VEF Blog

Petroni al país de Ruyra

Ressenya publicada a Núvol, 12/01/2013

Josepmiquel Servià

Pluja de sang

Editorial Dux

primera edició, maig 2012

Barcelona

Consideri Josepmiquel Servià com un dels millors escriptors catalans tant en prosa com en poesia. Igual que els mestres tan admirats —Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joaquim Ruyra— Servià posseeix el català ric dels escriptors d'antany amb una forta cultura al darrere. Pluja de sang pot constituir un ADN de l'autor de Palamós. El lector més exigent hi trobarà totes les seues qualitats amb les seues facilitats. En aquestes set narracions, majoritàriament situades al seu estimat Empordà amb una escapada a Barcelona i una altra a Venècia, s'hi respiren uns aires molt diferents. Josepmiquel Servià hi tracta temes com l'homosexualitat, l'amor impossible, la fugacitat de la bellesa servits per una prosa precisa, massa a vegades amb un tuf floralesc. No vull desflorar res al lector, però els amants de Servià s'estimen tant la beutat que van fins al final de llur lògica com el Soral de Belle du Seigneur d'Albert Cohen, en unes pàgines d'una bellesa inquietant. He pensat sovint en les millors escenes del Satiricó. En Servià és el nostre Petroni, però encara no ha trobat el seu Neró. La seua evocació de l'homosexualitat, amb tendresa i sarcasmes, rellisca com als millors llibres de Roger Peyrefitte, mordaç.

' I fins i tot és possible que després de l'última reblincada del teu cos sobre el matalàs, ja de nou serè i reflexiu, t'enorgulleixi la certesa de saber que demà, a l'acadèmia, al gimnàs o a l'oficina, els teus companys continuaran pensant de tu que ets « tot-un-home». (pàg 30) El llibre de Servià apareix també com una geografia sentimental de la costa catalana amb descripcions inoblidables. ' Blanes, mirat des de la punta de l'espigó, s'oferia en una rècula meravellosa de cases petites, senzilles i blanques, clapejades dels més virolats colors. El conjunt feia l'efecte d'una immensa gavina, cercant la fauna, amb les ales esteses ran de la mar. ' (pàg 9) ' Les restes del vell castell de Sant Salvador i de l'enrunat monestir de Sant Pere de Roda ja no eren sinó ombres que jugaven amb el contralluml de la posta. ' (pàg 13)

L'estil flueix, lleuger. El lector se la xala d'allò més, però un home amb tants talents, tanta facilitat i felicitat verbals, potser s'hauria d'avergonyir de publicar tan poc. Sospiti que li agraden massa la vida i els seus plaers per dedicar-se a la vida monacal d'un escriptor. Servià deu al lector un gran llibre, una simfonia magna més enllà dels seus valsos empordanesos deliciosos que ens fan rodar el cap i ens deixen als llavis un perfum de xampany i d'amor perdut.

http://mitrophane.vefblog.net/