Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 26-02-2013 à 19:15:12
De niño a hombre
FLORENCI SALESAS
http://florencisalesaspla.blogspot.com.es/2013/02/de-nino-hombre-les-meues-universitats.html
D'entrada,
aviso que sóc el pitjor candidat possible per acostar-me a unes memòries
universitàries, de qui siguin, per bones que siguin, de gust. Pateixo
l'estigma de l'autodidacta amb consciència al purgatori a causa d'haver
exercit de saltataulells en l'època que tocava complir la pena del
Sing-Sing escolar. La meva rebel·lia militava en un esquadró kamikaze
dedicat a venjar-se d'aquell sistema educatiu irrespirable. Mal-treballo
des dels 14 anys i fujo de tot el que flairi a facultat. Ignorar (i
importar-me un rave) la diferència que hi ha entre llicenciatura i
freixura no em fa sentir orgullós, tampoc. Sento el complex
d'inferioritat del perdulari institucional, del paràsit socioeconòmic
que té el que es mereix per culpa de la seva tossuderia, la seva
immaduresa plus ultra tota lògica i el seu orgull basat en
esquemes fossilitzats des dels quatre anys de vida. Un cop dit tot això,
entenc que més d'un es pregunti quin plaer masoquista m'ha portat a
llegir i recomanar aquest llibre que des de la primera fila defensa el
soldat Luís Mariano abanderat amb el seu somriure. Demano disculpes al
basc universal per parafrasejar don Julio al títol d'aquest post (tot i
que no em negarà que li posaria difícil la victòria en un concurs
d'esplendor dentífric).
Les meues universitats ocupa
el quart lloc en la sèrie de llibres de caràcter memorístic de l'autor
de Nils. Comparteix amb els altres títols d'aquest gènere una estructura
i estil similar. El lector que hagi fruit amb Una educació francesa retrobarà
aquí aquells retrats humans que han fet d'en Bezsonoff el retratista
per excel·lència de la literatura catalana actual. Actua com un Pla de
traç nerviüt, concret. Amb poques pinzellades salta d'un professor a un
company amb la gràcia d'un aquarel·lista en mig d'una carrera de
cavalls, corrent per la pista de l'hipòdrom. En Bezsonoff inventaria
personatges a tota velocitat perquè sap que l'aigua del gotet que duu
penjant d'un fil es pot evaporar en qualsevol moment o abocar-se en
patir la coça d'un pura sang. L'humor més fi, el magisteri de l'ironia,
la melancolia vigilada per la punta d'uns dits que no paren d'acaronar
el fre de mà quan apareix i totes les altres virtuts dels altres tres
volums anteriors (Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca)
es troben a balquena i fan que tota prevenció, tot prejudici, tota por
de patir la corrosió de pebre acadèmic a la ferida biogràfica (parlo per
mi) s'esvaeixin.
A través de les planes, en Bezsonoff ens parla de la Kahgne
(no penso repassar si s'escriu així aquest coi de paraula), una mena de
camp d'entrenament de legionaris de l'intel·lecte. Els qui no estan a
l'alçada del que s'espera no hi tenen cabuda. El sistema instaurat els
detecta i els fulmina automàticament. Els mateixos supervivents van
creixent amb una autoconsciència d'elit. Semblen veterans de la Guerra
del Vietnam. Com aquells ho feien amb els hippies que se'ls
manifesten davant els morros en tornar a casa, es miren amb el menyspreu
la societat d'esparracats culturals que els envolta. En aquest sentit,
la tensió que es produïa entre la fascinació i la repulsa (amb el
desencant com a tercer element en lliça) en les experiències narrades en
els altres llibres també apareix aquí a través de breus reflexions,
comentaris lapidaris i el·lipsis que el lector ha de resoldre. No ens
enganyem (i ell no ho pretén en cap moment: sempre juga amb les mans
damunt la taula i en màniga curta) l'autor ens conta abastament les
seves batalletes, però ho fa amb prou gràcia com per semblar-nos
honest i humil alhora. En cap moment tenim la sensació que ens refrega
els seus èxits per la cara ni que mira de fer-se el simpàtic amb els
seus fracassos. Es propulsa enlaire amb el triple salt mortal de la
quadratura del cercle i, sense xarxa, cau dempeus amb decència, bon
gust, saludant amb un to proper i simpatia de bona llei, sense pidolar
compassions a la Woody Allen. Si així ho hagués fet hauria llençat el
llibre de pet a la foguera.
En resum, un
títol no tan sols recomanable sinó imprescindible, un dels millors del
seu autor. Us ho diu algú a qui no li van aquestes coses. Malgrat tot,
tanco els ulls i encara sento com ressona dins la meva memòria els ecos
dels passos pel passadís aquell a través del qual generacions d'alumnes
s'escapaven del centre. Potser de passadissos secrets va la memòria. En
Joan-Daniel Bezsonoff en n'ha il·luminat un de fascinant amb la seva
llanterna. Jo vinc de visitar-lo. Us ho dic de tot cor: val la pena!
Commentaires
Es un sistema per a "WASPS" francesos...
De lectura apassionant. L'estic llegint i us puc dir que xalo de debò. No us la perdeu.