VEF Blog

El ball de les entitats

Tot Sant Cugat

Jordi Van Campen 

Fa dotze anys que vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff (1963) a la Universitat Catalana d’Estiu, que aleshores dirigia l’enyorat Miquel Porter Moix. En aquell moment ni n’havia sentit a parlar. En canvi, escrivia novel·les en llengua catalana i, com que el nostre és un país petit, se suposa que ens hem de conèixer. Però publicava a El Trabucaire, una voluntariosa editorial de Perpinyà que, si bé té bon gust en el fons i les formes, no arriba al Principat.

Vam fer coneixença i, casualitat o no, tot va canviar. A partir del 2001 en Bezsonoff va publicar a l’editorial Empúries, aleshores al Grup 62 i avui a Planeta. Amb una major presència a la Catalunya central, li van arribar premis (Mediterranée, Salambó, Crexells...), aparicions televisives i fins a col·laboracions amb la premsa escrita (El Punt, El Periódico, l’Avenç...). Fins i tot reconeixement públic: Jo he vist santcugatencs demanar-li autògrafs als ferrocarrils. Aquesta fama el desconcerta: ¿Per què m’he de podrir en un institut de secundària- es demana-, si la crítica en general considera que sóc un bon escriptor? De passada us comento que els seus llibres representen un luxe de llenguatge. Per a mi que parlem d’un geni de cent vint quilos de pes. O cent vint-i-cinc.

¿Per què us en parlo? Bezsonoff escriu novel·les on abunda la nostàlgia de la pèrdua, sovint a causa d’un conflicte polític (la marxa dels francesos d’Algèria, el centralisme anticatalà de París al Rosselló). Aquestes novel·les breus són plenes d’Història i de petites anècdotes fascinants, detalls personals que ens fem nostres. Però hi ha una altra vessant de la seva obra, i és l’autobiogràfica: a Els taxistes del tsar o Un país de butxaca, en Bezsonoff reflexiona sobre el seu passat i la seva identitat. Podem preguntar-nos, com ell mateix ho ha fet, qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català. En aquests textos, allò que queda retratat, sobretot, és el seu país, la seva zona, el seu poble. Com en Pla i l’Empordà. Fins al punt que Nils, un minúscul llogarret a pocs quilòmetres de Perpinyà, ja té lloc als manuals de literatura.

A Sant Cugat disposem d’un cens amb tres centenars d’autors locals. La majoria són estudiosos i assagistes però hi ha un bon nombre d’escriptors en el sentit clàssic del terme, més donats a la ficció. A primer cop d’ull, no veig que la població quedi reflectida en les obres que produïm des d’aquí. Estem tips de repetir que el Sant Cugat de tota la vida desapareix... Però no sé si el mantenim en la memòria col·lectiva. ¿Volem ser-hi, en el futur? Només podrem ballar en el ball de les identitats si sabem qui som, d’on venim, què representem.

Per cert: El títol de l’article no és meu. És d’en Bezsonoff. Només faltaria