Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Una ressenya de Mallorca
LA MELANCOLIA DELS OFICIALS
SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 523 / 15 D’OCTUBRE DEL 2011
Text: Pere Antoni Pons
Això és la guerra (d’Algèria)
La nova obra de Joan Daniel Bezsonoff és una molt estimable novel·la d’aventures i d’intrigues bèl·liques, en la qual no hi falta res. Hi ha atemptats, emboscades, segrestos, espies, tortures, traficants d’armes, militars romàntics, militars cínics i militars repugnants, terroristes (o patriotes) màrtirs, complicades operacions planificades per eliminar un o altre...
Ambientada durant el tram final de la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962), quan els enfrontaments entre els colonitzadors francesos i els terroristes, o patriotes, del Front d’Alliberament Nacional vivien una imparable escalada de brutalitat i violència, La melancolia dels oficials és la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). I permet, una vegada més, de confirmar que l’autor rossellonès sap treure molt de profit literari del seu món i de la seva identitat mesclada, de la seva francesitat catalanesca, la qual cosa el singularitza, molt positivament,
dins l’actual panorama de la literatura catalana.
Protagonitzada i narrada pel comandant Daniel Valls, que ja era
el protagonista de La presonera d’Alger, una novel·la anterior de
Bezsonoff (2002), La melancolia dels oficials és sobretot una molt
estimable novel·la d’aventures i d’intrigues bèl·liques, en la qual no hi falta res. Hi ha atemptats,operacions planificades per eliminar un o altre objectiu, viatges amunt i avall (Tànger, Alger, París, Frankfurt), amors perduts i amors difícils, traïcions imprevisibles i etcètera. És, en altres paraules, el que, en la crítica cinematogràfica, sol qualificar-se d’un entreteniment de qualitat.
Entre altres coses, el lector hi trobarà una recreació àgil, viva i veraç del context sociohistòric; un teixit de trames trepidants que, si bé no fan gala d’una gran originalitat, sí que entretenen i enganxen; una galeria de personatges forts i creïbles que mai no cauen en els arquetips fàcils i
que, tal com requereixen les normes del gènere, sempre es defineixen
en l’acció; i, finalment, una prosa eficaç, amb nervi, a vegades sincopada i sovint seca i tallant, que encomana o expressa amb energia l’ambient de convulsió i amenaça en què transcorren els esdeveniments de l’obra. “Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l’enemic o incitar-lo a cometre’n?”.
Els que no sàpiguen gran cosa de la Guerra d’Algèria, i de la situació i de l’estat d’ànim de la França de la IV República, agrairan la capacitat de Bezsonoff per donar-ne una explicació que no es recrea en els detalls històrics i que, en cap moment, trenca amb el ritme i el món novel·lescs. Havent-hi tantes novel·les ambientades en un o altre període del passat que,
per ubicar el lector, cauen en la temptació d’inserir mini assaigs explicatius sobre l’època, els quals malmeten fatalment la narració, convé apreciar el mèrit de Bezsonoff, que és capaç, amb unes poques escenes o pinzellades
o comentaris, d’explicar (narrativament) la crueltat d’un i altre bàndol, de mostrar (narrativament) el trauma que els francesos arrossegaven després de la desfeta d’Indoxina i de les pèrdues de les colònies de Tunísia i el Marroc,
i d’expressar (narrativament) l’orgull ferit dels oficials d’un exèrcit que, en pocs anys, havia estat humiliat massa vegades. És destacable l’habilitat de
Bezsonoff per construir els seus personatges. El de més envergadura, és clar, és el narrador protagonista, Daniel Valls, un rossellonès culte i noble, tràgicament marcat per un parell d’amors perduts i per la figura d’un pare
amb qui va mantenir una relació ambivalent. Altres personatges poderosos, que la majoria de les vegades són presentats mitjançant un concís i robust expedient psicològic i biogràfic, són l’Ali Immesaouden, el comandant
Bronstein (“coneixia Algèria com un cocodril la seua maresma”) i el poc de fiar Maurice Leccia, del qual se’ns diu –en una fenomenal frase de presentació– que “com més coneixia la humanitat, més li agradaven les armes”.
Escrita amb molt d’ofici però també amb molta vivor i molt sentit de l’humor, també amb unes gotes de poètica tendresa, a La melancolia dels oficials només se li pot retreure, potser, que en ocasions sigui massa precipitada.
Com si l’autor volgués oferir un relat tan àgil que, a vegades, no donàs temps a les escenes per créixer, per embolcallar el lector, per imposar-li uns certs estats d’ànim, o emocions, o pensaments. No li hauria fet mal tenir
una cinquantena més de pàgines.