opéra de Verdi ou Puccini. Comme le dit Robert Sarradé, un de mes amis compositeur de sardanes, ' ' il envoie...' Une autre rencontre. En 1962, Carreras entend Giuseppe Di Stefano dans Le bal masqué de Verdi. Dorénavant il collectionnera les disques du maestro. Josep Carreras excellera dans l'opéra vériste. Au delà de l'artiste, l'homme est admirable. Au faîte de sa gloire, en 1987, les médecins diagnostiquèrent une leucémie aiguë et lui donnèrent une chance sur dix de survivre. Formule compatissante pour lui signifier de mettre ses affaires en ordre et de se préparer à mourir avec dignité. Grâce à la chance, son art, sa volonté, son amour de la vie, Carreras a vaincu la maladie. Bien sûr sa voix s'en est trouvée affectée. Certains spécialistes aigris disent qu'il a l'a perdue. Moi, je me contenterais bien de ce qui lui reste...Carreras, qui a chanté sous la direction de Herbert von Karajan et s'est produit dans les plus grands théâtres du monde, n'a jamais oublié qu'il vient de Sants, village englouti par Barcelone au XIX siècle et que son père, professeur de la République révoqué par les autorités franquistes, dut contrôler la circulation aux carrefours durant des années. A travers sa renommée, Carreras, Catalan exemplaire, a toujours essayé de rendre à son pays ce que celui-ci lui a donné. Lui, le ténor mondialement connu, il a toujours voulu faire mieux connaître les œuvres des compositeurs catalans comme Frederic Monpou et le trésor de nos chansons traditionnelles. Du ' Cant dels ocells ' qu'aimait tant Pau Casals à ' Baixant de la font del gat ' en passant par 'Rosó.' Il a même enregistré en catalan un joli disque de chansons inédites. En vieillissant, Monsieur Carreras garde la beauté et l'allure de sa jeunesse avec l'élégance nostalgique d'un Vittorio de Sica dans Le général della Rovere.

El Temps, 12/06/2012 

 

 

Damià Bardera Poch

Fauna animal

Edicions El Cep i la Nansa

Vilanova i la Geltrú

                     

Quan tenia quinze anys, vaig sotmetre la meua literatura juvenil al meu professor de francès, Roland Baroni. Va acollir-la amb indulgència. Deu anys més tard, el primer any que ensenyava al liceu Lalande de Bourg-en-Bresse, el petit Nicolas em va portar un manuscrit i em vaig sentir molt vell. Des de llavors m'he anat acostumant. Sempre és delicat rebre a casa llibres de desconeguts que compten en tu per ajudar-los a fer-se un camí cap al Parnàs. Els autors, tant els vells com els veterans, tenen una susceptibilitat exagerada. Tantes hores dedicades a l'escritura ho justifiquen. Fauna animal de Damià Bardera Poch m'ha semblat un llibre interessant i asfixiant a l'encop. Les il·lustracions de Lluís Bosch Martí i Anna Blanch Oliveras, l'univers descrit en aquests contes és un camp de tortura rústic. Imagineu-vos la comtessa Bathory que faria un vermut amb la Caterina Albert. D'ençà que André Gide va decretar que no es fa bona literatura amb bons sentiments, molts aprenents d'escriptors s'han especialitzat en el sadisme post hiroshimíc, la descripció d'un món atroç pitjor que la mateixa realitat. Són gent que s'estima més Leopold von Sacher Masoch que la Mary Poppins. En aquests contes cruels, l'autor, amb un veritable estil, ens explica atrocitats amb la prolixitat d'un intel·lectual marxista. ' Quan era petit, el que m'agradava més era torturar animals, sobretot insectes. ' ( p.82) Comparats amb els seus, els pagesos de La terra d'Émile Zola apareixen com un floret de sants. Amb aquests personatges sàdics, estúpids, sòrdids, viciosos, la caritat i la bellesa no fan pas hores extraordinàries...

No us enganyeu. Aquest llibre apocalíptic és l'obra d'un autèntic escriptor. Els diferents narradors manifesten una obsessió pels rèptils. Quan Damià Bardera es cansa de tantes tortures animals, se les ha amb els mainatges petits amb un humor negre digne dels Jules Vallès de L'enfant quan conta l'assassinat lent d'una pallaga per son pare, professor de filosofia. ' ¿¡ Hijo de perra, por qué no le dejas jugar con el muñeco!? ' Per què aquesta mania tan contemporània de voludar-se dins del sòrdid, de rebolcar-se en la lletjor? A Verd paradís, Max Roqueta, sense dissimular res de la negror de l'existència del món i dels jocs horribles dels mainatges que s'acarnissen en un gripau, celebra la bellesa de la vida. Del gripau martiritzat diu, en una imatge única, ' amb els seus ulls s'hauria begut tota la pietat del món. ' Això mateix. Més enllà de la lletjor, cal saber mirar la vida amb ulls apol·linis. No diré més per no perjudicar aquest llibre que val la pena llegir . Maurice Chevalier cantava ' Si vous n'aimez pas, n'en dégoûtez pas les autres. ' Recordaré aquest consell abans de cloure aquesta ressenya.

Per a mi, no serveix de res insistir en les desgràcies del món, les dolences de la humanitat. Cal celebrar la vida. Malgrat tot. Malgrat tot allò que sabem...

E-notícies, 14/06/2012

 

 

 

 

 

 

Un dels plaers de la vida és passar uns quants dies , cada cop que puc, a casa dels meus amics a Solivella. Abans m'ho convidaven a l'octubre, però ara s'estimen que baixi a l'estiu perquè hi aixafava massa olives quan tenia la pretensió de voler collir-les. A Solivella, parlen un català exquisit ple de is. L'anomenat xipella. Allí, les mossis bonis tenen tetis grossis i mengen patatis. Aquest acudit tan subtil no és meu...

La població important més a prop de Solivella és Montblanc. L'estiu passat, hi vaig viure una estona divertida que us contaré. Pujava per un carrer costerut — el baluard de Santa Agna, potser— quan la camioneta d'un pagès davant meu va perdre una bona part de les seues caixes buides. Vaig passar entre les caixes exampades pel carrer i el vaig seguir. El senyor anava rabent i vaig haver d'accelerar donant cops de botzina. El pagès, pensant que li retreia la seua lentitud, feia gestos exasperats amb el braç. Per fi, vaig poder avançar-lo. Abaixant el vidre, vaig sentir una onada de rènecs. Tota una antologia de la grolleria nostrada.

Amb un to de comissari, li vaig dir ' Calli, collons! ' i el pagès, sorprès, em va escoltar. Quan va saber per què l'havia empaitat, es va tornar roig com una pebrina i es va excusar.

El meu avi Montalat, durant el seu servei militar, exasperat per un senyor que passava i tornava a passar pel corredor del tren li havia dit ' Si sabies com me fa cagar. ' L'home, amb un somriure i l'accent del Vallespir, li havia respost ' ja tenes rahú ' (la nostra manera de dir ' ja tens raó ' com ho podeu suposar. En francès ' tu as raison ', molt allunyat per tant de la nostra forma) Tenia un restaurant a Corte i, sentint compatriotes tan lluny de casa, els va convidar a menjar.

Conclusió? Mai no ens hem d'enervar. No sabemos con quien hablamos, que deien en una certa època. Per tant, senyor corrector, li prego que canviï el títol de l'article per ' vol fer el favor d'escoltar-me un segon, senyor, si's plau.

E-notícies,10/06/2012

 

 

 

 

 

 

Abans de matar un elefant, Sa Majestat Joan Carles de Borbó s’havia carregat un ós rus, amansit i llanut a l'octubre del 2006 a la regió de Vologda. Van diagnosticar que l’animal anava begut. En aquest país, fins i tot els óssos beuen massa. El més greu és que l’ós aquest es deia Mitrofan. Mitrofan  com el meu avi rus, Mitrofan Tikhonitx Bezsonov. Ara, el nom del meu avi és tan devaluat que el posen a animals.

 

Com més va, menys entenc  els caçaires. Si bé puc endevinar el plaer que tenen passejant per la natura, em sorprén que els pugui agradar matar, d’una manera deslleial, uns animals que no els han fet res. 

En Patrick, un amic meu francovietnamita, m’ha contat una anècdota deliciosa. Sa mare viu en un torre de Vung Tau, l’antic Cap Saint-Jacques, que malgrat les guerres i els anys continua sent la platja de Saigon.  Els micos de la selva fan ràtzies als horts de la ciutat i s’enduen les bananes en un amagatall on les deixen madurar. 

 

 Per evitar aquests robatoris, els veïns fan semblant de disparar amb un bastó. El primer cop, els micos van fugir. La segona vegada, van parar el cul donant-s’hi un copet molt significatiu.  Voleu una altra prova d’intel·ligència ? En unes províncies arraconades de la Índia, consideren els micos com a homes que, un bon dia, van decidir de callar per sempre. Potser tenen raó els nostres cosins .

E-notícies, 7/06/2012

 

 

Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster, 50 anys després

escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent

Edicions 3i4

València, 2012

 

 

 

 

 

 

                                                                                 foto de Joan Antoni Vicent, gentilesa dels autors

No sóc valencià i mai no ho seré malgrat els meus esforços. M'encanta la gent d'allà, la paella, els llibres que escriuen en el seu deliciós català tropical. Tant se val. Llegint Viatge pel meu país de Joan Garí, he descobert el gran secret. Daniel Cohn-Bendit anava equivocat quan proclamava el 1968 ' Nous sommes tous des juifs allemands. ' No senyor! Som tots valencians. La lectura del darrer llibre de Joan Garí m'ha convençut.

Cinquanta anys després del viatge de Joan Fuster pel País Valencià, Garí, fill espiritual del mestre de Sueca, ha decidit de seguir les seues petges. Aquest periple, lluny de ser un homenatge anodí i convencional, ha produït un llibre meravellós, un llibre ple de dolçor malgrat l'amargor davant dels estralls de la modernitat. He retrobat en les fotografies de Joan Antoni Vicent el gra, els matisos en la llum de les pel·lícules de la RKO al començament dels anys 1950. En lloc de Jane Russell que no en destruiria l'harmonia, apareixen mosses celestials, xiquetes que no són d'eix món. Mireu la pàgina 57 amb aquestes minyonetes eixides d'un conte de Gérard de Nerval. Tenen la bellesa fràgil d'un matí d'hivern a Briançon quan el sol recorda que la Provença no cau lluny.

Fins ara, Joan Garí ha conreat amb talent l'autoficció, la novel·la i la poesia. Amb aquest nou llibre, ha escrit una autèntica obra mestra, una joia de la prosa catalana digna de les millors pàgines de Josep Pla. La gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerço gaire compliments i coneix la meua lassitud arran tanta literatura mediocre.

Caldria disposar de l'espai d'una guia telefònica per cantar totes les fineses del llibre. M'encanten detalls com l'illa de Tabarca comparada amb un submarí abans que l'autor, com un pintor que retoca un quadre, opti finalment per una altra imatge.

' Llavors l'illa, més que un submarí, deu semblar un rai a mercé dels corrents, tan a prop i tan lluny d'una costa que continua la seua vida aqueferada, aliena a la més mínima possibilitat d'existència insular. ' ( pàgina 374)

Les evocacions de pobles i ciutats no són pas monografies fredes sinó pàgines amb carn i sang, pàgines plenes d'humanitat. ' És difícil, d'altra banda, escriure sobre el lloc on es viu —sobre el lloc on s'ha nascut. Fins i tot en el meu cas, puix que sóc un desertor de la mar (visc gran part de l'any a Vilafranca, en un extrem de la comarca dels Ports, a més de mil metres en direcció al cel) ' (pàgina 124)

M'agrada que, amb Joan Garí, la gent qualsevol tingui la mateixa categoria que els grans escriptors que esmenta com Azorín, Miguel Hernández i Ausiàs Marc ' el gran poeta nacional dels valencians que els valencians no llegeixen. ' ( pàgina 45)

El llibre oscil·la entre l'alegria i la melangia, com en la vida mateixa. Aguantem i riem malgrat tot allò que sabem.

Més enllà de l'admiració amb un bri d'enveja, només puc aplaudir i córrer pels bulevards de Perpinyà, les avingudes de Barcelona i els camins d'Internet cridant als coneguts. ' Has llegit en Garí? '

Llista dels llibres que recordi haver llegit el 1982, 1983, 1984 quan

era estudiant a la Khâgne de Niça

 

Literatura grega

El banquet Plató Un llibre asolellat que tots els europeus haurien de llegir on l'amistat i la gastronomia ens ajuden a pujar pels senderols del pensament

La política Aristòtil Voleu que us sigui franc ? No en recordi quasi res, però en el seu moment no m'havia desagradat.

Literatura llatina

El Satiricó Petroni

Un llibre molt bo, però que cal llegir en llatí. L'autor tenia el do de la creació verbal i el traductor hauria d'igualar amb Rabelais, Quevedo o Céline per restituir-ne la força.

L'art d'estimar d'Ovidi

clafert de petits consells excel·lents per al jovent

Literatura de llengua alemanya

Die Geburt der Tragödie aus dem Geste der Musik Fiedrich Nietzche

En aquell temps, no em va agradar, però el meu antivillanisme primari potser em va prohibir veure'n totes les qualitats

Holzwege Martin Heidegger

Mai una obra no em va impressionar tant intel·lectualment. Aquest és un pensament mineral, sòlid, com un concert de Bach.

Res de nou al front de l'oest Eric Maria Remarque

Un llibre sobrevalorat, inferior a La peur de Gabriel Chevallier. L'escena on els soldats xerren defecant m'havia interessat.

Literatura de llengua anglesa

Hamlet Shakespeare Will is the best one.

El gran Gatsby Fitzgerald

Una novel·la emocionant, bella i trista com una tardor sense amor

Lolita Vladimir Nabokov

Molt sobrevalorada, inferior a la pel·lícula de Kubrick. L'obra preferida dels crítics i dels professors de literatura.

Sophie's choice de Sophie Styron

Una obra massa llarga amb unes quantes escenes molt fortes

Ernest Hemingway

Adéu a les armes

Per qui toquen les campanes?

M'agradava la melangia de l'americà i dels seus herois sentimentals, que miraven inúltiment de ser feliços malgrat la guerra.

Errol Flynn

My wicked ways

Una obra mestra en el subgènere de les memòries d'artistes. Flynn era un pervertit molt simpàtic.

Graham Greene

Rocs de Brighton

L'americà tranquil

Un gran escriptor. El rei de la novel·la negra catòlica.

Literatura catalana

Cròniques Ramon Muntaner

Un clàssic accesible amb una llengua deliciosa on retrobi algunes formes conservades al Rosselló com ' cúller ' i ' recúller.'

La nacionalitat catalana Enric Prat de la Riba Una obra indispensable per conèixer l'ideari d'un dels homes més importants en la història del nostre país.

La plaça del diamant Mercè Rodoreda

Quin llibre! Cada frase és a la seua plaça, com un diamant.

 

 

Bearn Llorenç Villalonga

Una gran novel·la.Pobre don Llorenç ! Tant que li hauria agradat ser francès !

El dia que va morir Marylin Terenci Moix La vaig llegir amb interès, però, tret d'unes quantes escenes, no en recordi res. Mal senyal.

Història de la literatura catalana Josep Vallverdú un bon resum

El que s'ha de saber de la llengua catalana Joan Coromines un compendi excel·lent

Literatura de llengua castellana

XVI

Poemas Garcilaso de la Vega

Hauria pogut ésser el primer romàntic, però no va néixer a la bona època

El lazarillo de Tormes

Davant tanta perfecció formal, com és possible que uns fanàtics hi vegin una traducció d'una obra catalana perduda ? Siguin seriosos, cavallers.

XVII

Miguel de Cervantes

Don Quixot

Massa llarg, evidentment, però una de les majors creacions del geni humà. Una obra profundament humana.

Las novelas ejemplares

una bona iniciació a la llengua cervantina abans d'escalar el Quixot.

La vida es sueño Pedro Calderón de la Barca

Quin castellà més bonic escrivien al segle d'or! Una obra profunda, inoblidable.

XIX

Artículos de costumbres Mariano José de Larra

M'agrada aquest humor desesperat, aquesta petita música tan trista.

Don Juan Tenorio José Zorrilla y del Moral

Uns quants versos encara canten harmoniosament, però aquest don Juan romàntic és un cretí.

El sombrero de tres picos Pedro Antonio de Alarcón

Un conte agradable on, segons el professor Alain Marty, cap tota el caticisme.

Los pazos de Ulloa Emilia Pardo Bazán

La mateixa atmosfera que a les primeres obres de Hitchcock.

La Regenta Clarín

Su único hijo Clarín

Si Clarín hagués nascut francès, anglès o alemany, el considerarien com un dels majors novel·listes europeus. Malauradament era espanyol.

Tristana Benito Pérez Galdós

idem

XX

Sangre y arena Vicente Blasco Ibáñez

Una novel·la popular, ben feta.

Niebla Miguel de Unamuno

Una obra molt intel·ligent, massa potser.

Huasipungo Jorge Icaza

Una evocació desesperada d'un món sòrdid amb per única esperança la revolució. Ai ! ¡ Caramba !

Cien años de soledad Gabriel García Márquez

L'epopeia de la nostra època. El vaig llegir tres vegades, però fa trenta anys que no l'he obert. Mal senyal.

El señor presidente Miguel Angel Asturias

Una novel·la ben feta, però et sembla que ja l'has llegit cinquanta vegades.

El siglo de las luces Alejo Carpentier

La vaig llegir, això sí. És l'única cosa que ara en puc dir.

Doña Rosita o lenguaje de las flores Federico García Lorca

El poeta ens enlluerna a cada frase com un il·lusionista

Fernando Díaz Plaja

El francés y los siete pecados capitales

El español y los siete pecados capitales

Unes monografies, plenes d'humor, on la cultura és discreta i eficaç.

Ficciones Jorge Luis Borges

Ja n'he parlat en el llibre. Sigueu més atents.

Señas de identidad Juan Goytisolo

Una novel·la confusa com tants llibres d'aquell temps amb una evocació punyent de la Catalunya franquista.

Réquiem por un campesino español Ramón J. Sender

Una tragèdia rural molt espanyola.

La colmena Camilo José Cela

Un calidoscopi inoblidable de la vida madrilenya on riem molt per tal de no plorar

El camino Miguel Delibes

Las ratas Miguel Delibes

Recordi que don Miguel escriu en un castellà meravellós. Quan sigui ric, llegiré tots els seus llibres.

Ana María Matute

Primera memoria

Una descripció poètica d'una Mallorca antidiluviana.

Los niños tontos

Recordi una atmosfera inquietant sota un sol inclement.

Literatura de llengua francesa

XVI

Les Essais Montaigne

Gràcies senyor Alonso. Gràcies a vostè, Montaigne m'està agradant.

XVII

Le discours de la méthode René Descartes

Un llibre tan intel·ligent com Heidegger, escrit en el francès del segle XVII d'una elegància encara un xic salvatge

Roman comique Paul Scarron

Un fart de riure.

XVIII

Le paysan parvenu Marivaux

Quin francès més bo! Cada frase és perfumada i planxada com el mocador d'una núvia .

Manon Lescaut l'abbé Prévost

Una de les primeres novel·les modernes. Pobre des Grieux !

Jean-Jacques Rousseau

Les confessions

Les rêveries d'un promeneur solitaire

Rousseau, quan vol, és un dels millors prosistes francesos.

Le neveu de Rameau Denis Diderot

Molt sobrevalorat malgrat uns passatges plaents.

Le mariage de Figaro Beaumarchais

Una guia per entendre la revolució.

XIX

Honoré de Balzac

Les chouans

Molt avorrit.

Béatrix

Potser, la pitjor novel·la d'aquest geni.

La cousine Bette

Armance Stendhal

L'he llegida quatre o cinc vegades amb el mateix plaer.

Adolphe Benjamin Constant

Un clàssic que cal llegir.

Prosper Mérimée

Carmen

Colomba

Tamango

Le vase étrusque

Un ' petit maître ' molt agradable, un excel·lent company de viatge

Gustave Flaubert

L'éducation sentimentale

La meua novel·la preferida en francès amb Les deux étendards de Lucien Rebatet. He recorregut pam a pam aquest país i sempre, hi descobreixi, com a Provença, algun poblet desconegut i inoblidable.

Les trois contes

Salammbô

Flaubert és un geni, però pot ser encara més pesat que Balzac quan s'hi posa.

Jules Vallès

L'enfant

Un gran llibre desesperat.

Émile Zola

Au bonheur des dames

L'assommoir

El rei de les escombraries. L'emperador de la merda. Un home incapaç d'assaborir la bellesa immediata del dia. L'editor m'ha demanat de ser més indulgent, però ratifiqui...

A rebours Joris-Karl Huysmans

Pedant i divertit alhora.

Madame Chrysanthème Pierre Loti

Una bona història per una opereta.

XX

Raymond Radiguet

Le diable au corps

Le bal du comte d'Orgel

La fecunditat i la precocitat d'uns quants artistes pot semblar monstruosa als pobres col·legues menys dotats, obligats de refugiar-se en experiments i elucubracions diverses

Le disciple Paul Bourget

M'havia agradat. Acabi de comprar-lo en la col·lecció Nelson i us donaré el meu parer definitiu a la segona edició.

Marcel Proust

Du côté de chez Swann

A l'ombre des jeunes filles en fleurs

Quan hàgiu acabat tots els volums de La Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust.

Sido Colette

M'havia avorrit molt. He canviat molt i crec que ara m'agradaria.

Robert Brasillach

Aquest autor, màrtir de l'extrema dreta, és molt decebedor. Massa clàssic, massa 'mièvre.' Si no l'haguessin afusellat el 1945, poca gent el recordaria.

Notre avant-guerre

Comme le temps passe

Les sept couleurs

Le voleur d'étincelles

Poèmes de Fresnes

Paul Morand

Hécate et ses chiens

Un autor molt sobrevalorat. Malgrat el seu antisemitisme, els intel·lectuals francesos que odien Brasillach, l'aprecien.

François Mauriac

Thérèse Desqueyroux

Avorrit com la tardor a les Landes.

Un adolescent d'autrefois

Sens dubte el millor llibre de Mauriac.

Le bloc-notes

Le nouveau bloc-notes

Interessant, malgrat la seua mala fe constant.

Mémoires intérieurs

Haig de dir quelcom? De debò ?

André Maurois

Climat

La novel·la.que tots els reacionaris han llegit segons el professor Henri Lareng. Una novel·la a la francesa molt ben feta.

Les silences du colonel Bramble

Les discours du docteur O'Grady

Dos llibres que apareixen com una declaració d'amor a Anglaterra i al seu poble.

Jean le Bleu Jean Giono

M'interessa molt més el Giono culte, stendhalià que el Giono salvatge dels primers llibres

Les faux monnayeurs André Gide

Hauria pogut ser una gran novel·la si, al mig del relat, el senyor Gide no s'hagués llançat en experiments que malgasten l'obra. És la plaga dels novel·listes actuals que volen palesar llur intel·ligència en lloc de contar-nos una història de la millor manera possible.

Siegfried et le Limousin Jean Giraudoux

Un llibre que s'ha envellit força, reservat als historiadors especialistes de les relacions francoalemanyes .

Diane Lanster Jean-Didier Wolfromm

Una història d'amor cruel desconeguda a Catalunya. S'estimen més traduir els llibres dels senyors Binet i Pennac.

Voyage au bout de la nuit Céline

Un gran llibre evidentment, però prefereixi Mort à crédit.

Jean-Paul Sartre

Les séquestrés d'Altona

Huis clos

El millor llibre de Sartre és Els mots. Podeu evitar els altres.

Julien Gracq

Un balcon en forêt

Molt sobrevalorat. Val més que llegiu L'officier sans nom de Guy des Cars.

Les mémoires d'Hadrien Marguerite Yourcenar

Un bon llibre, però tampoc no és cap obra mestra

La modification Michel Butor

Interessant, ben fet i gens avorrit.

Le silence de la mer Vercors

Un llibre caducat.

Samuel Beckett

En attendant Godot

Fin de partie

Un teatre angoixant on Beckett sap despullar-nos.

Eugène Ionesco

Le roi se meurt

La cantatrice chauve

Henry de Montherlant

Un dels millors estilistes francesos, variat, solemne i divertit. La seua obra és una festa per l'esperit.

La petite infante de Castille

Les célibataires

Fils de personne

Le maître de Santiago

Celles qu'on prend dans ses bras

La ville dont le prince est un enfant

Les garçons

Brocéliande

Notes de théâtre

Montherlant sans masque Pierre Sipriot

Una biografia terrible.

Maurice Lémelin

Les Plouffe

Le crime d'Ovide Plouffe

Dos llibre sense interès malgrat llurs personatges simpàtics.

Nedjma Kateb Yacine

Un somni sota els estels. Un gran llibre a mig camí de la tradició oriental i de la cultura francesa.

Pélagie la charrette Antonine Maillet

Un llibre que no val la pena traduir perquè és una festa del llenguatge

La condition humaine André Malraux

Emocionant malgrat uns passatges ridículs

Sur Racine Roland Barthes

Nouvelle Critique ou nouvelle Imposture Raymond Picard

Le roman du roman Jacques Laurent

Molt bo

Histoire populaire des Catalans de Jean Vilanove

El llibre que em va donar ganes d'escriure en català

La langue occitane Pierre Bec

Un clàssic que tots els catalans haurien de llegir

Brasillach Jean Madiran

Una hagiografia sense interès

Louis II de Bavière Jean des Cars

La millor biografia que conec sobre el rei boig. Una obra mestra en el seu gènere

Luis Mariano Joëlle Montserrat

Un encàrrec on l'autora parla d'un cantant que no coneix i que no li agrada. Ja se sap que els periodistes, ben pagats, poden escriure sobre qualsevol tema.

L'Union Soviétique de Lénine à Staline Hélène Carrère d'Encausse

Molt alliçonador.

L'Italie fasciste Pierre Milza

Littérature latine Jean Bayet

Les droites en France René Rémond

Magnífic

Nouvelle histoire de la France contemporaine

Tome 9 De la fête impériale au murs des fédérés Alain Plessis

Literatura italiana

Il gattopardo Lampedusa

Sobrevalorat. M'ha agradat més quan l'he llegit en italià

Literatura russa

Les ànimes mortes Gogol

Un dels llibres més divertits i més humans de tota la literatura mundial.

Fiodor Dostoïevski

Crim i càstig

El jugador

L'etern marit

Jo sóc de l'escola de Tolstoi, sorry. Ara, Dostoïevski és un gegant.

 E-notícies, 4/06/2012

Tot i que no comparteixi totes les opinions d'en Pepe d'Andorra, antany Pepe de Cornellà, m'agraden els seus comentaris sovint humorístics en un castellà popular que m'encanta. Arran d'un article que vaig publicar sobre el president Putin, l'amic Pepe es planyia que escrivís Moscou i no la forma russa Maskva ( Москва ) ja que els castellanoparlants de Catalunya han de dir Girona i Lleida a ciutats que sempre havien anomenat Gerona i Lérida.

A mi personalment, no em molesta que facin servir aquests noms en castellà. Cada llengua tradueix els topònims estrangers importants a la seua manera. Els francesos diuen Londres, Munich, Turin i Aix-la-Chapelle. Els catalans Londres, Munic, Torí i Aquisgrà. Els italians Londra, Monaco (di Baviera), Torino i Aquisgrana.

Pel que fa a les antigues colònies, l'ús actual a França és fer servir el nom oficial. Així Bône ha esdevingut Annaba, Philippeville Skida, le Cap Saint-Jacques Vung Tau, Mogador Essaouira etc.

Quant als topònims del Principat i del País Valencià, la mort de Franco no ha canviat res. Els mapes francesos indiquen Lérida, Vich, Figueras, Alicante o Castellón de la Plana. En els millors dels casos, apareixen el nom català i el castellà.

Aquest anticatalanisme toponímic deu correspondre a una voluntat política francesa de mantenir el mite d'una Espanya unida lingüísticament. Des del president Chirac, ja sabem que no existeixen minories lingüístiques a França ja que tots els seus habitants són francesos. Quina una!

Per resumir-nos, us diré que em sembla lícit que cada persona que s'expressa en la seua llengua faci servir els topònims que li són tradicionals. Els catalans del Rosselló diem Bordeus, París quan parlem català. Pari(s) i Bordeaux quan parlem francès. En canvi de Lyon (Lió, en català) en diem Lion (Liun). Cal mantenir totes aquestes variacions que contribueixen a la bellesa de la humanitat.