VEF Blog

Un viatge amb Garí grat

escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent

Edicions 3i4

València, 2012

Per Sant Jordi, patró de la santa ciutat de Moscou com ho sabeu tots, he rebut un regal imperial. Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster de Joan Garí amb fotografies de Joan Antoni Vicent. Els lectors d'aquest diari i la gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerci gaire compliments i que sóc més amic de la crítica que no de l'elogi. Us diré, doncs, sense cap reserva que aquest és un llibre magnífic. Amb un humor nostàlgic, tendre, una desesperança continguda perquè sap que no serveix de resplorar davant dels mainatges i dels lectors, Joan Garí, cinquanta anys després de Fuster, ha emprès el mateix viatge per tot el País Valencià. Malgrat la lletjor del cordó litoral lliurat a totes les especulacions, l'autor parla del seu país amb una tendresa infinita. Valencià atípic Joan Garí confessa ' M'he preguntat sovint què em lliga al País Valencià. He nascut ací —això és una evidència social i ginecològica—, però no compartisc alguns dels més senyals d'identitat que s'hi han afaiçonat amb una intemperància secular. No m'agraden —no m'interessen— les falles, ni en general les festes de carrer. ' ( pàg 29) Puc testimoniar, en canvi, que li agrada molt l'arròs. Amb un lirisme discret però real, el borrianenc sap evocar els paradisos perduts com les illes Columbretes. Aquesta obra és un festival de bellesa, d'elegància, d'intel·ligència. Un poema. Les frases es posen a ballar com els llapinots de Mary Poppins. Tots els borrianencs són cosmopolites però d'un cosmopolitisme ' sano y bien entendido ' (jo també, en sé...) Les citacions en castellà, francès, anglès, llatí aporten altres aires. Caldria la meitat d'aquesta revista per celebrar la beutat d'aquest llibre. La xiqueta que ix a al centre de la pàgina 34 m'ha incendiat la memòria com les millors notes de Frank Sinatra. ' Burning inside of me / And this torment won't be trough / Till you let spent my life making love to you. '

Les meravelloses fotos en blanc i negre de Joan Antoni Vicent assoleixen la perfecció dels millors àlbums dels anys 1940, 1950. A cada moment, em semblava fullejar les perles de la meua biblioteca com els volums de la col·lecció Arthaud Les Beaux Pays o Alger, deuxième ville de France de Dimka i Espel. Tot el text es desenrotlla com un portolà màgic amb detalls deliciosos a cada pàgina. Fins i tots als agraïments on l'autor saluda monsieur Goggle i madame Viquipèdia. Joan Fuster li ha servit de guia. Garí l'escolta, li fa cas, però, com el jove soldat que acompanya Vittorio Gassman a Perfum de dona sap anar al safrà, com diuen al Rosselló, és a dir que fa campana, sap escapar-se pel seu compte. Els mots de Garí canten un jazz punyent i les fotos de Vicent evoquen un paradís plausible. Un món mineral, on la música, les olors, els colors broten dels mots de Garí com els genis moros d'altres temps que algun dia sortiran de les coves on s'amagaren.