VEF Blog

La llengua materna

E-notícies,  24/09/2012

No sé si molta gent al sud de l'Albera encara coneix la Sylvie Vartan. Aquesta artista rossa, maca i simpàtica, amb un filaret de veu, no és ni de bon tros la meua cantant favorita. Una de les seues cançons del 1968—la Maritza—on evoca els seus orígens búlgars. La Sylvie va néixer en un poblet de Bulgària a l'estiu del 1944.

Durant la seua infantesa, només parlava búlgar. Els seus pares es van exiliar a França el 1952. La petita Sylvie va aprendre francès amb la rapidesa dels mainatges. S'expressava, però, amb un accent eslau molt marcat. Els companys de classe se'n mofaven tant que el va perdre de seguit i va deixar de parlar la seua llengua completament per integrar-se millor.

No sé búlgar i no en puc pronunciar sobre la puresa de la seua llengua. Veient un documental sobre el seu retorn al país natal, em vaig adonar que, si bé encara pot parlar en la seua llengua materna, li manca oli. La pronúncia em va semblar perfecta, però, al cap d'un poc, la Sylvie torna al francès.

A ma mare, educada en català, li passa el mateix. Els seus pares van educar-la en català. Els seus avis materns del Rosselló i paterns de l'Empordà li parlaven en la nostra llengua. Als deu anys, van internar la meua mare en un col·legi de monges de Perpinyà on li va rentar el cervell i li van fer oblidar la llengua avial. Ara, la xampurreja amb una cantarella penosa que enriolava el padrí. A vegades, li costa emprar termes tan corrents com llimona o mantega. En canvi, coneix girs immemorials, paraules miraculosament conservades a casa nostra. Dels moniatos (en francès ' patate douce ' ) en diu 'camotes.'

Com deia l'avi, treui mal a comprendre (em costa entendre) que una persona pugui oblidar quasi del tot la seua parla bo i conservant tresors en algun carreró de la memòria.