VEF Blog

Honorable senyor

Jordi Van Campen, Tot Sant Cugat,  http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/05/honorable-senyor-7422.php

Resulta que en Joan-Daniel Bezsonoff ha enviat una carta a en Manuel Valls. Per si algú baixa de l’hort, direm que el primer és un novel·lista amb peculiaritats: té nacionalitat francesa però és d’origen rus i rossellonès, i no escriu en francès ni en rus ni en rossellonès: escriu en català i afirma sentir-se català. Pel que fa al senyor Manuel Valls, acaba d’ésser nomenat per dirigir les carteres d’Exterior i Interior en el nou govern d’Hollande. Instal·lat a França des des de l’adolescència, va estudiar Història i va ser nomenat ministre de Relacions al Parlament amb només 26 anys, des d’on ha fet una fulgurant carrera que l’ha menat als ministeris actuals.

A través de l’agència E-notícies, la carta ha tingut un ressò notable en el món de la literatura catalana: des de Màrius Serra a Jaume Cabré, una gran majoria d’escriptors ha demostrat suport a en Bezsonoff. Molts fins i tot han reeditat la carta a través de blogs i altres mitjans digitals. Aquí no volem ser menys. Analitzem-ho.

En Bezsonoff comença la missiva amb ironia: “Honorable senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català”.

Després de comentar llocs comuns, arriba l’ensabonada: “Sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa. Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem”. Deixeu-me interrompre per incidir en aquest orgull amb què els francesos defensen el seu sistema educatiu. ¿Faríem igual, a casa nostra?

Finalment, el novel·lista passa al quid de la qüestió: “Molts ciutadans francesos són tristos perquè la República no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor Ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin. M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la República no se sentís amenaçada per la diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística”.

Finalment li fa el prec que l’ha portat a escriure’l: “Senyor Ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor”. (Nota: segons en Màrius Serra, en Valls parla el català amb el pare, no amb la mare).

Que un català ocupi llocs de responsabilitat política en un altre país no és nou. Que un escriptor defensi la seva llengua, tampoc. Però que un català que en realitat és francès escrigui a un ministre francès que en realitat és català, ja sobta més. I que ho faci amb orgull, posant les cartes damunt la taula, i defensi una llengua minoritària en temps de pensament únic, ja és notable. Però això no és el més insòlit. ¿Què me’n diuen, que en aquest país petit i tan ple d’enveges, el col·lectiu d’escriptors hagi donat suport a un d’ells per una bona pensada? És un fet simplement fora de mida, extraordinari. ¿A veure si no ens estarem afrancesant?