Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Els soldats de plom
Capítol inèdit d'Una educació francesa
Quan era petit, jugava amb soldats de plom. A dir veritat, ja havien passat al plàstic. El meu terreny de joc favorit es trobava a l’Allée de Norvège, a la sorrera davant de la casa dels germans Leduc. En Yann i en Jean-Yves. En aquell temps, quasi tots els petits francesos portaven un nom compost de Jean i d’un altre nom. Només a Massy, coneixia Jean-Yves Leduc, Jean-Luc Moreels, Jean-Philippe Marie, Jean-Michel Franchot sense comptar els tradicionals Jean com Jean Desbrousses, Jean Fontini i Jean Gayrard. Els altres es deien Philippe, Benoît, Pascal o Thierry.
Un dels germans Leduc posseïa una arma secreta : un vehicle blindat de la marca Solido. El consideràvem inatacable perquè el protegia la inscripció ONU, l’organisme sagrat, la major autoritat en el món per a nosaltres. No en sabíem de geopolítica..
Els meus exèrcits es constituïen de soldats Airfix. Comprava les capes en una adrogueria del carrer major a Verneuil-sur-Seine quan passava els caps de setmana a ca ma mare i en Marcel. Minúsculs, aquells petits soldats representaven amb una gran fidelitat els uniformes de tropes tan variades com la infanteria nordista, l’Afrika Korps de Rommel —la guilla del desert— els granaders de la Guàrdia de Napoleó a Waterloo. La Garde meurt mais ne se rend pas…Cada capsa d’Airfix constava de vint-i-cinc peces.
També jugàvem amb soldats més grossos. La perla de la meua col·lecció era un coronel de la cavalleria sudista que vaig perdre en un torneig de cascarines contra la paret de la cantina. Els soldats vigilaven els nostres trens elèctrics. Una revolució va engolir tots els meus exèrcits. A onze anys, ja no em vam fer tanta gràcia. M’interessaven molt més les presentadores de la televisió i les actrius. ig mirar de prolongar l’existència de les meues tropes com Portugal amb les seues colònies africanes. Sense creure-hi. Ja em vaig haver de resignar. Quan col·locava els meus soldats al sòl de la meua cambra, ja no veia exèrcits en planes immenses sinó joguets de plàstic que feien nosa.
Commentaires
Tens tota la raó. Com que visc al Regne d'Espanya des de que tenia 14 anys i sóc fill i nét de republicans sempre he de dir que al meu llibre de família "espanyol" mai no ha posat Juan Carlos sinó Jean-Charles en bona tradició provençal. De fet, vaig ser el primer a posar-me el nom oficialment en català l'any 1976 quan va sortir la llei que ho permetia. Així, em dic Joan-Carles però he mantingut el guionet afrancesat perquè en català, com passa en castellà, no hi ha guionet entre aquests noms composts. El més curiós és que mon germà gran tenia i té el nom espanyolíssim de José Luis però tothom li deia Jean-Louis cosa que m'emprenyava perquè ho considerava com un furt ! Com és lògic vaig posar a mon fill un nom compost, com a ma filla: el primer Guillem-Antoni (ben occitanocatalà i grecollatí) perquè significa "protector decidit que planta cara a l'adversari" i ma filla va haver de dir-se Maria-Beatriu, na Triuetes a casa, per motius més que evidents. Aquí totes les dones es diuen Maria i santa Beatriu és el dia de naixença de sa mare més enllà de la 'Divina Comèdia'. A més, significa "la feliç"... Dit això el meu tren elèctric va arribar quan feia cinc anys que el demanava. Era el model més econòmic però el problema va ser que als 12 anys ja no m'interessava! No hi havia per a soldats de plom: érem cinc i els meus pares volien tornar al poble! Aixo só als trenta anys em vaig regalar una joguina: un ferrari vermell intens. No podia anar-me'n a l'altre món sense haver-ne tingut un!
Tens tota la raó. Com que visc al Regne d'Espanya des de que tenia 14 anys i sóc fill i nét de republicans sempre he de dir que al meu llibre de família "espanyol" mai no ha posat Juan Carlos sinó Jean-Charles en bona tradició provençal. De fet, vaig ser el primer a posar-me el nom oficialment en català l'any 1976 quan va sortir la llei que ho permetia. Així, em dic Joan-Carles però he mantingut el guionet afrancesat perquè en català, com passa en castellà, no hi ha guionet entre aquests noms composts. El més curiós és que mon germà gran tenia i té el nom espanyolíssim de José Luis però tothom li deia Jean-Louis cosa que m'emprenyava perquè ho considerava com un furt ! Com és lògic vaig posar a mon fill un nom compost, com a ma filla: el primer Guillem-Antoni (ben occitanocatalà i grecollatí) perquè significa "protector decidit que planta cara a l'adversari" i ma filla va haver de dir-se Maria-Beatriu, na Triuetes a casa, per motius més que evidents. Aquí totes les dones es diuen Maria i santa Beatriu és el dia de naixença de sa mare més enllà de la 'Divina Comèdia'. A més, significa "la feliç"... Dit això el meu tren elèctric va arribar quan feia cinc anys que el demanava. Era el model més econòmic però el problema va ser que als 12 anys ja no m'interessava! No hi havia per a soldats de plom: érem cinc i els meus pares volien tornar al poble! Aixo só als trenta anys em vaig regalar una joguina: un ferrari vermell intens. No podia anar-me'n a l'altre món sense haver-ne tingut un!