VEF Blog

  Núvol, 4/03/2013

Amb els anys, he arribat a una trista conclusió. Al sud de l'Albera, molta gent no es pren seriosament això de la Catalunya Nord. Per la majoria dels catalans del Principat, la gent del Rosselló i de les altres comarques del Nord sem pas / no som catalans de debò sinó els habitants d'un annex estrany de l'Empordà, uns cosins llunyans que no formem part realment de la família, uns exòtics escapats de poc de les escombraries de la història.

Ens accepten a taula només quan podem presentar un curriculum vitae tan tic com el d'Arístides Maillol o Jacint Rigau. Els altres som uns desgraciats que parlem un català esguerrat. Si mai hem conservat unes paraules clàssiques oblidades al sud com llur, cercar, quelcom, cambra sempre l'atribueixen a la influència del francès mentre que mai no qüestionaran les similituds amb el castellà.

Acabi de tenir una altra prova del desafecte de Catalunya Nord al sud. Diuen que volen tancar la corresponsalia de Perpinyà per tal de fer estalvis. Molt bé...Els dirigents de TV3 no han entès el paper vital que té la televisió catalana pel prestigi i la modernitat de la nostra llengua. Ja se sap que els periodistes de TV3 s'interessen més per les botelles de butà que exploten a Burgos o les processions de Sevilla que per la Catalunya Nord. Fins ara, malgrat tot, Pere Codonyan i Thierry Masdeu podien mostrar a tots els catalans el que passa a casa nostra/vostra i que aquí també hi ha una vida i una cultura en català.

Ara que tanta gent entreveu el dia de la indepèndencia, em sembla que és moment particularment mal triat per tancar la corresponsalia de Perpinyà. Sense les terres de nord, Catalunya no seria ben bé una nació sinó un conjunt de províncies espanyoles. Gràcies a nosaltres, podeu dir que una persona pot ser catalana sense tenir la ciutadania espanyola. Nosaltres som la prova viva que Catalunya va existir i que encara té futur. Tenim menester de vosaltres però vosaltres també ens necessiteu.

Francament, us imagineu un Nadal sense torrons, un estiu sense sol i un informatiu de TV3 sense Pere Codonyan? Que TV3 no deixi Catalunya Nord mig condormida per deixar-nos sense vida. Jo també somiï una pàtria completa.

Si je ne l'avais pas vu, je ne le croirais pas. Naguère, j'allais souvent dans cette ville pour me documenter et m'imprégner de l'atmosphère, du 'genius loci.' Je n'étais pas retourné à Béziers depuis un an et j'ai eu un accès de mélancolie atroce, une rage impuissante.

Raymond Couderc —rappelez-vous le nom de ce personnage— actuel maire de Béziers, a osé ordonner la destruction du vieil hôtel des Postes, une perle néo-classique, édifiée en 1912 par l'architecte Paul Harant. Je suis monté jusqu'à la place Gabriel Péri, ex place Camille Pelletan anciennement Place de la Mairie. Les maires et les régimes se succèdent et changent le nom des rues pour essayer de laisser une trace. Sur l'ancien Plan del Mercat (le nom occitan de la place), je me suis trouvé face à face avec un tas de ruines. Berlin en 1945...

   Cet immeuble était digne de n'importe quelle capitale européenne. Un édifice essentiel à l'harmonie de l'avenue Mas et de son architecture haussmannienne.

Durant la démolition, un chat s'est caché sous la coupole. On a dû interrompre les travaux tandis que les pompiers recherchaient le matou. J'aimerais que l'âme du vieil immeuble se soit réfugié dans ce petit félin.

Des milliers et des milliers de citoyens se sont mobilisés pour empêcher la destruction de la vieille Poste. En vain. HONTE AU MINISTRE DE LA CULTURE RENAUD DONNEDIEU DE VABRES qui en 2004 donna son autorisation. HONTE A RAYMOND COUDERC, MAIRE DE BEZIERS, et à ses adjoints! HONTE A VOUS MESSIEURS! Qu'un jour vos petits-enfants aient honte de porter le nom de vandales.

John Ruskin écrivait en 1849 dans ' Les sept lampes de l'architecture ' ' It is again no question of expediency or feeling whether we shall preserve the buildings of past times or not. We have no right whatever to touch them. They are not ours. ' (La conservation des monuments du passé n'est pas une simple question de convenance ou de sentiment. On n'a pas le droit d'y toucher. Ils ne nous appartiennent pas.)

E-notícies, 3/03/2013

Si no ho hagués vist, no m'ho creuria. Antany anava sovint a Besiers per a documentar-me i impregnar-me de l'atmosfera, del 'genius loci.'  Feia un any que no hi havia tornat i he tingut un accés de melangia atroç, una enrabiada impotent.

Raymond Couderc —recordeu el nom d'aquest personatge— actual batlle de Besiers, ha gosat ordenar la destrucció de la vella casa de correus, una perla neoclàssica, edificada el 1912 per l'arquitecte Paul Harant. He pujat fins a la plaça Gabriel Péri, ex plaça Camille Pelletan antigament Place de la Mairie. Els batlles i els règims se succeixen i canvien el nom dels carrers per mirar de deixar un rastre. A l'antic Plan del Mercat (el nom occità de la plaça), m'he encarat amb un munt de runes. Berlín el 1945...

Aquest edifici era digne de qualsevol capital europea. Un immoble essencial a l'harmonia de l'Avenue Mas i de la seua arquitectura a la Haussmann.

Durant la demolició, un gat es va amagar a la cúpula. Van haver d'interrompre les obres mentre els bombers recercaven el moix arqueòleg. M'agradaria que l'ànima del vell edifici s'hagués refugiat en aquest petit felí.

Milers i milers de ciutadans s'han mobilitzat per a impedir la destrucció de la vella Posta. Debades. Ja no queda res...Vergonya al ministre de cultura Renaud Donnedieu de Vabres que el 2004 va donar el seu permís. Vergonya a Raymond Couderc, l'alcade de Besiers, i els seus tinents! Vergonya cavallers! Que un dia els seus néts s'avergonyeixin de portar el nom de vàndals.

John Ruskin escrivia el 1849 a ' The Seven Lamps of Architecture ' ' It is again no question of expediency or feeling whether we shall preserve the buildings of past times or not. We have no right whatever to touch them. They are not ours. ' (La conservació dels monuments del passat no és només una qüestió de conveniència o de sentiment. No tenim el dret de tocar-hi. No són nostres.)

FLORENCI SALESAS

 http://florencisalesaspla.blogspot.com.es/2013/02/de-nino-hombre-les-meues-universitats.html

E-notícies, 25/02/2013

Qui no coneix la frase de Giacometti? ' En un incendi, entre un Rembrandt i un gat, salvaria el gat. ' Qui ha vist ' Capote ' l'excel·lent pel·lícula de Bennett Miller sap que Truman Capote hauria triat sens dubte el quadre. Aquesta biografia filmada explica la vida de Capote a l'època en que va concebre i escriure ' A sang freda. '

El novel·lista va endevinar de seguit que el drama d'una família de masovers assassinats li permetria compondre el llibre de la seua vida. Per impregnar-se de l'atmosfera del poble, va simpatitzar amb els policies encarregats de la investigació, els veïns i...els dos assassins. Una relació estranya es va establir entre l'autor i Perry Smith, un dels dos criminals, una mena d'amistat amorosa per dir-ho així.

Truman Capote es va convèncer que Perry Smith era un germà seu espiritual, una encarnació del que hauria pogut ésser si no hagués tingut més sort. Ja se sap que la justícia nord-americana es pot mostrar tan cruel com els assassins que li passen al davant. Els dos assassins van esperar sis anys al corredor de la mort, creient que Capote els salvaria la vida gràcies al seu talent i la seua xarxa d'amics importants. No havien entès que el novel·lista ho sacrificaria tot a la seua obra. L'arquitectura del llibre exigia un final sagnant amb l'execució dels dos assassins. Conscient de la seua pròpia monstruositat, Truman Capote, que no havia fet res per ajudar el seu amic, va escriure una obra mestra, però mai més va poder acabar un llibre digne del seu talent.

' Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soir la comédie en tout le reste, on jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais. '

El Temps, 12/02/2013

Notícies d'abans d'ahir, llengua i cultura catalanes al segle XX

Editorial Acontravent

Barcelona, desembre 2011

Si la narrativa catalana no travessa un dels seus millors períodes, crec que en canvi l'assaig coneix una petita edat d'or. Acabi de llegir el nou patracol d'August Rafanell, autor d'una memorable Il·lusió occitana. El seu repàs de la història de la llengua catalana al segle XX m'ha apassionat. Rafanell ho ha tot llegit, fins i tot autors maleïts com Robert Brasillach o oblidats com Maurice Bardèche. L'autor coneix el Rosselló i la Fenolleda com si hagués viscut cinquanta anys. No em sorprendria pas que algun dia aparegués a la meua parraguera amb una gravadora, a la recerca de vells mots que s''estan fent tan rars com els parpinyols de Nabokov. L'autor ha enraonat amb tots els padrins. Fa servir llur toponímia dient Lleucata i La Novella, sense cuidar-se dels ucasos de l'IEC o del seu germanet occità de l'IEO. La seua anàlisi de la nit del franquisme és al·lucinant, asfixiant. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Confessi que m'ha deixat frisanya a l'espinada com les més sangonoses pel·lícules de terror japoneses. Amb indulgència, erudició, ciència i coneixement, el professor Rafanell explica l'assassinat del català tal com va passar i desmunta en pes totes les mentides dels neo franquistes. Potser podríem trobar mancances en aquesta obra ingent. Reconeix que ' (ha) deixat bastant de banda les evolucions valencianes, balears, etc. que mereixerien un tractament especial. ' (p 13) Aquesta tria és un xic frustrant ja que esmenta bastant la Catalunya meridional i illenca quan estudia la instal·lació del franquisme. Paciència! Tal com el conec a través dels seus llibres, Rafanell deu tenir al forn un altre estudi definitiu. Lluny del pedantisme, l'autor sap amenitzar el relat amb anècdotes on cap l'aire d'una època. ' Curiosament, a la ciutat de Lleida el carrer de Claris va mantenir-se intacte gràcies a un argument de pes. Josep Vallverdú explica que la comissió encarregada de les adaptacions al nou nomenclàtor va demanar al guia: «Este Claris, ¿quién es?» I la resposta va ser: «''Era un canónigo''. ''Ah, pues lo dejamos''.» L'aspecte material del llibre també sedueix amb una pulcra edició i reproducció de vinyetes delicioses, com la coberta mateixa. M'agrada que August Rafanell sàpiga evocar amb tendresa i humor les figures oblidades dels lletraferits de l'antifabrisme que haurien donat mitja vida per una hac.

Mentre tinguem mestres com ell, la llengua catalana podrà viure encara uns bells estius.

E-notícies

Fa 25 anys que festegi les muses i ensenyi algunes coses que sé als adolescents.

Quan vaig tornar a Perpinyà pel setembre del 1993, em van destinar a les classes més difícils del meu institut. Les anomenades classes tècniques. Amb aquells adolescents podíem comentar Britannicus de Jean Racine i estudiar la dinastia Júlio-Clàudia. No dic que aquell estudi els entusiasmava, però aquella obra romania al seu abast.

Al jovent d'ara li costa llegir novel·les tan accessibles com Bel-Ami de Guy de Maupassant o L'Atlàntida de Pierre Benoit. M'he adonat amb tristor que només coneixen Fernandel —sí el gran Fernandel— gràcies a una publicitat per olis d'olives...

He descobert que tampoc coneixen artistes com Cary Grant, Humphrey Bogart, Jean Gabin o Pierre Fresnay. Hem d'acceptar que el jovent d'ara és una generació mutant. Els joves saben poques coses de les humanitats. En canvi, dominen les noves tecnologies. L'escola hauria d'afavorir un intercanvi fructuós entre el món d'ahir i el de demà, però, a França si més no, no anem pas per aquest camí.

Ma nuit chez Trintignant

Coneixeu el teatre de l'escena nacional de Narbona? Es troba a una cruïlla important de la ciutat a la sortida cap a Gruissan i la platja de Narbona. Vora el canal de la Robina (que els lectors occitans em perdonin el pleonasme ja que ' robina' vol dir canal en la llengua de Frederic Mistral) en una esplanada que domina les mansions neocentistes dels Quai Vallière i del Quai Victor Hugo, el teatre, com tothom, espera el retorn de la primavera. S'aixeca, ocell graciós damunt els arbres sense la pretensió del búnquer de Perpinyà que anomenen Teatre de l'arxipèlag.

Al lluny brillen els llums de la ciutat i reconeixem les torres de l'ajuntament i de la catedral. La setmana passada, hi vaig assistir a un espectacle amb Jean-Louis Trintignant. No sé si molta gent al sud de l'Albera encara recorda el meravellós actor de Un homme et une femme, Il sorpasso, Ma nuit chez Maud i altres obres mestres.

Aquella nit, Trintignant, acompanyat d'un acordionista i d'un violoncel·lista que tocaven entre cada peça, va recitar poemes que van acompanyar-lo tota la seua vida. Els versos de Jacques Prévert, Robert Desnos i Boris Vian van volar damunt de Narbona, amb la tristor dels núvols que mai no tornaran.

Els poemes s'enllaçaven, les notes ballaven i els músics amb aires punyents escalaven els senderols de la nostàlgia sota el cel negre. I Trintignant, dret, elegant amb la seua senzillesa, encara desafiava la mort, sabent que aquella nit tots els poetes el protegirien.

E-notícies, 30/01/2013

Visc a uns 10 quilòmetres de Toluges, el poblet del Rosselló on es va proclamar la Pau i Treva.

S'acaba de publicar un manifest on unes quantes personalitats molt importants de la cultura catalana reclamen que un estat català no tingui exèrcit.

Aquesta iniciativa molt generosa em sembla utòpica al món actual. Tret dels microestats com Andorra o Mònaco, tots els estat europeus, si no vaig errat, tenen un exèrcit per petit que sigui.

Un estat sobirà necessita un parlament, una administració, una constitució, una policia, un exèrcit. Uns països com Finlàndia i Suïssa van mantenir llur independència gràcies a un exèrcit petit però eficaç. Sense la resistència de les forces finlandeses el 1940, Finlàndia hauria acabat sent una república soviètica qualsevol.

Una Catalunya sense exèrcit hauria de demanar la protecció d'Espanya o de França. En aquest cas, no veig per què demanar la independència.

No podem exigir de països estrangers que financiïn la nostra seguretat. Si Catalunya s'independentitza n'haurà d'assumir els costos. Potser amb el restabliment del servei militar i tot...No podem demanar als espanyols que, després d'atorgar-nos la sobirania que implicarà molts sacrificis, ens paguin un exèrcit nou de trinca.

Posats a fer, podríem suggerir que també se cuidessin de les carreteres, del sou dels funcionaris etc. Catalunya ha de ser un país adult. No podem pretendrer esdevenir el far del món amb idees generoses inaplicables. Ja em semblaria molt satisfactori que fóssim un país on tots els ciutadans podrien sentir-se a gust amb llurs drets lingüístics respectats.