VEF Blog

L'home que sobra

La Vanguardia Dimecres, 19 setembre 2012

L'HOME QUE SOBRA

Memòries Bezsonoff evoca els anys en una escola preparatòria d’elit

Cada nou llibre de Jean-Daniel (sic) Bezsonoff de la sèrie dels seus escrits

autobiogràfics (i amb aquest ja en van quatre) revela una mica més la seva singularitat, que en fa un cas únic en la literatura catalana.

Nét d’un rus exiliat a França, fill de pare militar, de família rossellonesa

amb parents al Principat, fascinat per Occitània,lector apassionat de literatura espanyola, Bezsonoff és un paio ben poc previsible.

En aquest nou volum que, dels quatre, és el que més s’acosta a la novel·la, explica com amb disset anys va accedir a un programa –la

Khâgne i l’Hipokhâgne– de preparació i selecció de les elits de l’École

Normale Supérieure, la institució parisenca que aplegava (i els

formava tot pagant-los un sou) la flor i nata de les Humanitats de França. Al llarg de dos anys va estudiar al liceu Masséna de Niça: són els anys que, amb molts detalls, recorda en aquest llibret. Les llibreries estimades, les noies que no estaven per ell, les professores llauna, els amics idolatrats, les anècdotes

que no poden faltar mai en aquesta mena de literatura d’internat que

reconstrueix l’ambient d’una altra època, quan els joves saberuts planejaven

assaltar la biblioteca per endur-se’n els volums introbables de la col·lecció Budé de clàssics grecollatins i es reptaven a traduir textos del francès modern al francès antic: coses que han passat a la història amb els nous plans d’estudi que també aFrança han destarotat l’ensenyament humanístic.

Per les pàgines de Les meues universitats hi desfilen una gran quantitat

de personatges pintorescos, de noies maques que duen el narrador pel camí de l’amargura, de professors carregats de punyetes que deixen en el Bezsonoff jovenet una sensació de desencís, perquè tot el que prometia de bo l’escola acaba neulit i desinflat, a causa del rigor darwinista, la mandra i la incompetència.

Tot això passa en els primers anys de la dècada dels vuitanta, els socialistes acaben d’arribar al govern de la República. Bezsonoff idolatra Mitterrand, mentre al seu entorn alguns coneguts seus llegeixen Charles Maurras i van

als mítings de Le Pen.

“Quan era petit, no freqüentava les llibreries” –fa broma en començar

un capítol–. “No volia deixar que la literatura de Nils perdés el seu millor representant” (Bezsonoff viu a Nils, a nou quilòmetres de Perpinyà, on va néixer el 1963).

“Mentre els meus companys estudiaven, ja pensava en la meua carrera

literària”. El títol mateix calca, amb un gir dialectal, el d’un famós

llibre de Màxim Gorki: el protagonista va a la universitat i acaba

fent de forner i de revolucionari. Una ironia saludable refresca moltes

d’aquestes pàgines i els transmet un aire divertit i desimbolt.

Les meues universitats és un llibre intens, farcit d’anècdotes i aventures, de dèries i figures, algunes de les quals, en l’estil esmicolat de Bezsonoff, no acaben de quedar ben rodones. Bezsonoff té coses a dir, moltes, però de vegades fa la impressió que no té prou bufera.

Li costa desenvolupar un tema i en crema molts en poc espai. Quan està

parlant d’una cosa n’hi barreja una altra, cita un diccionari, recorda

un actor. El tema principal queda tapat per subtrames i comparacions,

de manera que el dibuix es perd una mica.

El caràcter nerviós de la narració és el resultat d’un caràcter dispers,

“immadur” diu ell, “incapaç de projectar-me en el futur”. D’aquesta incapacitat de donar una forma completa a les experiències i els records en surt el retrat de “la cosa” (com li diuen els seus companys), “l’home que sobra” (com es veu ell mateix), el que no encaixa al lloc on és, oposat a l’unanimisme de l’internat.

L’unanimisme és una doctrina de Jules Romains que afirma que la personalitat es modela en contacte amb grups amplis. Una mica més enllà

un amic li troba un altre qualificatiu: nazificació.Contra aquest abús

ha escrit el seu llibre, de què emana la seva individualitat irreductible,

un llibre que, com passa sovint, va carregat d’enyorances, tocat

pel sentiment de tendresa que provoca la felicitat retrospectiva i

d’una solitud que només pot combatre amb l’escriptura, amb aquestes pàgines plenes de dones inabastables, records de guerres llunyanes

i cançons de Luis Mariano. |