VEF Blog

L'últim poble

E-notícies, 21/03/2012

Com enyori la Provença! Un dels paisatges més bonics que conec és la badia de Cavalaira amb les illes d'Ieras en la llunyania. El camí ens porta a Ramatuela on és enterrat en gran actor Gérard Philipe. Cada any, un festival de teatre perpetua la seua memòria. Enmig de pinedes que ens deixen entreveure claps de la mar, arribem a Gassin. Aquell poble, quitllat a dalt d'un pujol, tuteja els Alps. Les cases medievals, el perfum de l'espígol i de les sabonetes, els plataners canten un himne a la vida. Cada cop que passi per Gassin, però, neguitegi. En aquest poble deliciós, no he sentit mai una paraula en provençal, llengua històrica del país. Tret de la toponímia i d'alguns noms de carrers com ' muntada dau vent terrau ' (pujada del mestral) ' plaça del barri ' (plaça de la muralla) la llengua de Frederic Mistral i dels trobadors ha desaparegut com el plomissol d'un pardalet. En algun mas de la muntanya, algun casot perdut en un vinya, alguns vells encara l'enraonen quan el sol i el vi rosat els pugen al cap. Si res no canvia, és molt possible que al meu poble de Nils, i tots els seus germans del Rosselló, la llengua catalana conegui la mateixa fi. La fi de Sant Llorenç, que deia el padrí, el pobre sant cremat en una garbilla.