VEF Blog

Què faríem sense en Bezsonoff?

 Joan Calsapeu, Ucrònies, 

http://joancalsapeu.wordpress.com/2012/05/17/que-fariem-sense-en-bezsonoff-9-2/

                                                                                         foto Delcampe

      L’última novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials, és estupenda. Té virtuts literàries (la prosa incisiva i neta, el trot lleuger de la narració, la plasticitat breu de les descripcions, la potència dels personatges, les observacions intel·ligents) i també extraliteràries, com la llengua.

  Si no fos pel de Nils, el servidor no tindria cap contacte amb el bell català septentrional. Quan tramunto els Pirineus a penes sento dringar la llengua del país. Si vull aprendre’n les paraules i els girs, respirar-ne l’aire i oir-ne la cantarella… he de llegir una novel·la d’en Bezsonoff. Així em faig la il·lusió d’una llengua viva, o d’una llengua que fa cuec però que vol remuntar.

  A les pàgines de Bezsonoff, les paraules del nord se’ns presenten amb una vivor encomanadissa: et vénen ganes de dir-les.

A La melancolia dels oficials hi ha “l’Ali, que s’havia envisat [adonat] de la diferència entre ell i els altres”, i uns que “estaven estiflats [repapats] al repetell [baterell] del sol”. Daniel Valls, el protagonista-narrador, parla de “les petotes [nines] de Rússia” i diu que “me vaig acocolir [arrupir] dos cops”. N’hi ha un que fa un any que ha “deixat de ximar [beure]”. D’oficis, surten els menuders, que “estossinaven, metòdics, les fedes [ovelles]”, el peirer [paleta], el pescaire [pescador] i “un queixaler [dentista] que arrencava amb mordaixes [tenalles] les dents corcades”.

També hi ha en Leccia, que de petit preferia “molsir [munyir] cabres amb el pare”, de gran “va llestar [triar] una europea” i de Tànger estant “li feia goda [mandra] d’entrar a la dutxa”. (Per cert que, allí, les places estaven “corruntumades [plenes a vessar] de gent”). Leccia és un home que en una ocasió està “empinnat [enutjat, irritat]” i que poc després “havia perdut el calestró” [perdre la noció d’una cosa].

Bezsonoff ens recorda que “l’amor, per créixer, necessita viatjar com les olendres [orenetes]”; hi ha “un minyó amb rulls [rissos] rossos” que treu el nas, i un altre “que llurcava [mirava] les passants”. Cap al final compareix el pare de Valls, que li diu: “Ta mare i jo, trefugim [passem ànsia, estem neguitosos]”.

N’hi ha tres que les he hagut de consultar a en Joan Daniel (l’Alcover-Moll no ho resol tot). És el cas de moixall [mosquit petit i molt emprenyador], cabord [boig, idiota] (és un occitanisme) i sous i nogues! [no res], una vella expressió que conté la forma local de “nou”. I és que a casa falta un diccionari rossellonès. Bezsonoff em fa saber que “el millor és el Vocabulari rossellonès del professor Renat Botet, editorial Trabucaire. (...)

 Gràcies, Joan Daniel.