VEF Blog

Els parpinyols de Nabokov

El Temps, 12/02/2013

Notícies d'abans d'ahir, llengua i cultura catalanes al segle XX

Editorial Acontravent

Barcelona, desembre 2011

Si la narrativa catalana no travessa un dels seus millors períodes, crec que en canvi l'assaig coneix una petita edat d'or. Acabi de llegir el nou patracol d'August Rafanell, autor d'una memorable Il·lusió occitana. El seu repàs de la història de la llengua catalana al segle XX m'ha apassionat. Rafanell ho ha tot llegit, fins i tot autors maleïts com Robert Brasillach o oblidats com Maurice Bardèche. L'autor coneix el Rosselló i la Fenolleda com si hagués viscut cinquanta anys. No em sorprendria pas que algun dia aparegués a la meua parraguera amb una gravadora, a la recerca de vells mots que s''estan fent tan rars com els parpinyols de Nabokov. L'autor ha enraonat amb tots els padrins. Fa servir llur toponímia dient Lleucata i La Novella, sense cuidar-se dels ucasos de l'IEC o del seu germanet occità de l'IEO. La seua anàlisi de la nit del franquisme és al·lucinant, asfixiant. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Confessi que m'ha deixat frisanya a l'espinada com les més sangonoses pel·lícules de terror japoneses. Amb indulgència, erudició, ciència i coneixement, el professor Rafanell explica l'assassinat del català tal com va passar i desmunta en pes totes les mentides dels neo franquistes. Potser podríem trobar mancances en aquesta obra ingent. Reconeix que ' (ha) deixat bastant de banda les evolucions valencianes, balears, etc. que mereixerien un tractament especial. ' (p 13) Aquesta tria és un xic frustrant ja que esmenta bastant la Catalunya meridional i illenca quan estudia la instal·lació del franquisme. Paciència! Tal com el conec a través dels seus llibres, Rafanell deu tenir al forn un altre estudi definitiu. Lluny del pedantisme, l'autor sap amenitzar el relat amb anècdotes on cap l'aire d'una època. ' Curiosament, a la ciutat de Lleida el carrer de Claris va mantenir-se intacte gràcies a un argument de pes. Josep Vallverdú explica que la comissió encarregada de les adaptacions al nou nomenclàtor va demanar al guia: «Este Claris, ¿quién es?» I la resposta va ser: «''Era un canónigo''. ''Ah, pues lo dejamos''.» L'aspecte material del llibre també sedueix amb una pulcra edició i reproducció de vinyetes delicioses, com la coberta mateixa. M'agrada que August Rafanell sàpiga evocar amb tendresa i humor les figures oblidades dels lletraferits de l'antifabrisme que haurien donat mitja vida per una hac.

Mentre tinguem mestres com ell, la llengua catalana podrà viure encara uns bells estius.