VEF Blog

E-notícies, 31/05/2012

A banda de l'espectacle, els partits de futbol permeten mesurar el grau de pertinença nacional (per dir-ho d'alguna manera) de les poblacions a l'estat que les administra.

El 6 d'octubre del 2001, hi hagué un partit amistós entre les seleccions francesa i algeriana. Una bona part del públic xiulà La Marsellesa, i aquell dia hi devia haver pocs catalans i pocs bascos a l'estadi.

Quan els jugadors francesos, encapçalats pel cabilenc Zidane, van marcar un gol a Algèria, l'arbitre hagué d'interrompre el partit perquè un centenar de de joves dels suburbis, oficialment francesos, havia saltat a la gespa. No suportaven que França, llavors campió del món i d'Europa, ' dominés ' Algèria, 73 ena selecció .

L'episodi de les xiulades catalano-basques abans de la final de la Copa del Rei palesen que molts catalans i molts bascos ja no volen ser ciutadans espanyols i que aspiren a la creació d'un estat propi.

Abans de llegir-los, ja m'imagini els comentaris sarcàstics d'uns quants lectors. Retorquiran que mai no hi ha hagut estat català i que Catalunya formava part del regne d'Aragó. I què? Al regne d'Aragó manaven els catalans. I encara que no hagués estat el cas, tots els pobles, que ho desitgin, poden accedir a la independència. Els estats units d'Amèrica o Algèria no tenien un precedent històric al seu territori.

Ara, aquestes xiulades, per simpàtiques que siguin, no crec que ens facin avançar gaire pel camí de la llibertat.

Com ho diu el mestre Xaviert Rius, ' Si mai som independents és perquè CiU, la Caixa i La Vanguardia s'han fet independentiste. '

Per tant és hora que els catalans reflexionin ben bé a l'hora de votar. O obliguen Convergència i Unió a adoptar posicions clarament sobiranistes sortint de la seua ambigüetat o voten partits sobiranistes. Tota la resta em sembla xerrameca, folklore barat.

http://www.youtube.com/watch?v=08RotsdK1z8

música   Hoagy Carmichael

lletra       Jane Brown Thompson

I get along without you very well
Of course, I do
Except when soft rains fall
And drip from leaves
Then I recall
The thrill of being sheltered in your arms
Of course, I do
But I get along without you very well

I've forgotten you just like I should
Of course, I have
Except to hear your name
Or someone's laugh that is the same
But I've forgotten you just like I should

What a guy
What a fool am I
To think my breaking heart
Could kid the moon
What's in store
Should I phone once more
No, it's best that I stick to my tune

I get along without you very well
Of course, I do
Except perhaps in Spring
But I should never think of Spring
For that would surely break my heart in two

What's in store
Should I phone once more
No, it's best that I stick to my tune

I get along without you very well
Of course, I do
Except perhaps in Spring
But I should never think of Spring
For that would surely break my heart in two 

Traducció al bretó de la meua lletra a Manuel Valls per

 Lizher kaset da Manuel Valls gant Joan Daniel Bezsonoff  per Gwenael Emelyanoff

Aotrou Ministr,

Kemer a ran ar frankiz da skrivañ al lizher-mañ deoc´h evit reiñ ma gourc´hemennoù deoc´h abalamour ma'z oc'h bet anvet d´ur post ken pouezus. Ne gav ket din ez anavfec´h ac´hanon. Gant ho kargoù ne zleit ket kaout kalz amzer da lenn klaz levrioù katalonek.

A viskoazh on bet douget deoc´h pa´z eus kalz traoù hag a zo boutin deomp hon-daou. C´hwi zo ganet e Barselona e 1962 ha me e Perpignan e 1963. C´hwi zo maer kêr-Evry ha me ´m boa tremenet ul lodenn vras eus ma bugaleaj e Massy, 17 kilometrad diouzh ho kêr.

En tu all d´an istor bihan, on bet plijet bepred gant ho mennozhioù. C'hwi z our sokialour bet dilezet gantañ loaroù kozh ar varksouriezh. N´oc´h ket taget gant an aelouriezh, an dallegezh spered evel kement a gamaraded eus ho strollad. Un den pleustrek oc´h, eoriet er gwirvoud. Padal n´hoc´h eus ket dilezet uhelvennadoù ho yaouankiz nag ar youl da wellaat ar gevredigezh, da lakaat anezhi da vezañ reishoc´h.

Evel an holl Frañsizien oc´h bet azezet war bankoù skol ar Republik hag he deus roet deomp un deskadurezh solut hag ur stummadur sevenadurel priziet ganeomp.

Trist eo kalz eus keodedourien Frañs avat rak ar Republik ne ro ket tu dezhe da ren ur vuhez seder. Displegañ a ran, Aotrou Ministr. Plijout a ra ar galleg kalz din ha laouen on o vezañ gouest da gompren holl arlivioù kanaouennoù Jacques Brel ha Georges Brassens, da c´hallout lenn war-eeun Marcel Proust, Balzac pe Flaubert, da anavout holl filmoù Louis Jouvet pe Jean Gabin.

Plijet e vije bet avat m´he dije ar Frañs zous karet he c´hoarezed bihan katalonek, okitanek, euskarek, korsek, arpitanek, brezhonek, flandrezek, elzasek. N´emaomp ket en XIX vet kantved ken. War sevel Europa emaomp. Diskaret eo bet an harzoù ha poent e vefe marteze d´ar republic chom hep en em santout gourdrouzet hag anavout he finvidigezh yezhel. Aotrou Ministr, c'hwi hag a zo Katalonad, ha fellout a ra deoc´h e varfe da viken war douaroù ar Frañs ar yezh a gomzit gant ho mamm? Hep ar c´hataloneg, an okitaneg hag o holl c´hoarezed e vije ar Frañs ur vered yezhoù, kañvaouus, disec´het , trist evel un hañv hep heol hag ur vuhez hep karantez

                   E-notícies, 27/05/2012

Sovint em demanen la meua opinió sobre Vladimir Vladimirovitx Putin. D'entrada us diré que no sóc cap kremlinòleg. Si bé mon pare em va transmetre el cognom del meu avi rus, i que per tant no puc considerar Rússia com un país estranger qualsevol, no sóc pas rus. Sóc un català del Rosselló, ciutadà francès de moment. Mai no parlaré tan bé la llengua de Lermontov com el català, el francès, el castellà o fins i tot l'anglès.

Ara, he llegit molts llibres russos i estudis sobre Rússia. He viatjat allà i el meu rus bàsic m'ha permès d'enraonar amb la bona gent. Recordi que la darrera vegada que me'n vaig anar de Moscou, la neu havia caigut durant la nit. Feia una fred prehistòrica. Vaig conversar amb la vella taxista. Li vaig explicar que tenia por de no poder arribar a Barcelona per culpa de la vaga dels controladors aeris. Es va girar cap a mi i, amb un petit somriure trist, va fer el gest de disparar el gallet d'un revòlver contrea la templa. ' Al temps dels comunistes, la vaga s'hauria acabat així. ' Recordi que va dir dir ben bé коммунисты (comunistes ) i no советские люди ('soviètics).

Sabent d'on ve Rússia, em mostri molt més indulgent amb el president Putin que la majoria dels comentaristes occidentals. Segons els nostres criteris d'europeus ben alimentats, Putin és un dictador. Li retreuen d'haver ordenat matances a Txexènia i d'haver aprovat assassinats de periodistes que denunciaven la seua política. No sé si és veritat, però jo demani ' Sabeu d'on ve Russia? '

Quan Borís Ieltsin va deixar el poder, desferra alcooholitzada, els russos no cobraven, els oficials superiors venien armes nuclears a maffiosos per sobreviure, la gent es moria de fam pel carrer, els americans instal·laven bases a les fronteres de Rússia.

Ara, Rússia ha recuperat la seua posició de gran potència. L'economia, malgrat les seues imperfeccions, nodreix la gent. La vida democràtica encara no correspon als nostres criteris occidentals. Entesos. S'està constituint una burgesia, una classe mitjana russa amb un bon nivell cultural i, tard o d'hora, la democràcia s'instal·larà a les ribes del Moskova.

Jordi Van Campen, Tot Sant Cugat,  http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/05/honorable-senyor-7422.php

Resulta que en Joan-Daniel Bezsonoff ha enviat una carta a en Manuel Valls. Per si algú baixa de l’hort, direm que el primer és un novel·lista amb peculiaritats: té nacionalitat francesa però és d’origen rus i rossellonès, i no escriu en francès ni en rus ni en rossellonès: escriu en català i afirma sentir-se català. Pel que fa al senyor Manuel Valls, acaba d’ésser nomenat per dirigir les carteres d’Exterior i Interior en el nou govern d’Hollande. Instal·lat a França des des de l’adolescència, va estudiar Història i va ser nomenat ministre de Relacions al Parlament amb només 26 anys, des d’on ha fet una fulgurant carrera que l’ha menat als ministeris actuals.

A través de l’agència E-notícies, la carta ha tingut un ressò notable en el món de la literatura catalana: des de Màrius Serra a Jaume Cabré, una gran majoria d’escriptors ha demostrat suport a en Bezsonoff. Molts fins i tot han reeditat la carta a través de blogs i altres mitjans digitals. Aquí no volem ser menys. Analitzem-ho.

En Bezsonoff comença la missiva amb ironia: “Honorable senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català”.

Després de comentar llocs comuns, arriba l’ensabonada: “Sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa. Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem”. Deixeu-me interrompre per incidir en aquest orgull amb què els francesos defensen el seu sistema educatiu. ¿Faríem igual, a casa nostra?

Finalment, el novel·lista passa al quid de la qüestió: “Molts ciutadans francesos són tristos perquè la República no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor Ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin. M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la República no se sentís amenaçada per la diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística”.

Finalment li fa el prec que l’ha portat a escriure’l: “Senyor Ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor”. (Nota: segons en Màrius Serra, en Valls parla el català amb el pare, no amb la mare).

Que un català ocupi llocs de responsabilitat política en un altre país no és nou. Que un escriptor defensi la seva llengua, tampoc. Però que un català que en realitat és francès escrigui a un ministre francès que en realitat és català, ja sobta més. I que ho faci amb orgull, posant les cartes damunt la taula, i defensi una llengua minoritària en temps de pensament únic, ja és notable. Però això no és el més insòlit. ¿Què me’n diuen, que en aquest país petit i tan ple d’enveges, el col·lectiu d’escriptors hagi donat suport a un d’ells per una bona pensada? És un fet simplement fora de mida, extraordinari. ¿A veure si no ens estarem afrancesant?

http://www.dailymotion.com/video/xqz0jk_interview-de-jean-daniel-bezsonoff-par-nicolas-caudeville_news

http://www.nuvol.com/noticies/j-d-bezsonoff-sadreca-al-ministre-de-linterior-frances/

L’escriptor rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha adreçat una carta a Manuel Valls, ministre de l’Interior francès. En aquesta carta, que Bezsonoff també ha publicat a e-notícies i ha enviat privadament a un nodrit col·lectiu d’escriptors i editors, s’adreça a una de les màximes autoritats de la República francesa dient: “Honorable senyor, prenc la llibertat d’escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català”.

Bezsonoff, un dels escriptors catalans més singulars del moment, és professor de llengua catalana en un institut de Perpinyà, però viu pràcticament reclòs al seu poble, Nils, consagrat a escriure. Bezsonoff sol dir que hi ha dos tipus d’escriptors, els que assisteixen a cocktails i els que escriuen. L’autor rossellonès prossegueix la seva carta dient: “Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d’Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat. Més enllà de l’anècdota, sempre m’han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l’angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.

Joan Daniel Bezsonoff sempre ha tingut una relació ambivalent amb la grandeur francesa. Se sent orgullos d’haver rebut una educación francesa, però al mateix temps sempre ha denunciat els abusos civilitzatoris del jacobinisme francès. Joan Daniel Bezsonoff sol dir: “Sóc francès, però m’estic curant”.

En la seva carta a Manuel Valls també reconeix la solidesa del sistema educatiu francès, del qual ell forma part com a funcionari: “Com tots els francesos, heu segut als bancs de l’escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem. Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M’explico, senyor ministre. M’agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.

M’hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s’està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor”.

En resposta a la tramesa de Bezsonoff, l’escriptor Màrius Serra ha recordat des d’Horta que “Manuel Valls no parla català amb la seva mare (d’origen suís i italianòfona) sinó que el parlava amb el seu pare, el pintor Xavier Valls (1923-2006), molt apreciat al barri barcelonés d’Horta, d’on procedeixen els Valls”. El català no és, doncs, la seva llengua materna. Bezsonoff encara és a temps de corregir l’error, perquè no ha enviat la seva missiva al ministre. Pensa fer-ho, diu, aquesta semana vinent. Jaume Cabré també mostra el seu interès en un correu: “Sobretot, estimat Bezso, si en Manuel Valls et contesta, fes-nos-ho saber”. L’escriptora Maria Barbal i el llibreter Guillem Terribas han felicitat Bezsonoff per la iniciativa. El poeta Jaume Subirana l’ha penjat al seu blog, Flux. Des de la Universitat de Perpinyà, Joan Peytaví es mostra més escèptic quan li respon: “No sé pas si aquestes cartes serveixen en aquests mons de Déu on ens ha tocat de viure ja que França sempre s’ha fet un plaer i un honor de fer rentats de cervell que se’n diuen integració i que són en realitat una francesització. I han funcionat, ho saps!!! Què se’n recorda en Valls dels seus orígens ? No és Catalunya que li ha fet la vida. A més, crec que sa mare no era catalana. Més que en Valls, m’agradaria més que tots els catalans de la Catalunya del Nord se recordessin dels seus orígens, “et qu’ils n’aillent pas cracher sur leurs tombes”… Però com que retrobi tantes coses teues i nostres en els teus mots que compartim sovint, veig que tens més fe que jo per escriure’ls i t’ho agraeixi – o te remerceixi, si vols…Una abraçada asprenca (i ben tramuntanada avui)”.

Bezsonoff ha confirmat aquest migdia a Núvol que faria efectiu l’enviament de la carta avui mateix: “Sortiré de casa d’aquí a mitja hora i, de camí, enviaré la carta. Hi vaig amb l’entusiasme d’un bou que duen a l’escorxador. El teu etern servidor. J. Daniel”.

E-notícies, 18/05/2012

honorable senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.

Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.

Més enllà de l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.

Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.

Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.

M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.