Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Visita a Girona
El Punt, Avui 19/01/2012
redacció
“La primera vegada que vaig fer l'amor en català va ser com una transgressió, com un incest, perquè per a mi el català havia estat sempre la llengua dels avis: una llengua que servia per anar a cacera, però no per fer l'amor. Le français c'est la langue de l'amour!”. Amb el seu habitual sentit de l'humor, l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) explicava així ahir a la Facultat de Lletres de la UdG la seva difícil, però alhora intensa i productiva relació amb el català, la llengua dels seus avis, que va deixar de ser-ho la dels seus pares quan tota una generació de nord-catalans van decidir “de manera espontània”, a mitjan segle passat, ensenyar a la mainada el francès com a única llengua vàlida a l'Estat veí. “L'accent català, en francès, resulta molt espès i realment els francesos no l'entenen. Aquest condicionant podia restringir l'accés a moltes feines interessants, així que els pares nord-catalans van decidir que els seus fills aprenguessin només el francès.”
En aquest context de llengua “agonitzant”, el cas de Joan-Daniel Bezsonoff és una autèntica raresa, i així ho van remarcar tant ell com el seu presentador, el professor Xavier Pla, en la penúltima conferència del cicle La llengua i la creació literària actual, organitzat pel Grup d'Història de la Llengua Catalana de la UdG per commemorar el centenari de la creació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El cicle ha inclòs fins ara els escriptors Jaume Cabré, Ramon Solsona, Biel Mesquida i Josep Maria Fonalleras, i es clourà el 22 de febrer vinent amb Narcís Comadira.
“Sóc l'escriptor català més jove del Rosselló i potser no tindré relleu, perquè per escriure en una llengua cal conèixer-la i tenir un cert nivell”, va dir Bezsonoff –descrit per Pla com “un ciutadà francès amb cognom rus que escriu en català”, i també com “un personatge peculiar, hedonista i divertit” i un “excel·lent narrador”–, que va adoptar en la seva intervenció un to agredolç, aplicable tant a la situació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, com a la precària situació d'aquestes comarques dins del conjunt estatal francès: “Aquí, a Catalunya, es pot parlar d'espoli fiscal, però Catalunya del Nord respecte al conjunt de França és com quatre carrers de Girona, i si fos annexionada per Espanya, gairebé ningú ho notaria. En el nostre cas, França ens dóna més del que rep de nosaltres. Podríem dir que els nord-catalans són com els extremenys o els andalusos de França”, va dir l'autor d'Un país de butxaca. I parlant de la llengua, les seves apreciacions no eren més optimistes: “Diuen que, a pesar de tot, sempre quedaran entre un 5 i un 10% de fanàtics que parlin el català a la Catalunya del Nord. M'agrada el concepte de fanàtic, perquè realment és així: si allà hi trobeu algú que parla el català i és jove, fugiu d'ell, perquè segur que és boig.” Bezsonoff va remarcar que, per a ell, la llengua sempre havia estat alguna cosa que es transmetia entre generacions, no que s'aprenia amb manuals. I va recordar com, després d'haver començat a escriure en francès amb 15 o 16 anys, va tenir la seva revelació (“El meu camí de Damasc”) en una visita a Girona, on va comprovar que la mainada i les noies maques parlaven en català amb naturalitat, que la llengua no era només cosa dels avis, com al nord.
Treballar cada mot
Gairebé sense referents literaris propers, Joan-Daniel Bezsonoff va haver de buscar el seu propi català literari, que tingués alhora una especificitat dialectal i fos comprensible per als lectors d'arreu dels Països Catalans. Aquesta voluntat ha portat Bezsonoff a realitzar una autèntica tasca d'experimentació: “Treballo molt cada mot, cada frase. Gairebé, més que novel·la, faig poesia.” L'escriptor defineix la seva llengua literària com “català del Rosselló, del qual intento treure tot el que és francès; si no enteneu alguna paraula que he escrit, segur que és occità”. No és un equilibri fàcil: “De vegades, aquí em diuen que escric un català molt dialectal i allà, que espanyolitzo un munt!.”
Al final de la seva exposició, Joan-Daniel Bezsonoff va rebaixar una mica el to apocalíptic: “A mi em feia molta pena la mort del català dialectal i natural del Rosselló, però ara veig que això passa amb totes les llengües, fins i tot amb el francès: als barris de París tampoc no es parla el francès de fa 60 anys. Totes les llengües es van unificant i, entre cometes, empobrint, i això em consola una mica, però estaria molt bé intentar preservar unes quantes paraules de cada variant dialectal.”