VEF Blog

E-notícies, 8/10/2012

Fa més de 20 anys que s’organitza a Perpinyà pel setembre la manifestació  ‘Visa pour l’image.’ Tots els intel·lectuals principatins i parisencs acudeixen al peu del Castellet i s’extasien davant de fotografies.

Confessi que mai no he compartit aquest entusiasme. Cada any, la presència de la nostra llengua s’hi fa més anecdòtica malgrat els estarrufament de l’ajuntament. Allò que més m’empipa en aquests reportatges és el conformisme que destil·len, llur devoció al políticament-correcte.

 Crec que enguany hem aconseguit el cim amb una exposició de fotos dedicades a l’Africa del Sud i realitzades per un fotògraf ‘ de cuyo nombre no quiero acordarme.’ Mostraven uns comandos d’afrikaners, disposats a entrar en guerra contra el poder negre . A cada foto, recordaven que procedien dels Països Baixos, sense precisar que la data de la instal·lació de llurs avantpassats es remunta al segle XVII.

  Per denunciar l’ideari d’aquests feixistes, el fotògraf afirma, al peu d’una foto, que una família de blancs ignora el nom de la crida negra que treballa a casa seua des de fa sis anys…Qui s'ho empassarà ? Com diuen els vells pagesos del Rosselló, ‘ te voldrien fer creure que la mare de Déu se deia Joana. '

Jaume Queralt 

A la mitja part inferior de la pàgina 130 de "Les meues universitats" (L'Avenç, 2012), l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff que gaudeix d'una salut literària excel.lent escriu:

"Cada tarda, després de les classes, em recreava estudiant la llengua dels meus avis. No es podia dir que l'aprengués. Ja m'ho sabia tot, tret de la terminologia gramatical amb conceptes tant àrids com els pronoms febles, el perifràstic i altres francesilles. La llengua catalana m'apareixia com una vella casa de muntanya on ja havia viscut, en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses. Encenia l'electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari. No explorava una borda desconeguda sinó que recuperava un bé perdut. Ortografiats segons convencions que descobria, els mots dels meus avis, netejats, lluïen com lluïses al fons de baguls claferts de tresors."

Aquestes frases tota persona, de qualsevol edat, que emprèn o fa una reconquesta linguística les llegeix amb una entranyable emoció. No se'n escaparà l'autor de lectures i relectures repetides i benefectores. A més de commouren's, ens invitat a un bany de cultura  que manlleva les seves aigües fecundadores o revigoradores a la literatura, al cinema, a la música, a la cançó, l'esport...i sobretot al plaer de l'estudi d'una linguística polifònica. Ja tornarem a parlar-ne dels eighties khâgneux de Joan Daniel Bezsonoff, apassionat.

xxx

  Ara que vivim hores històriques, em sembla interessant comparar l’actualitat amb la història. La proclamació dels bisbes espanyols sobre la il·legimitat moral d’una possible independència de Catalunya m’ha rec ordat un discurs del cardenal Pierre Gerlier, cabdill de l’església francesa. ‘ Pétain c’est la France. ‘

 El 1944, el cardenal desenvolupava una argumentació molt diferent. Qui havien de creure ? El prelat del 1940 o el del 1944 ?

Els bisbes espanyols, en lloc de ridiculitzar-se un cop més, podrien deixar de politiquejar i cuidar-se de llurs ovelles. Ja tenen prou feina per emplenar les esglésies. De passada, que meditin la paraula de Crist.  ‘ Redde Caesari quae sunt Caesaris, et quae sunt Dei Deo. ‘ ( Mateu, XXII, 21)     

 http://www.youtube.com/watch?v=iVRwxjzyFjU

I  didn't get my Dixie drawl
A-drinkin' out of a Dixie cup
Yes sir, I'm strictly from Dixie

And when I say, "I loves you all"
It's meant to be on the up-and-up
Yes sir, I'm strictly from Dixie

When I came up from the South
I felt so down in the mouth
Then I took one look at you
And thought about Dixie skies of blue
I thought about sweet magnolias too

I never missed a cotton bowl

            E-notícies,  1/10/2012

Es parla molt de la constitució espanyola actualment i m'ha semblat interessant llegir la constitució vigent de la república francesa aplicada des del 4 d'octubre del 1958.

Uns quants articles m'han atret l'atenció com el segon ' La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. ' o el Títol XV ' Aucune procédure de révision ne peut être engagée ou poursuivie lorsqu'il est porté atteinte à l'intégrité du territoire. '

No cal haver cursat llargs estudis de dret per constatar que els defensors de l'Algèria francesa tenien legalment raó quan afirmaven que la independència algeriana era anticonstitucional.

Des de 1848, Algèria, part integrant del territori nacional francès, era dividida en tres departaments. Alger, Oran i Constantine. A partir del 1956, es van crear vuit departaments nous: Orléansville, Médéa, Tizi-Ouzou, Tlemcem, Mostaganem, Tiaret, Batna, Sétif, Bône.

En començar la revolució algeriana, el president Pierre Mendès-France va declarar

' Les départements d'Algérie constituent une partie de la République française. Ils sont français depuis longtemps et d'une manière irrévocable. Leurs populations qui jouissent de la citoyenneté française et sont représentées au Parlement, ont d'ailleurs donné, dans la paix comme autrefois dans la guerre, sans distinction d'origine ou de religion, assez de preuves de leur attachement à la France pour que la France à son tour ne laisse pas mettre en cause cette unité. Entre elles et la métropole il n'y a pas de sécession concevable. Cela doit être clair une fois pour toutes et pour toujours aussi bien en Algérie et dans la métropole qu'à l'étranger. Jamais la France, aucun Gouvernement, aucun Parlement français, quelles qu'en soient d'ailleurs les tendances particulières, ne cédera sur ce principe fondamental. ' ( Els departaments d'Algèria constitueixen una part de la República francesa. Fa temps que són francesos i d'una manera irrevocable. Llurs poblacions que gaudeixen de la ciutadania francesa i són representades al Parlament, han donat, en temps de pau com antany en temps de guerra, sense distinctió d'orígen o de religió, prou proves de llur amor per França perquè França al seu torn no deixi qüestionar aquesta unitat. Entre elles et la metròpoli no es pot concebre cap secessió. Que quedi clar una vegada per sempre tant a Algèria com a la metròpoli així com l'estranger. Mai França, cap govern, cap Parlament francès, siguin quines siguin les seves tendàncies particulars, no cedirà sobre aquest principi fonamental. ' )

S'acaba de celebrar, enguany, el cinquantè aniversari de la independència algeriana. Una constitució, com totes les obres humanes, es pot modificar, millorar. Diguin el que diguin els juristes espanyols, els militars franquistes, els botiflers morts de por, Catalunya serà independent si ho volen els catalans.

http://metbarran.canalblog.com/

Jaume Queralt

S'escriu de banda i altra que la darrera novel.la publicada par l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff,

"Les meues universitats" (L'Avenç) és la seva millor obra. Per confirmar-ho (o infirmar-ho) s'hauria de llegir-la. De moment, no ho he fet. He rebut el llibre (gràcies al recader!), l'he tocat, passant la mà amb veritable sensualitat sobre la coberta, i m'he deixat seduir per la fotografia de l'icona Luis Mariano (1914-1970) -un genial cantant d'opereta desconegut dels joves de la generació rap-que enlluerna tota la portada. He entreobert el llibre, flairat l'aire i collit dos o tres maduixetes. Saboroses! El més aviat possible, tornaré al jardí amb un cistellet al braç.

E-notícies,  24/09/2012

No sé si molta gent al sud de l'Albera encara coneix la Sylvie Vartan. Aquesta artista rossa, maca i simpàtica, amb un filaret de veu, no és ni de bon tros la meua cantant favorita. Una de les seues cançons del 1968—la Maritza—on evoca els seus orígens búlgars. La Sylvie va néixer en un poblet de Bulgària a l'estiu del 1944.

Durant la seua infantesa, només parlava búlgar. Els seus pares es van exiliar a França el 1952. La petita Sylvie va aprendre francès amb la rapidesa dels mainatges. S'expressava, però, amb un accent eslau molt marcat. Els companys de classe se'n mofaven tant que el va perdre de seguit i va deixar de parlar la seua llengua completament per integrar-se millor.

No sé búlgar i no en puc pronunciar sobre la puresa de la seua llengua. Veient un documental sobre el seu retorn al país natal, em vaig adonar que, si bé encara pot parlar en la seua llengua materna, li manca oli. La pronúncia em va semblar perfecta, però, al cap d'un poc, la Sylvie torna al francès.

A ma mare, educada en català, li passa el mateix. Els seus pares van educar-la en català. Els seus avis materns del Rosselló i paterns de l'Empordà li parlaven en la nostra llengua. Als deu anys, van internar la meua mare en un col·legi de monges de Perpinyà on li va rentar el cervell i li van fer oblidar la llengua avial. Ara, la xampurreja amb una cantarella penosa que enriolava el padrí. A vegades, li costa emprar termes tan corrents com llimona o mantega. En canvi, coneix girs immemorials, paraules miraculosament conservades a casa nostra. Dels moniatos (en francès ' patate douce ' ) en diu 'camotes.'

Com deia l'avi, treui mal a comprendre (em costa entendre) que una persona pugui oblidar quasi del tot la seua parla bo i conservant tresors en algun carreró de la memòria.

L'Ara, 22/09/2012,                                  MARINA ESPASA

Els catalans som tan originals que fins i tot tenim un escriptor francès. I aquesta no és una frase treta d'un monòleg de Capri, sinó l'única conclusió possible després de llegir Les meues universitats , el segon volumet de les memòries no oficials de Joan-Daniel Bezsonoff, l'escriptor de Perpinyà que resisteix, ara i sempre, l'invasor francès. Després del celebrat Una educació francesa (Premi Lletra d'Or 2010), que disfressava la infància d'un nen francès amb el vestit d'un futur escriptor català, ara li toca a l'adolescència i primeríssima joventut, els anys d'estudiant a la Khagne, l'escola preparatòria per a les grans Écoles Nationales on es formen les elits franceses. Dos anys de colzes clavats sobre manuals de llatí i de grec, literatura espanyola, anglesa i francesa per intentar passar un examen duríssim que només uns quants privilegiats aprovaran. Bezsonoff no ho va fer, i ens n'hem d'alegrar, perquè si bé potser França ha perdut un ministre del Midi, Catalunya ha guanyat un escriptor nord-català. Ara, si no va aprovar no va ser pas per falta de talent. Culpin-ne el sol de la Niça mediterrània, els gelats menjats a l'ombra de les cases italianes o les tardes passades escoltant discos de Frank Sinatra. La felicitat inconscient dels vint anys, que és el que fa que el llibre sigui alguna cosa més que un reguitzell de professors, llibres, pel·lícules i cançons, per convertir-se en el llibre de records d'un jove que només volia esdevenir escriptor.

"Sabeu com es diu zero en llatí? No? Tanmateix, aquesta és la nota que heu obtingut...": aquest és el to amb què els professors de la Khagne fustigaven els alumnes. Un to que forja caràcter, d'això no hi ha dubte. I que estimula la creativitat. La de Bezsonoff segur: per fer mofa dels professors, que considerava "nul·litats intel·lectuals", modificava lletres de cançons de Luis Mariano i de Jacques Brel. No hi ha dubte que si el lector no està familiaritzat amb la cultura francesa, més de la meitat de la gràcia del llibre es perd. Ara, però, no ens deprimirem tot calculant quants lectors catalans hi estan familiaritzats, amb aquesta cultura veïna. Val més continuar llegint. I arribar al capítol -breu com tots, perquè el llibre té la mateixa estructura que el seu predecessor, el mateix desordre comprensible- que es titula El ball , i que comença amb l'arribada de Bezsonoff a Irun, atret per una exposició sobre Luis Mariano, el seu tenor de capçalera. L'empleat de l'Ajuntament li recorda, desolat, que l'exposició havia estat l'any anterior, però això, en lloc de desanimar l'escriptor, l'omple d'alegria: " Así que sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta ". Aquest és el seu esperit: intentar viure l'època d'avui amb els vestits d'ahir, però sense dramatismes i amb humor. El llibre està a punt de tancar-se amb un to baix, d'amargor mal dissimulada causada per la traïció inevitable dels ideals de joventut, però una última visita a Briançon, l'arcàdia particular de Bezsonoff, el fa reviscolar: retroba i aconsegueix fotografiar la casa pairal i més tard, amb un amic, es destrossa els ulls mirant de distingir els títols dels llibres d'una llibreria a les fosques, com si es poguessin fotografiar també. L'amistat i l'amor per la cultura com a valors perdurables: què més cal per ser feliç?

 

Doctor Sam Abrams, El Mundo

Bezsonoff a la màxima potència

Joan Daniel Bezsonoff ens acaba de presentar una nova obra memoríalistica que forma un díptic amb Una educació francesa (2009) Entre els dos llibres tenim una magnífica radiografia de la vida i l'època de Bezsonoff durant les dues primeres dècades de la seva insòlita trajectòria vital, de 1963 a 1984.

Les meues universitats agafa en préstec, d'entrada irònic, el títol del famós volum de l'autobiografia de Màxim Gorki de 1932. Gorki explicava els seus anys de formació al carrer mentre el nostre autor narra literalment el seu pas del primer tram de l'ensenyament superior, els dos anys de la temible Khâgne i Hypokhâgne. El que no és sardònic és l'única coincidència amb Gorki sobre la permanència dels efectes de l'etapa formativa. Justament, un dels grans fils conductors soterrats de la crònica de Bezsonoff és el punt de tensió entre el determinisme i el canvi.

El llibre de Bezsonoff és una autèntica explosió de vida i cal llegir el text amb cura per la seva subtilesa i concentració. En principi, els 24 capítols semblen un exemple temperat de la tècnica del fluir de la consciència, amb una veu narrativa que salta d'una cosa a l'altra, de fragment en fragment, d'escena en escena. L'obra és un gran fris, un gran document humà, la història sentimental de B, plena de personatges, esdeveniments, llocs, reflexions, records, retrats etc., i tot amb un insistent fons cultural de música, literatura i pensament moral i intel·lectual. Però una relectura atent ens demostra que no és senzillament un esclat d' « élan vital » sinó que és una obra ben construïda i premeditada.

Bezsonoff ha barrejat una sèrie de recursos típics dels gèneres literaris que domina : la novel·la, el relat, el retrat, l'autobiografia, les memòries, l'articulisme periodístic i una certa dosi d'assagisme. Després, ha barrejat tot un ventall de registres temàtics que van aprofundint en tota una sèrie de qüestions com ara els companys de classe, els diferents itineraris acadèmics, el professorat i les matèries estudiades, o qüestions més essencials com l'amor, la llengua, l'escriptura, la política, la societat i la cultura. I el nostre autor amaneix la seva creació amb un to acostumat que es debat entre la nostàlgia, la tendresa, la crítica, l'autocrítica, l'humor i el desenguany.

La Vanguardia Dimecres, 19 setembre 2012

L'HOME QUE SOBRA

Memòries Bezsonoff evoca els anys en una escola preparatòria d’elit

Cada nou llibre de Jean-Daniel (sic) Bezsonoff de la sèrie dels seus escrits

autobiogràfics (i amb aquest ja en van quatre) revela una mica més la seva singularitat, que en fa un cas únic en la literatura catalana.

Nét d’un rus exiliat a França, fill de pare militar, de família rossellonesa

amb parents al Principat, fascinat per Occitània,lector apassionat de literatura espanyola, Bezsonoff és un paio ben poc previsible.

En aquest nou volum que, dels quatre, és el que més s’acosta a la novel·la, explica com amb disset anys va accedir a un programa –la

Khâgne i l’Hipokhâgne– de preparació i selecció de les elits de l’École

Normale Supérieure, la institució parisenca que aplegava (i els

formava tot pagant-los un sou) la flor i nata de les Humanitats de França. Al llarg de dos anys va estudiar al liceu Masséna de Niça: són els anys que, amb molts detalls, recorda en aquest llibret. Les llibreries estimades, les noies que no estaven per ell, les professores llauna, els amics idolatrats, les anècdotes

que no poden faltar mai en aquesta mena de literatura d’internat que

reconstrueix l’ambient d’una altra època, quan els joves saberuts planejaven

assaltar la biblioteca per endur-se’n els volums introbables de la col·lecció Budé de clàssics grecollatins i es reptaven a traduir textos del francès modern al francès antic: coses que han passat a la història amb els nous plans d’estudi que també aFrança han destarotat l’ensenyament humanístic.

Per les pàgines de Les meues universitats hi desfilen una gran quantitat

de personatges pintorescos, de noies maques que duen el narrador pel camí de l’amargura, de professors carregats de punyetes que deixen en el Bezsonoff jovenet una sensació de desencís, perquè tot el que prometia de bo l’escola acaba neulit i desinflat, a causa del rigor darwinista, la mandra i la incompetència.

Tot això passa en els primers anys de la dècada dels vuitanta, els socialistes acaben d’arribar al govern de la República. Bezsonoff idolatra Mitterrand, mentre al seu entorn alguns coneguts seus llegeixen Charles Maurras i van

als mítings de Le Pen.

“Quan era petit, no freqüentava les llibreries” –fa broma en començar

un capítol–. “No volia deixar que la literatura de Nils perdés el seu millor representant” (Bezsonoff viu a Nils, a nou quilòmetres de Perpinyà, on va néixer el 1963).

“Mentre els meus companys estudiaven, ja pensava en la meua carrera

literària”. El títol mateix calca, amb un gir dialectal, el d’un famós

llibre de Màxim Gorki: el protagonista va a la universitat i acaba

fent de forner i de revolucionari. Una ironia saludable refresca moltes

d’aquestes pàgines i els transmet un aire divertit i desimbolt.

Les meues universitats és un llibre intens, farcit d’anècdotes i aventures, de dèries i figures, algunes de les quals, en l’estil esmicolat de Bezsonoff, no acaben de quedar ben rodones. Bezsonoff té coses a dir, moltes, però de vegades fa la impressió que no té prou bufera.

Li costa desenvolupar un tema i en crema molts en poc espai. Quan està

parlant d’una cosa n’hi barreja una altra, cita un diccionari, recorda

un actor. El tema principal queda tapat per subtrames i comparacions,

de manera que el dibuix es perd una mica.

El caràcter nerviós de la narració és el resultat d’un caràcter dispers,

“immadur” diu ell, “incapaç de projectar-me en el futur”. D’aquesta incapacitat de donar una forma completa a les experiències i els records en surt el retrat de “la cosa” (com li diuen els seus companys), “l’home que sobra” (com es veu ell mateix), el que no encaixa al lloc on és, oposat a l’unanimisme de l’internat.

L’unanimisme és una doctrina de Jules Romains que afirma que la personalitat es modela en contacte amb grups amplis. Una mica més enllà

un amic li troba un altre qualificatiu: nazificació.Contra aquest abús

ha escrit el seu llibre, de què emana la seva individualitat irreductible,

un llibre que, com passa sovint, va carregat d’enyorances, tocat

pel sentiment de tendresa que provoca la felicitat retrospectiva i

d’una solitud que només pot combatre amb l’escriptura, amb aquestes pàgines plenes de dones inabastables, records de guerres llunyanes

i cançons de Luis Mariano. |