VEF Blog

Retorn de Niça

                              E-notícies, 1/03/2012

Feia tres anys que no havia tornat a Niça on vaig passar tota la meua joventut. He vist els amics. He conegut nous restaurants. He recorregut les meues llibreries favorites. He visitat l'església de Vilafranca de Mar (oficialment Villefranche-sur-mer) on es troba un Crist magnífic esculpit per un presidiari del segle XVIII amb un sol tronc d'oliu. A l'església Sant Miquel, s'hi veuen les nostres quatre barres com a molts pobles on van governar els nostres comtes. La nostra presència llunyana encara es deixa sentir en la toponímia. No parlaré del clàssic Barcelona de Provença (àlies Barcelonnette) sinó de l'última àrea de servei de l'autopista abans de Brinhòlas (Brignoles) que es diu Barcelone. No sé si existeix alguna associació amb totes les Barcelones del món.

He pogut practicar occità amb els companys, però, ai las, la llengua ja no té la vitalitat d'antany, igual que el català a Catalunya Nord. A les llibreries de Niça, he fullejat novel·les negres en nissart (el nom local de l'occità), una gramàtica nissarda totalment redactada en llengua d'oc amb la gràfia clàssica, una traducció nissarda de El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry. Sempre he considerat la Provença com una germana de Catalunya millorada, una Catalunya més llatina, menys salvatge amb claustres més frescos i monuments romans en orri. Ara, la gran superioritat de la nostra terra és que el país de Frederic Mistral reposa sota una llosa d'oblit, entre dos xiprers malats i un ramat de fedes gamades. Catalunya, en canvi, és viva, balla malgrat tots els vents contraris. No vull que li passi el mateix que a la Provença. Crec que, en el procés de reconstrucció nacional, Catalunya Nord ha de tenir un paper important encara que no es puguin assaborir tots els fruits de seguit. Catalunya sense el nord és com setembre sense veremes, Nadal sense regal, un estiu sense amor.