Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 12-12-2013 à 20:37:57
Manyacs i mallencons
Aprofite els darrers tres dies de vacances per llegir tres novel·les del gran escriptor perpinyanès J Daniel Bezsonoff. Acabe de llegir, doncs, la segona: "Un país de butxaca" d'una tirada; cosa que vol dir que la vaig començar de bon de matí i cloc la darrera plana, a mitjan matí d'un 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. A Elx diem: "Per Santa Llúcia avança el dia una passa de puça/ i per Nadal una passa de gall." En l'antic calendari gregorià els dies començaven a fer-se més llargs. El llibre, però, el publicà Empúries (2010) i si no l'heu llegit encara no sé què espereu per fer-ho.
L'estil, planer en la seua riquesa estilística, de gran home de lletres, flueix alhora que desperta els sentiments. No tan sols aprofita per conèixer la plana rossellonesa, la Catalunya Nord, sinó la seua francització al llarg de la segona meitat del segle XX. Descobrim els records d'un manyac de Nils que hi torna alhora que la seua educació francesa el mena per tota França. Això, fins que descobreix que el seu país de butxaca s'estén pel sud de la Tet fins a les ribes del Segura.
Això, a un valencià d'una ciutat com Elx -a l'altre extrem de la llengua i tornat en plena adolescència d'un llarg perible familiar- em desperta alguna cosa més que fantasmes; malgrat el decalatge momentani perquè en són molts, encara, els 'manyacos' i 'mallencons' elxans que no han perdut la parla. Així i tot, la davallada d'ús social espanta. Si perdem carrers i places ho hem perdut gairebé tot.
'El país de butxaca' del Sr. Bezsonoff i Montalat és un joiell que us fa entreveure com estem tots íntimament lligats: com la catalanitat lingüística i cultural ens obliga -si més no- a actuar com un sol poble. Si això ho va aconseguir -en plena fadrinesa- un quarteró rús, amb tres quarts de català, això sí, home de gran cultura francesa i europea insondable; quin és el mal que ens ateny que no el podríem guarir tots?
Endinseu-vos per la plana, les valls i les muntanyes que albiren el Canigó de la mà del geni de Joan-Daniel. El nostre cant primer podria ser el darrer però no tot ha de ser fatalisme. Podríem, tots alhora, entonar un nou cant sense haver perdut un sol bri de palla ni un gra de forment del que ens pertany per heretatge volgut. I això és el que passarà perquè no seré pas jo qui escriga el contrari.
"I el padrí, manyac, com va?" ens diu el llibre. Aquest manyac rossellonès no pot més que rebre l'admiració d'aquest manyac(o) d'Elx. L'avi de Joan-Daniel -els avantpassats catalans de l'autor, el veïnat de Nils i de totes aquelles contrades- no és tan sols el seu avi; també és el meu avi, i el vostre i el d'aquell. És més, l'avior ja en som molts que som al portell o hi serem més o menys d'hora.
Gràcies Joan-Daniel per aquesta èpica d'amor a la família, a la llengua catalana i a les terres que s'estenen de Salses a Guardamar i de Fraga o Maó i l'Alguer. Si el país és de butxaca el folre deu ser d'or. I perdona'm aquesta ressenya, feta a corre-cuita, directament a la finestra de Facebook. Si arriba a esborrar-se hauria estat l'únic culpable.
Joan-Carles Martí i Casanova
L'estil, planer en la seua riquesa estilística, de gran home de lletres, flueix alhora que desperta els sentiments. No tan sols aprofita per conèixer la plana rossellonesa, la Catalunya Nord, sinó la seua francització al llarg de la segona meitat del segle XX. Descobrim els records d'un manyac de Nils que hi torna alhora que la seua educació francesa el mena per tota França. Això, fins que descobreix que el seu país de butxaca s'estén pel sud de la Tet fins a les ribes del Segura.
Això, a un valencià d'una ciutat com Elx -a l'altre extrem de la llengua i tornat en plena adolescència d'un llarg perible familiar- em desperta alguna cosa més que fantasmes; malgrat el decalatge momentani perquè en són molts, encara, els 'manyacos' i 'mallencons' elxans que no han perdut la parla. Així i tot, la davallada d'ús social espanta. Si perdem carrers i places ho hem perdut gairebé tot.
'El país de butxaca' del Sr. Bezsonoff i Montalat és un joiell que us fa entreveure com estem tots íntimament lligats: com la catalanitat lingüística i cultural ens obliga -si més no- a actuar com un sol poble. Si això ho va aconseguir -en plena fadrinesa- un quarteró rús, amb tres quarts de català, això sí, home de gran cultura francesa i europea insondable; quin és el mal que ens ateny que no el podríem guarir tots?
Endinseu-vos per la plana, les valls i les muntanyes que albiren el Canigó de la mà del geni de Joan-Daniel. El nostre cant primer podria ser el darrer però no tot ha de ser fatalisme. Podríem, tots alhora, entonar un nou cant sense haver perdut un sol bri de palla ni un gra de forment del que ens pertany per heretatge volgut. I això és el que passarà perquè no seré pas jo qui escriga el contrari.
"I el padrí, manyac, com va?" ens diu el llibre. Aquest manyac rossellonès no pot més que rebre l'admiració d'aquest manyac(o) d'Elx. L'avi de Joan-Daniel -els avantpassats catalans de l'autor, el veïnat de Nils i de totes aquelles contrades- no és tan sols el seu avi; també és el meu avi, i el vostre i el d'aquell. És més, l'avior ja en som molts que som al portell o hi serem més o menys d'hora.
Gràcies Joan-Daniel per aquesta èpica d'amor a la família, a la llengua catalana i a les terres que s'estenen de Salses a Guardamar i de Fraga o Maó i l'Alguer. Si el país és de butxaca el folre deu ser d'or. I perdona'm aquesta ressenya, feta a corre-cuita, directament a la finestra de Facebook. Si arriba a esborrar-se hauria estat l'únic culpable.
Joan-Carles Martí i Casanova